Prepotència

Hi ha persones que quan tenen poder l'exerceixen de forma desproporcionada, abusant i produint efectes negatius i perjudicials per a les persones i per al cos social. Aquesta deformació de la capacitat d'acció individual és la prepotència. En el medi social la prepotència dels poders públics genera indignació, protesta i demanda de justícia però, si l'aplicació de les lleis falla, hom constata la falta de força per corregir la injustícia i podem caure en la desesperació de la impotència.

La història ens dona exemples de prepotència extrema en dictadures, amb dirigents que exercien un domini absolut sobre el poble impotent davant de la força bruta de l'Estat. Mussolini, Hitler o Franco, són paradigmes de prepotència i, curiosament, els tres patien d'alguna incapacitat física o inadaptació social, és a dir, que sembla que hi ha una relació directa entre el despotisme i les incapacitats personals del dèspota. L'abús de poder és major quan major és la inseguretat i les carències personals de qui l'exerceix. 

La força transformadora dels ciutadans ha aconseguit, amb la democràcia, un sistema polític amb controls per a que ningú no puga exercir la tirania sobre el poble. El sotmetiment a les lleis i la divisió de poders garanteixen, si més no teòricament, que no hi haurà arbitrarietats i injustícies. Però la pràctica ha posat en evidència que la justícia, l'encarregada d'equilibrar les desigualtats socials, no és independent i permet privilegis immorals que, si sempre són condemnables, en temps de crisi provoquen misèria i desesperació en milions de ciutadans que se senten impotents. 

Provoca impotència que ningú demane responsabilitats penals, polítiques i civils als causants de la crisi, als gestors de les caixes d'estalvi en fallida; als que permeten l'evasió fiscal i l'existència de paradisos per als diners negres; als destructors de la sanitat i l'educació pública; als que han incomplit la seua obligació institucional i han abandonat a la seua sort a milers de famílies amb xiquets; als que provoquen amb polítiques antisocials l'augment de l'atur; als responsables del desmantellament dels centres d'investigació que ens condemna a ser un país de tercera. El sistema falla quan açò passa i el Tribunal Constitucional ho permet i el president del Tribunal Suprem, en lloc de fer justícia, es gasta milers d'euros públics en viatges de luxe a Marbella sense donar comptes a ningú.

Malauradament l'exemple de prepotència impune es reprodueix a altres nivells. I és més feridor quan coneixes el prepotent i les seues misèries. El poder dels petits empresaris, quan més dèbils i ineptes pitjor, permeten humiliar i abusar dels empleats sota l'amenaça de l'acomiadament reforçada per l'atur galopant. La impotència que açò provoca només s'iguala quan veus alcaldes miserables que tracten despòticament als funcionaris i es permeten eliminar arbitràriament llocs de treball per a persones amb discapacitats, mentre ocupen a familiars a dit pagats amb diners públics. 

La distància curta ens fa palesa la relació prepotència/impotència. Podem observar sense intermediaris com el prepotent inútil es creix davant la paralització derivada de la impotència del perjudicat que s'enfonsa, engolint-se la ràbia de la injustícia, pensant que no pot fer res. Però totes les persones tinguem la capacitat de crear, de generar canvis o de produir efectes en el medi en el qual actuem, siga el medi natural o el social. Aquesta aptitud es denomina “potència” si està en qualitat de possible, sense desenvolupar. Tots posseïm la potència per a canviar les coses. Podem quedar-nos amb aquesta capacitat alliberadora atrofiada, amb aquesta potència transformadora reprimida empassant-nos la saliva, mostrant-nos impotents davant la prepotència destructora dels avars ineptes que ens governen o, pel contrari, desenvolupar el potencial regenerador i de canvi social, del que som capaços, passant a l'acció. En les nostres mans està. 

 Iron Maiden