Diu Rosa Montero, en un article
d'El País: “Hay que luchar contra el sentimiento de humillación, que es
la peor trampa, la más destructiva”. Crec que té tota la raó, doncs la
humiliació és una forma de tortura passiva, de naturalesa emocional, que
denigra a les persones i que, per tant, viola els drets humans. I és, ací i
ara, una pràctica habitual del poder.
Durant mil·lennis la humiliació només era possible entre
persones del mateix nivell però humiliar-se davant de l'amo era el més normal.
La societat d'estructura vertical tenia assumit que les persones de major
jerarquia humiliaven a les persones de menor vàlua, i el que no es sotmetia i
s'humiliava voluntàriament a qui estava jeràrquicament per damunt, era sotmès a
la força. Era l'ordre natural i diví. Aleshores, doncs, no s'entenia com avui i
no tenia el poder denigrant i destructiu que ara té. Estava assumit que hi
havia sers humans amb major valor moral i dignitat que altres.
A partir de la Declaració Americana d'Independència de 1776
i la Revolució Francesa de 1789, hi ha un canvi qualitatiu en la moral i la
concepció de la societat que culmina amb la Declaració Universal Dels
Drets Humans de 1948, que al primer article diu: “Tots els sers humans
naixen lliures i iguals en dignitats i drets...”, és a dir, que ningun ser
humà pot ser denigrat, subjugat o explotat per la força per altre ser humà,
perquè tots tenim la mateixa dignitat i els mateixos drets pel fet de ser
humans. Sota aquests valors la societat occidental ha assolit nivells d’igualtat
i benestar social mai aconseguits abans.
La crisi econòmica està sent utilitzada per la classe
dominant per tornar a una nova versió de la societat vertical, ningunejant els
Drets Humans. El que garanteix la dignitat és el dret. Si perdem els drets
laborals, el dret a l'educació, a la sanitat, a tindre una vellesa segura o a
tindre un sostre on viure, no podrem gaudir de la dignitat ni de la llibertat
inherent als humans. I ara ja no podem entendre la submissió, l'explotació i
l'abús com allò natural i diví. Ara ho visquem com una humiliació que ens fa sentir
depreciats, denigrats i ens fa perdre el respecte a nosaltres mateixos.
Ara pertànyer al grup humà no té graus, no hi ha humans de
primera, de segon i de tercera. Els sers humans som diferents, és clar, però
aqueixes diferències no han d’implicar diferències en dret ni en dignitat. Tots
pertanyem al mateix grup de forma igualitària, sense importar les nostres
deferències en habilitats, mèrits, capacitats o èxits socials. Ara humiliar és violar l’expectativa que
tota persona hauria de tindre de que els drets humans bàsics siguen respectats.
Per això, com diu Rosa Montero, cal lluitar contra el destructiu sentiment
d'humiliació, però també contra el que la fa possible: la pèrdua de drets.
Iron Maiden
Fernández Arregui,
Saulo. Reflexiones sobre el significado social de la humillación, Psicología
Política, Nº 37, 2008, 29-46
