Passat el dissabte de Glòria amb la seua desapareguda cordà i el matí de diumenge amb l'encontre, en acabar de dinar començaven els tres dies de berenars de pasqua.
Un lloc que ara ens semblaria el menys indicat per a menjar-nos la mona era un dels preferits antigament, no era altre que la carretera, el tram que va des de la Venta del Garroferal a la Casa Gaisna, no es cregueu igual passava un cotxe en tota la vesprada, o cap.El què ha canviat no sols és la realitat, el que abans era una carretera ara és una autovia. També ho ha fet el concepte, per a unes persones què passaven el dia al bancal, sovint a soles, el que volien era un lloc on anara molta gent, per fer coneixences i passar-ho be. el que fora a l'aire lliure era un tant secundari. Recordem que l'activitat industrial a Vallada no és majoritària fins la segona meitat del segle XX.
Per a les mones amb ou, el costum mana trencar-lo al cap d'un company, ara es recita una versió incompleta, ja que per tal d'afanyar-se a l'hora d'esclafar-lo i no donar-li temps a la pobra víctima, s'ha suprimit una frase, la sencera és:
Ací em pica (muscle esquerre)
ací em cou (muscle dret)
ací em menge la mona (la boca)
i ací t'esclafe l'ou!. (front de la víctima)
Dins del gran catàleg de cançons què es solien cantar, jotes, masurques etc... destaca per damunt de totes l'anomenada Tarara o Tarana, una cançó de principis de segle XX.
El Cançoner musical de la Província de València recull a Vallada la següent versió:
Hi han moltes altres cobles:
A l'entrà de Vallà,
lo primer que es veu,
un agüelo en cansonsillos,
i una güela en brialet.
