El dia 12M tinguem una cita a la manifestació
d'àmbit mundial convocada per
Democràcia real ja esgrimint cinc raons: ni un euro més per als
bancs; educació i sanitat públiques i de qualitat; no a la precarietat laboral,
no a la reforma; per una vivenda digna garantida; renda bàsica universal. Amb
motiu d’aquesta convocatòria m’ha semblat adient reproduir una petita part de
la col·laboració de Juan Luís Sánchez (un
periodista de 29 anys) en “
Actúa”,
el llibre que continua la nissaga de “
¡Indignaos!” i
“Reacciona”.
Em pareix molt interessant el que
planteja l’autor perquè el 15M provoca tantes adhesions entre els joves “no
compromesos” com suspicàcies entre els
militants d’organitzacions i gent no tan jove. Atribuir l’augment de
l’abstenció, que ha possibilitat la majoria absoluta del PP, al 15M, sense fer
un anàlisi crític de per què la gent fuig de la política, pot ser un suïcidi.
Com pot ser-ho continuar pensant que l’únic vàlid són les organitzacions
tradicionals, creades en unes condicions totalment diferents, sense modificar
el seu funcionament.
Partits i sindicats van nàixer
dels treballadors per resoldre els seus problemes i han demostrat, fins ara, la
seua eficàcia en la construcció d’una societat democràtica i un estat de
benestar sostenible. Però aquesta societat ha de fer front a nous reptes amb
nous instruments. No dubte que els joves treballadors, millor preparats que
abans, trobaran les vies adequades per a resoldre els problemes actuals. D’ací
el interès del que escriu J.L. Sànchez.
Parla primer de “la mort de la
cultura política de la Transició” construïda sobre els problemes i les pors de
fa més de trenta anys. Llibertat, sanitat, educació, treball digne i evitar un
nou colp d’estat que ens tornara a la foscor del franquisme van ser les metes
aconseguides, però a canvi d’impunitats, silencis i de permetre martingales
dels poders fàctics. Els problemes i les pors d’ara no són les mateixes, i les
amenaces i els atacs venen, precisament,
d’allò que la Transició no va voler tocar.
“
Sota aquest tap de la generació de la Transició s’han desenvolupat
diverses promocions de joves que, fugint de la paraula política, han refugiat
la seua activitat social en conceptes culturals, tecnològics o acadèmics. Això
els ha fet menys identificables davant del tradicional, que els ha mirat sempre
com una massa apolítica o marginal. Però en aquests marges s’han construït els
nous conceptes per a la regeneració social.
S’estén la sensació que s’inaugura una realitat nova en què el 15M no
pareix haver sigut una causa sinó una conseqüència, un prototip, un
catalitzador. La política en xarxa desbordarà les estructures més establides,
sí, però sobretot als ambients i organitzacions més crítics, que si no
s’adapten poden quedar desdibuixats en una caricatura de si mateixos, responent
preguntes que ja ningú planteja.
En un esquema en xarxa, la lliçó és que no hi ha límits per al
pensament crític individual connectat al públic. Que la militància ja no és un
valor perquè és excloent, exigent i codificada.
Si les ONG, els partits, els sindicats o els moviments socials volen
continuar tenint la iniciativa en la incidència política i social, hauran
d’adaptar-se, obrir-se, deixar-se travessar i fluir. Perquè la ciutadania en
xarxa no sols s’obrirà pas entre els que defenen la protecció del comú i del
benestar, sinó també entre els que defenen el contrari. I és en aquest
encontre, en aquesta fricció, on va a construir-se el futur. On va a decidir-se
en quin sentit ocorre la refundació de la democràcia.”
Podem estar d’acord o no amb el
que exposa J.L. Sánchez, però crec que cal meditar-ho, si més no els militants
d’organitzacions tradicionals que veuen una amenaça en el 15M però també els
partidaris de Democràcia Real Ja que ataquen als sindicats i als partits i
promouen l’abstenció. Potser la política del futur no es faça com s’ha fet fins
ara però, també cal dir, seria un greu error ignorar el passat i no dependre de
les experiències que ens ofereix la història. Ens veiem el 12M al carrer.
Iron Maiden
