Alguns ja ho sabien des del principi i
altres ho han intuït des de sempre, des del primer dia de tots els que vindrien.
Des de d’aquella setmana deshonrosa prèvia a la constitució del nou ajuntament
i la investidura del nou alcalde, quan el sr. Perales, la persona que nascuda
de les ombres havia creat la ficció d’una esperança, que tenia la clau d’un canvi
tan llargament cobejat i que era dipositària en préstec de la confiança de
tants crèduls, desoint el clamoreig expectant i el fervor popular irrefrenable
que bategava als carrers, es deixava acaronar i magrejar impúdicament per les
ofertes temptadores d’eixe cant de sirenes corrompedor que el PP li llançava un
dia sí i l’altre també. Una “oferta inmejorable” que feia xixines qualsevol principi ètic elemental (la paraula donada, l'honor, la lleialtat, la confiança, les promeses fetes...) i esborrava la memòria
immediata de la humiliació a què havia estat sotmés fins a l’últim dia en una
estratègia de persecució i enderrocament sense treva. El PP de Vallada, eixa tela
d’aranya omnipresent que el va injuriar, difamar i menysprear sense descans; eixe que va tractar de desfer les seues candidatures i en va denunciar la darrera
per incompliment de la llei de paritat de sexes a la Junta Electoral per invalidar-la
i impedir que l’Agrupació d’Independents poguera concórrer a les eleccions; eixe que al mes de setembre s'insinuava coquetejant al PSOE per presentar una moció de censura contra el flamant alcalde rebel i defenestrar-lo a la inexistència; ara
li oferia en una mà putrefacta prebendes immorals que feien pudor de carnús.
Aquella primera volta, potser demorant estratègicament el seu “sí quiero” definitiu per
evitar un escàndol majúscul que no podia assumir, el galà va rebutjar l’oferiment generós
i sensual de la seua dama. No la deixava ficar-se al llit però la deixava
passar a l’alcova i, a voltes, alguna nit, fins i tot la mirava despullar-se
darrere de la cortina i es delitava per aquelles carns sinuoses que olorava i quasi
podia palpar... I mira per a on, el dilluns 5 de març no s'hi va poder resistir més, el desig li va poder i van consumar l'acte: un coit brutal que quasi és pecat.
Diu el nostre diccionari que la infàmia és
un 'acte que mereix el blasme públic per alguna cosa deshonorant' i una 'acció
vil'. En tot dos casos, la semàntica dels termes remet a la idea d'un
comportament menyspreable que mereix el repudi social i l'abominació de la gent
decent. En tots dos casos, l'etimologia ens interpel·la des de l'ètica, des
d'eixe horitzó de valors que determina el sentit del comportament humà i que
genera deures i obligacions responsables amb els altres, això és, que imposa
límits a la barbàrie i barreres a la incivilitat. És des de l'ètica que ens
acostem a la consciència del bé, de la virtut, de la legitimitat, de la
llibertat i de la dignitat humanes. L'ètica i la política eren dos dimensions
inseparables de la vida humana col·lectiva que van emergir estretament
imbricades en el món grec que les va vore nàixer i que ens va llegar la
filosofia i la democràcia.
