Ja res serà igual

Era dissabte i era tard. Laura va rebre la telefonada d'un amic invitant-la a anar a ballar. A l'endemà no hi havia que treballar, així que acceptà. S'ho va passar molt bé. Al tornar a casa, ja de matinada, va entropessar amb un cordó de policies que no la deixaren passar pel que va haver de prendre una ruta alternativa. Els manifestants del 15M continuaven manifestant-se tot i que les hores permeses per la delegada del govern s'havien ultrapassat.

 Laura, amb vint-i-pocs anys, mirava amb simpatia el moviment 15M però pensava que si la policia havia dit que fins a les deu, doncs a les deu hi havia que anar-se'n a casa i desallotjar la plaça. Pensava que hi havia que obeir a l’autoritat per a que tot anara be. Fent el camí cap a casa va recordar quan, de menudes, van anar a una fira on hi havia policies molt amables que permetien jugar amb el casc, pujar als vehicles i on es va sentir segura per tindre gent tant simpàtica cuidant de nosaltres. Recordava com un home amb un uniforme molt bonic els explicava, amb paraules que els xiquets podíem entendre, que ells vetllaven per garantir la llibertat dels ciutadans i el compliment dels drets que la Constitució arreplegava. Podíem estar tranquils doncs, gràcies a la policia, els ciutadans que no feien cap il·legalitat ni cometien cap delicte, podíem viure en pau i tranquil·litat. 

Al girar el cantó va trobar-se, de nou, amb un altre grup de policies. Aquests no estaven formant cordó per la qual cosa va pensar que podria passar. Es va dirigir a un policia per preguntar si podia passar i li va contestar amb que no amb to desagradable i sec. I per on vaig a casa? Va preguntar Laura. La resposta del policia va ser immobilitzar-la agafant-la pel coll amb el seu braç i prémer-la contra la paret. Li feia molt de mal. Com podia li deia que deixara de fer-li mal. Però aquell continuava sacsant-la amb força contra el mur torcent-li el braç. No entenia res. No l'havia agredit, ni tan sols l'havia increpat, no oposava cap resistència i aquell policia la tractava amb una força i violència completament innecessària i desproporcionada. Laura es sentia humiliada, vexada. Sentia créixer la indignació i el fàstic que anaven augmentant amb cada llamp de dolor originat per l'agressió. Van ser uns minuts interminables de dolor físic i angoixa que van diluir, com el sucre en l’aigua, la confiança amb els agents que haurien de procurar la seguretat de ciutadans que, com ella, no havien comés cap delicte. 

Quan la van ficar a l’interior de la “lechera” li feia mal tot el cos però el pitjor era que no entenia el per què d’allò que estava passant-li i la impotència davant de la força bruta que l’agredia. Va estar detinguda 20 hores a la comissaria, junt a altres detingut, on no els deixaven dormir doncs cada cert temps despertaven als que es quedaven abaltits. Va presenciar agressions físiques a joves detinguts i, finalment, la van soltar amb el cos dolorit, ple de blaüres i amb càrrecs. L'acusen de “resistència i desobediència a agents de l'autoritat”. La delegada del govern va felicitar a les forces de l'ordre per la seua actuació impecable. Per a Laura ja res serà igual.

Iron Maiden

Ficció basada en fets reals