25ª FIRA ALTERNATIVA DE VALÈNCIA

http://www.firaalternativa.org/terra/

PROGRAMACIÓ

Divendres, 1 de juny

Sobirania alimentaria, II trobada a Agres. 23/24/25 de març

Un any més des de la Plataforma per la Sobirania Alimentària us volem convidar a la  II Trobada Per la Terra: Enfortint les Xarxes per la Sobirania Alimentària al País Valencià, que es celebrarà aquest any a Agres, a la província d' Alacant. Cada vegada som més persones les que des del nostre territori construïm Sobirania Alimentària. Ens preocupem per produir i consumir de forma diferent, ens impliquem en les lluites en defensa del nostre territori, cultura i drets, ens preocupem per saber com funciona i quin impacte té la nostra manera de vida i especialment l'actual model agroalimentari, ho denunciem i , somiant amb un sistema diferent, construïm alternatives.  En el context actual, es fa encara més evident la necessitat de compartir el nostre coneixement, de reforçar les nostres lluites i de consolidar espais comuns que construïsquen un model diferent basat en la Sobirania Alimentària dels pobles. Amb aquest ànim, des de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, us convidem a fer part d'aquesta trobada, on hem tractat d'organitzar espais de formació, discussió i debat orientats a trobar sinergies que ens espenten a l'acció conjunta, enfortint aquesta xarxa cada vegada més visible i necessària de persones i col·lectius que lluiten per un model diferent a través de la creació d'aliances per la Sobirania Alimentària dels pobles. Perquè volem Sobirania Alimentària ja! Organitzem-nos, lluitem i construïm juntes! Pots consultar el programa i tota la informació sobre la Trobada en la pàgina Web.Inscriu-te a través del formulari d'aquesta Web o per via telefònica en el nombre 963879178. Descarrega el tríptic en valencià Descarga el tríptico en castellano

www.sobiranialimentariapv.org  plataformasobal@gmail.com

Llavors d'ací

La xiqueta de cansalà ens envia aquest interessant escrit:

Llavors d´ací és una associació que té com a finalitat recuperar la biodiversitat agrària del País Valencià. Es a dir totes eixes llavors que han cultivat els nostres majors i que ara estan desapareguent degut a la invasió d´híbrids i transgènics produïts per les grans multinacionals com Montsanto.

Foto treta d'aci.

ELS OBJECTIUS PRINCIPALS DE L’ASSOCIACIÓ SÓN:

• Conèixer, recuperar i conservar les varietats tradicionals agràries
• Realitzar accions, projectes i programes de sensibilització per a promoure l’ús de les varietats tradicionals dins del marc de l’agricultura ecològica
• Establir una xarxa d’intercanvi d’informació i materials entre agricultors i aficionats
• Defensar la recuperació del coneixement agrari sobre els cultius i costums associats al camp
• Reclamar el retorn del dret dels agricultors a decidir sobre els recursos genètics agraris

Una de les activitats que fa aquesta associació son Les Trobades d'Intercanvi de Llavors tradicionals que es fan als diferents municipis del P.Valencià. La propera trobada és el 25 de febrer a Llíria.

Salut i llavors

La xiqueta de cansalà.

PS: Ací vos deixe un blog que també està molt relacionat amb llavors d'ací, la soberania alimentària

http://soberaniaalimentariaalacant.blogspot.com/

La transició a una vida millor en un món possible

Primer de tot vull presentar-me i saludar tots els lectors i col·laboradors del bloc. És una sort i una oportunitat poder compartir amb vosaltres pensaments, reflexions, inquietuds, propostes i somnis al voltant de la nostra vida de cada dia en este planeta d'aigua que anomenem casa, en esta aldea global que estem devastant sense aturador, que a mi m'han estat ocupant, captivant i engrescant durant els últims anys i que m'agradaria contar-vos de tant en tant. Tanmateix, em permetreu que no haja de començar justificant-me i m'estalviareu d'explicar exhaustivament el punt de partida. Tots som conscients que vivim en un planeta en crisi i que la situació s'agreuja cada dia que passa, cada decisió que prenem, cada acte que fem. Eixa crisi que els habitants afortunats dels països rics i opulents hem provocat entre tots i de la qual ens beneficiem i ens aprofitem, no és només una crisi econòmica, repetida incansablement com un eslògan omnipresent de monotonia trista, manipulada informativament fins a extrems de simplisme irreflexiu, utilitzada políticament per un màrqueting agressiu impassible, mercantilitzada i amplificada fins a l'extenuació. Hi ha una altra crisi prèvia i coetània al segment econòmic de la crisi actual, d'una dimensió molt superior i profunda, que n'és la causa principal i en serà alhora la conseqüència més greu: la crisi socioambiental i la crisi ètica en un

Passeig per les ermites

Aprofitant que huí no treballava m'he quedat dilluns al poble.
El matí, fresquet i lluminòs, convidava al passeig. L'eixida per la Torre quasi guiava les meues passes: me n'he anat cap a l'ermita.
Anava amb la intensa sensació que tinc tan a sovint quan estic a Vallada, la sensació de pertanyer-hi, amb l'alegria dels cants i revols del pardals, que estan molt actius quan la primavera empeny, amb els ulls ben oberts, per tal de descobrir racons, detalls, persones, indicis, recuperar memòries i afegir-ne de noves (com m'agradaria que la meua memòria fora infinita!).
He doblat pel camí de la piscina de la Saraella. I el que m'anava trobant anava enfosquint l'ànim amb el que havia encetat el matí: deixalles, runes, cap respecte per la natura.
Em pregunte si és això el que ens porta la condició tan aplaudida de municipi turístic, quantes famílies del poble viuen d'eixos visitants dels caps de setmana que ens deixen tanta runa? de veres és açò el progrés?
Potser que no siguen els forasters qui no cuida les paratges dels que tan orgullosos estem, que siguem nosaltres els que tirem el fem, tapem amb ciment, inventem realitats...
Em ve al cap una frase que he llegit fa poc, a proposit del creixement irracional dels pobles i ciutats: "Imatges que em fan reflexionar sobre el preu que paguem per alló que en cada moment ens sembla irrenunciable o ineludible i sobre la desconfiança que tinc en la nostra capacitat col·lectiva d'escollir"
M'agradaria que al meu poble les decisions foren més acurades, més pacients, més respectuoses amb el patrimoni natural i cultural.

2011 Any Internacional dels Boscs

Fa vuit mil anys, grans extensions de Bosc Primari cobrien quasi la mitat de la superfície terrestre del planeta. Avui en dia, només queda una cinquena part del bosc original intacte, la resta ha sigut destruït, degradat o fragmentat per una activitat humana implacable. A nivell mundial, s’han convertit a altres usos o s’han perdut 13 milions d’hectàrees de boscs anuals entre 2000 i 2010.

Els boscs representen un dels principals albellons mundials de carboni. Emmagatzemen unes 289 gigatones (Gton) de carboni en arbres i una altra vegetació. A més els boscs primaris són ecosistemes amenaçats on resideixen dues terceres parts de la biodiversitat terrestre i moltes cultures i pobles indígenes.

En aquest decenni, la FAO considera que hi haurà un increment de cobertura forestal perquè es té en compte les plantacions. Durant 2005-2010, la superfície de boscs plantats va augmentar en aproximadament 5 milions d’hectàrees per any. No obstant això, els boscs secundaris i les plantacions que substitueixen a la coberta original són molt diferents dels boscs primaris: una plantació no és un bosc.

Un visitant dolent

Podria parèixer que l’ús d’insecticides a l’agricultura a sigut de tota la vida però ens sorprendrà saber que només després de la Segona Guerra Mundial es va generalitzar el seu ús. El DDT, un dels primers pesticides de síntesi, va ser descobert en 1939 i es va fer popular en ser utilitzat pels militars nord-americans durant la guerra. L’utilitzaven per a combatre paràsits i insectes que transmetien infermetats tropicals com paludisme, febre groga i altres.

Però el DDT i altres substàncies insecticides d’ús agrícola no maten sols les plagues, sinó que acaben amb moltes altres espècies de l’ecosistema: insectes, abelles, pardalets, cucs, etc. A més les plagues van generant resistències als productes tòxics que contaminen el medi i no acaben amb les plagues. El DDT ja fa mols anys que s’ha prohibit pel seu efecte acumulatiu (viatja al través de la cadena tròfica i acaba sent ingerit pels humans) però molts altres productes tòxics segueixen utilitzan-se, no sempre seguint les recomanacions de fabricants i autoritats, fent estralls al medi ambient.

Paradoxalment l’ús d’insecticides pot produir plagues d’insectes, que es mantenien en poblacions molt baixes i no eren cap problema, al eliminar el seus depredadors naturals. Una cosa així ha d’haver passat amb un visitant molest i indesitjable al nostre territori, abans quasi inexistent i ara present a tot arreu: la mosca negra.

Són mosquetes menudes de 2 a 6 mm de color grisós fosc. Un simúlid que viu a prop de l’aigua neta i oxigenada, on es desenvolupen les larves fixades a les pedres i a la vegetació. És d’hàbits diürns, especialment actives a primera i última hora del dia però poden atacar a qualsevol hora. Generalment s’alimenten de vegetals, però les femelles són hematòfagues, es a dir, poden mossegar a les persones o als animals per a xuclar la sang buscant una bona aportació nutricional per a la posta d’ous i el seu desenvolupament.

La mosca negra no pica com el mosquit sinó que mossega, trenca la pell i fa sang. Al mateix temps injecta un anestèsic, un vasodilatador i un anticoagulant, per la qual cosa no ens adonem de la mossegada fins que passa una estona. Després es produeix irritació i inflamació, al voltant del punt vermell de la mossegada, acompanyat de picor intensa i desfici. Al ser una ferida oberta és pot infectar amb facilitat. Les mossegades d’aquest insecte no són perilloses però són molt molestes i duren uns quants dies. La millor manera de prevenir l’atac és cobrir-se el més possible i utilitzar repel•lents de insectes.

En els últims anys, amb la millora de la depuració i l’ampliació del regadiu, s’ha ampliat la superfície idònia per a la seu reproducció. El diari Levante arreplegava el 29 de juny la noticia de l’arribada de la mosca negra a Ontinyent i Agullent. Fins ara només s’havia detectat a les conques dels rius Canyoles i Albaida. En zones de cultiu i d’estiueig de Xàtiva i la Ribera Alta han sigut i són un greu problema.

Al nostre poble també fa uns pocs anys que la patim, encara que no com a plaga. El problema és que, amb l’any plujós que tenim i les altes temperatures, pot arribar a ser un problema important per a la gent del camp, per als que van a cremar colesterol pels camins i per als que van a les casetes a nadar en les bases. És un insecte molt xicotet però que ens pot amargar el dia... o la setmana.

Iron Maiden

Nosaltres som una part de la Terra

En 1848 Karl Marx descrivia en “El Manifest Comunista”el paper de la burgesia en el canvi que s'estava produint a tot el món en la manera de viure. “La burgesia, amb el seu domini de classe, que compta a penes amb un segle d’existència, ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes. El sotmetiment de les forces de la naturalesa, la utilització de les màquines, l’aplicació de la química a la indústria i a l’agricultura, la navegació de vapor, el ferrocarril, el telègraf elèctric, l’adaptació per al cultiu de continents sencers, l’obertura dels rius a la navegació, poblacions senceres sorgint per encant, com si isqueren de la terra. Quin dels segles passats va poder sospitar tan sols que semblants forces productives dormisquejaren en el si del treball social?”

Marx pensava que la riquesa produïda devia ser repartida de forma equitativa. Però el que no va tindre en compte va ser l'enorme desastre que seria per al planeta l'explotació sense control del medi natural. En aquest llibre es mostra l'altra cara de la producció capitalista mitjançant els ulls d'un salvatge, com ell mateix es defineix, que veu con s'acosta la destrucció del seu mon.

Aquest llibret, que es llig en deu minuts i et fa pensar durant hores, mostra la filosofia de les tribus americanes que vivien en comunió amb la natura. Paradoxalment el que diu es totalment actual i pot ser compartit per qualsevol que tinga un poc de sensibilitat ecologista i mire pel precari medi natural. Interessos miops ens fan creure que estem per damunt de la natura a pesar que sovintegen els denominats desastres naturals. L'acció antròpica té a veure en molts d'eixos desastres i no volem veure-ho. Ens pot l'ambició de posseir, de ser els amos de tot.

L'any 1855 el president nord-americà Franklin Pierce va proposar als indis duwamish, que habitaven al nord de Washington, comprar el territori de la tribu i traslladar-los a una reserva. El cap de la tribu, el cabdill Seattle, veient la seua gent derrotada i esgotada pels llargs anys de lluita, va contestar amb paraules que, com ell diu, “són com les estrelles, mai no s'extingeixen”.

Seattle no entén com poden demanar-li vendre una cosa que no els pertany. “Com es pot comprar el cel, o l'escalfor de la terra, o la velocitat de l'antílop? Com us podem vendre aquestes coses, i com podreu comprar-les?”(...) “Nosaltres som una part de la terra i ella és una part de nosaltres” però”la Terra no pertany als homes”.

L'indi ha vist com viuen els blancs i sap que son molt diferents. Diu que “nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats i els nostres ancians no conten les mateixes històries. (...) El murmuri de l'aigua es la veu dels meus avantpassats. Els rius son germans nostres”. “Sabem que l'home blanc no entén la nostra manera de pensar, (...) la terra no és la seua germana, sinó la seua enemiga, i quan l'ha conquerida torna a cavalcar (...) famolenc, s'empassarà la terra i no deixarà res, tan sols un desert”

Al llarg de tot el llibret l'indi salvatge mostra una gran sensibilitat. En referir-se a l'aire diu “que totes les coses participen del mateix alé: l'animal, l'arbre, l'home, tots participen del mateix alé” però “l'home blanc sembla no parar esment en l'aire que respira, a semblança d'un home que és mort. (...) El vent va donar als nostres pares el seu primer alé i rep el seu darrer sospir (...) Soc un salvatge, i és així com entenc les coses”, diu, i continua: “Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l'home pertany a la Terra. (...) L'home no va crear el teixit de la vida, tan sols n'és un fil”. I acaba amb un desig: “pot ser som germans. Esperem veure-ho”

La manera d'entendre el mon ens mostra la saviesa d'aquest home, especialment després d'haver viscut els desastres ecològics de la industrialització. Però també ens mostra el camí pel qual caminar si volem salvar la vida humana al planeta Terra. Ja veieu que es molt simple i no cal tindre estudis. Sols cal escoltar la remor del vent, el murmuri de l'aigua corrent, acaronar la terra i sentir-se part, no amo sinó part integrant, del mon. Deia Marx que el luxe era un defecte, tant com la pobresa, i que deguem tindre com a meta “ser molt, i no tindre molt”.

IRON MAIDEN

27 de març a les 20:30: L'hora del Planeta

Recorda unir-te a l'acció, i apagar durant un hora la llum de ta casa.
Més informació ací: http://www.wwf.es/que_hacemos/cambio_climatico/la_hora_del_planeta_2010/

Kike

Jo, reforeste

Una persona anònima ens ha fet aquest comentari, i hem vullgut publicar-lo com una entrada apart i, a més, publicar també un altra entrada que es va fer en un altre bloc per donar a conèixer aquesta associació, que no sabem encara si existeix, però per a nosaltres, desconeguda.

Ací està tot:

"Anònim ha dit...

Pegueu una ulladeta al que he trobat a la xarxa:

http://amicsarbres.blogspot.com/2008/02/jo-reforeste.html

La foto és un document, on es pot apreciar la vegetació d'abans de l'incendi del 94, encara que sols la de la solana del penyó, que la de l'ombria era molt més impressionant."

La foto a la que es refereix es aquesta, i el text diu així:

Reforesteu, per passió

Vinga, anem! Anem a contar-nos una història, la nostra i la vostra, la d'una associació que es diu Jo Reforeste i la de cadascú de vosaltres, perquè qui encara creu que no forma part de la Natura?
Podríem dir que fa 17 anys un grup d'inquiets, somiadors, habitants de les vores i lluitadors ens decidírem a sembrar bellotes. És a dir, cinc amics amb una il·lusió comuna. Alguns érem amics de tota la vida i altres unírem les nostres amistats per sempre més al voltant del fet de reforestar. I com pot ser això? Que un gest tan simple com el de fer un clot i soterrar tres llavors ens connectara fins un punt que les paraules no expliquen? Doncs, perquè venia de més lluny. I prompte en vam ser molts més.
Tots comptàvem amb moltes coses en comú. Teníem els ulls oberts al que ens envoltava; confiàvem en la força simple de les nostres mans; no estàvem disposats a recular davant les dificultats; no necessitàvem notorietat ni buscàvem protagonisme; tots teníem la il·lusió de millorar i millorar-nos, però sobretot, estàvem inoculats de passió. La passió de la vida i del fet de sentir com germina una llavor. Aquest sentiment era antic, ningú recordava quan ni com li havia crescut, però sempre l'havíem tingut i ara el compartíem i l'expressàvem. Eixa estima ens unia i encara ens uneix per damunt del pas del temps.

Un moment abans de menjar la "gatxamiga" postplantà de bellotes
de 1992, al Campello de Vallada (la Costera). Al fons es veu el Penyó,
que es va cremar en un incendi a l'estiu del 1994.

I és així que en contacte amb la terra del nostre terme, que coneixíem pam a pam, començàrem a doblar el llom. Ens haguérem d'enfrontar a no poques traves administratives, burocràtiques i polítiques i a la fi ens vam constituir en associació. Mai no vam voler demanar una subvenció, total, l'entrepà cadascú se'l podia pagar, i el vi el pagàvem entre tots.
Ens ocupàvem apassionadament de saber quines espècies autòctones havíem de triar per segons quin lloc. Decidíem l'època de plantació, llavors o plantes?...La festa començava a la tardor amb la collita i tractament de les llavors, generalment bellotes. "Passem de l'administració o demanem permís? Quin repel·lent usem per rosegadors i senglars?" Tot amb molt de treball però sense esforç, només passió!
I com que la suma d'energies fa xispa, vau unir-vos molts en eixa alegria. Començàrem l'any 90 amb 83 plançons de roure valencià. El 92 ja vam collir 48 kg. de bellotes. El 94 ens juntàvem una mitjana de 40 repobladors i el 95 en una diada gloriosa ens en reunírem 60. El 96 ens cediren 2500 carrasquetes que anaven a morir per falta de pressupost al viver d'una escola taller, aquell any ens allargàrem fins el 10 de març repoblant i rebent les oportunes pluges primaverals.
Després el destí ens allunyà geogràficament i d'aquella empenta queda una repoblació anual, espontània, dels qui podem acudir. Hem minvat en poder operatiu, molts d'aquells amics seguixen el camí de la il·lusió. I qui signem aquest article continuem apassionats per la vida.

Jesús Calatayud

·

Ho ha escrit Jesús Calatayud en nom de Jo Reforeste, compost en origen per unes 5 ó 6 persones de Vallada (la Costera).
A aquell grup inicial van anar sumant-se molts amics, que acudien i gaudien cada any amb les resforestacions que ells organitzaven.
Ells van transmetre eixa passió pels arbres i per la natura que transmeten aquestes paraules.

El logo de l'Associació, el va fer Rolando Esteve Blasco, un dels membres de la colla, que ja no està entre nosaltres.

Ho reconec, sóc adicte.

Ho reconec patixc una malaltia, una addicció. Em produix tant gran plaer i tant de benestar que no puc renunciar-hi. Sé que no és massa saludable ni per a mi ni per a la resta, però tant em fa, jo amb els meus diners i els meus bens faig el que vull.

Tal vegada la culpa siga de la moderna societat en la que vivim... O pel contrari jo també tinc part de culpa per no resistir la temptació i no fer res per canviar.

Sí, també em servix de consol saber que no sóc l’únic. Ja ho diu el refrany castellà; “mal de muchos, consuelo de tontos”. I és clar sóc tonto, “sabent totes les repercussions negatives que té”, amb l’agravant que cada vegada som més els malalts que hi ha a la nostra societat. Necessitarem tractament mèdic, o pel contrari serem capaços de superar-ho per nosaltres mateix? Què és el que és necessari per obrir-nos els ulls? Ho sabem i està a l’abast de tothom, cal dir no. Però no volem resistir-nos, som massa febles. Ja s’ha convertit en un hàbit, en un costum diari, el problema és que cada vegada ho faig amb més freqüència i per a més activitats quotidianes. Avui sense anar més lluny l’he agafat per anar a comprar una pizza al súper que està a tres-cents metres de ma casa. Després no he pogut aparcar a la porta i m’he enutjat molt. El faig servir per portar els xiquets a l’escola, la qual, està a un tir de pedra de ma casa. I per anar a comprar el diari al quiosc de la plaça, no em fa anar a peu ni el senyor alcalde. Sí, ho reconec, sóc addicte al cotxe, i com jo hi ha molts que l’agafen quasi que per anar al lavabo.

Podem anar a peu o en bici però som massa senyorets. Cuidem el medi ambient, cuidem-nos nosaltres, guanyarem diners i salut.

Aquest i altres articles els trobaràs al meu blog. amicdelsllibres.blogspot.com

Recomane a tots aquest video.

Per què un fons negre?

Fa uns dies, una persona ens preguntava del per què del fons negre del nostre blog?
La veritat és que va ser una cosa que vam tindre clara desde el primer moment de la creació del blog. Uns fons negre.
A nosaltres no ens molesta en absolut. De fet, es la primera persona que es queixa.
La raò de tot açò, la pots trobar fent click aci o aci

Altres webs que s'han unit al projecte:

http://www.negroogle.com/es/
http://blackle.com/

Esperem que ho hages comprés i que entengues que és per una bona causa.
Salutacions.