Bones i laiques festes nadalenques

Deia Goebbels, el canceller de l’Alemanya Nazi, que una mentida mil vegades repetida es transforma en veritat. Per això cal refrescar de tant en tant la memòria i dir les veritats de qüestions que, sent falses, es tenen per certes i s’han establert com una tradició inqüestionable.

Ahir es va publicar en el periòdic digital El Plural un article de Gustavo Vidal Manzanares titulat “La Navidad...otra mentira catòlica” que, com els papers publicats per Wikileaks, posa en evidència les fal·làcies oficials i documenta les mentides que sospitàvem.

L’article afirma, basant-se en l’Evangeli de Mateo 13: 55 i 56, que la suposada “verge” Maria tenia set fills i que el seu home la va abandonar en secret per evitar la lapidació, el càstig per a les adúlteres. Que el naixement de Jesús, en cas d’haver-se produït, va ser en primavera, en el mes de Nisàn. La festivitat del 25 de desembre és característica del món pagà. Diu, el que és un fet acceptat pels historiadors, que el naixement virginal és una còpia de la deessa egípcia Mut i la mort i resurrecció de Jesús una imitació del déu egipci Osiris.

Conclou Vidal Manzanares que gran part dels dogmes catòlics no són més que adaptacions al mercat religiós de creences egípcies i babilòniques i, el que és pitjor, es pregunta: fins on poden arribar, en nom de la fe, les persones que són capaces d’empassar-se tot açò?

Aquestes i moltes altres mentides repetides a diari han esdevingut tradicions basades en la no aplicació del sentit comú. Però una societat adulta ha d’estar amb els peus en terra i saber diferenciar els àmbits privats, amb les creences íntimes i manies de cadascú, de l’espai públic on han de conviure totes les creences i tots els ciutadans. Està be celebrar festa, reunir la família i ser tots bons durant uns dies però sense perdre la referència de la raó, del sentit comú i de la llibertat de pensament que només el laïcisme, si més no a l’àmbit públic, és capaç de promoure.

Iron Maiden

Reedició: Documental Zeigeist

L’església i la raó no es duen bé

Tal dia com avui, 22 de novembre, de 1559 el rei Felip II publicava la pragmàtica que prohibia als estudiants de la Corona de Castella estudiar en les universitats estrangeres amb excepció del Col·legi Espanyol de Bolònia, Roma, Nàpols, Coïmbra i les de la Corona d’Aragó. En 1568 la prohibició es feia extensiva als estudiants de la Corona d’Aragó.

Aquesta mesura pretenia evitar el contagi de les idees protestants però el que va aconseguir, la por al luteranisme, va ser acabar amb la tradició cosmopolita de les universitats de la monarquia espanyola, l’aïllament, l’endarreriment de la ciència en els territoris de la monarquia i el punt final del humanisme espanyol que havia brillat amb figures com Joan Lluís Vives , Bartolomé de las Casas o Antonio de Nebrija. La monarquia espanyola es convertia en la guardiana de la fe catòlica a costa de quedar-se a la cua del progrés social, científic i econòmic.

Franco no va prohibir estudiar a l’estranger però va enviar a la tomba o a l’exili a les millors ments d’Espanya. El que havia aconseguit el liberalisme, amb lluita constant contra els conservadors més reaccionaris d’Europa recolzats pel clero, i la República, es va perdre totalment en la Guerra Civil i la repressió més cruenta de l’Europa del segle XX. L’església catòlica va jugar un paper central en l’alçament del rebels contra la República, la guerra i la repressió. Espanya tornava a ser la “reserva espiritual de occidente” a costa d’un milió de morts, la destrucció de la ciència i la clausura de la raó. Tornàvem a estar en la cua del progrés social, científic i econòmic.

Ara que, després de tres dècades de democràcia, comencem a ocupar primers llocs reconeguts en el món científic, artístic, intel·lectual i social, ve el Papa a dir-nos que cal reevangelitzar als espanyols perquè estem perdent la fe. Esperem que la seua crida no tinga èxit perquè l’augment del poder de control social de l’església (això és evangelitzar) sempre ha sigut a costa d’estar en la cua del progrés social, científic i econòmic.

Iron Maiden

Esglèsia i política

Hola a tots;
L'altre dia vaig agafar un llibret publicat per l'esglèsia del poble, on es tractaven diversos temes; uns relacionats amb l'esglèsia i la religió i altres més banals.
Hem va possar molt trist i em va doler molt vore com fins a en aquest tipus de publicacions, els polítics aprofiten per fer-se propaganda, alabar-se uns a altres i tirar per terra als demés...
Em va semblar una poca vergonya, tant per part de l'esglèsia, com per part de l'Ajuntament, el qual suvenciona aquest tipus de publicacions.
La veritat és que no estàn tan lluny uns d'altres, ambdós moviments ens volen llavar el cap, convèncer-nos d'algo que els benefícia i anar en contra d'allò que no, sense cap tipus de respecte.
Un poc de pau i amor.
Vivim, deixem viure.

Kike.

Notícia interessant al Levante-EMV

LEVANTE-EMV VALENCIA

Los conflictos entre los ayuntamientos y el Arzobispado por la propiedad de iglesias, solares o bienes culturales vienen de lejos. Muchos han sido los episodios de enfrentamientos que han acabado en los juzgados ante la falta de acuerdo.


VALLADA
En 1983 el Ayuntamiento de Vallada demandó al párroco, a la parroquia de San Bartolomé y al Arzobispado de Valencia por apropiarse indebidamente de hasta 26 fincas, parcelas y edificios libre de toda carga y gravamen. Es curioso el caso de la marquesa viuda de Colomer, Teresa de Albornoz y León fallecida en Valencia el 29 de enero de 1907, que dejó en testamento sus bienes a una fundación cuyos, beneficios habrían de ser destinados al mantenimiento de un colegio de pa?rvulos, bienes que nunca pudo disfrutar esa fundación.


ALZIRA
Desde 1988, el Ayuntamiento de Alzira y la Iglesia mantuvieron un duro pleito por la propiedad de la ermita del Lluch. El Arzobispado decidió inscribir la iglesia aportando un certificado suscrito por el canciller de la diócesis que avalaba que la ermita pertenecía al Arzobispado desde "tiempo inmemorial. De nada sirvió el intento de negociación del ayuntamiento. Al final la disputa acabó en el juzgado y los jueces le dieron la razón al consistorio.


ALBERIC
Sonado fue también el litigio entre el Ayuntamiento de Alberic y la curia por la propiedad de la ermita de Santa Bárbara. Al final llegaron a un acuerdo salomónico: el consistorio conservó la titularidad del edificio y Iglesia arrancó la garantía por escrito de que se destinaría al uso religioso. Y así ha sido hasta ahora. Pero en ese periodo hasta llegar al consenso se abrió una herida en la población de la Ribera Baixa, con enfrentamientos agrios, búsqueda de todo tipo documentos históricos y todo cruce de las más inverosímiles acusaciones. La Iglesia llegó a acusar al ayuntamiento de poner el pueblo en contra del Arzobispo. Pero al final la sangre no llegó al río y ambas partes pudieron llegar a un entendimiento sin tener que llegar a un juicio.


L'ALCORA
El Ayuntamiento de l'Alcora llevó a los tribunales la propiedad de la ermita de Sant Cristófol.


SUECA
En el año 2000, la a inscripción del templo de Nuestra Señora de Sales por parte del párroco de Sueca provocó un enfrentamiento con el ayuntamiento, ya que el templo formaba parte del patrimonio municipal en virtud de una donación realizada por un particular.


OLIVA
Oliva y Arzobispado mantuvieron un agrio litigio por la propiedad de unos terrenos en los que debía erigirse un centro ecuménico. El pleno del ayuntamiento decidió revertir la cesión del solar ante la paralización de las obras. Los jueces al final dieron la razón al consistorio de la Safor.


MASSAMAGRELL
El párroco de Massamagrell, Pedro Enrique Rivera, protagonizó un curioso episodio al mantener más de dos semanas una huelga de hambre para exigir al ayuntamiento la recalificación de los terrenos que ocupaba la iglesia de la Virgen del Rosario.