El cinema és un art eminentment visual que ha sigut, però, utilitzat per arribar als racons més amagats dels cervell de les persones. Una imatge val per mil paraules, diuen, així que una pel·lícula que és una successió d’imatges equival a milions de paraules que resten en la nostra memòria. Les imatges de “Pa negre” són especialment impactants, des del principi fins al final. Transmeten l’angoixa de les persones i l’ambient aclaparador i irrespirable de la postguerra. A la magnífica fotografia l’acompanya l’excel·lent interpretació de l’elenc que s’ha vist justament recompensat amb els nou premis Goya obtinguts.
Però a banda del brillant treball tècnic i artístic trobe que la història no és creïble. Pa negre cau en el lloc comú de l’equidistància, la lamentable equidistància que posa al mateix sac al bo i al dolent, a l’assassí i a la víctima, als genocides i als que cauen en les seues mans; la equidistància que permet, encara avui, que els franquistes, responsables del
