Una classe pràctica

 

Per l'e-mail ens arriben moltes coses amb les quals no paga la pena perdre el temps llegint-les o veient-les, doncs hi ha gent que reenvia el que rep sense filtrar el correus. Però també n'arriben altres que són, o poden ser, interessants. Aquest és un dels que em sembla que cal llegir:

Un matí quan el nostre nou professor de "Introducció al Dret" va entrar en la classe la primera cosa que va fer va ser preguntar-li el nom a un alumne que estava assegut en la primera fila:

- Com et dius?

Em dic Joan, senyor.

Ves-te'n de la meua classe i no vull que tornes mai més! - va cridar el desagradable professor. Joan estava desconcertat. Quan va reaccionar es va alçar feixugament, va arreplegar les seues coses i va eixir de la classe. Tots estàvem espantats i indignats però ningú va dir res.

Està bé. Ara sí! ¿Per a què serveixen les lleis?... Seguíem espantats però a poc a poc comencem a respondre a la seua pregunta: "Perquè hi haja un orde en la nostra societat" "No!" contestava el professor "Per a complir-les" "No!" "Perquè la gent roïna pague pels seus actes" "¡No!! Però és que ningú sabrà respondre aquesta pregunta?!"... "Perquè hi haja justícia", va dir tímidament una xica. "Per fi! Això és... perquè hi haja justícia. I ara ¿per a què serveix la justícia?"

Tots començàvem a estar molests per aqueixa actitud tan grossera. No obstant això, continuàvem responent: "Per a salvaguardar els drets humans" "Bé, què més?", deia el professor. "Per a discriminar el que està bé del que està malament"... Seguiu... "Per a premiar a qui fa el bé."

Ok, no està malament però... responguen a aquesta pregunta: vaig actuar correctament en expulsar de la classe a Joan?.... Tots quedàrem callats, ningú responia. — Vull una resposta decidida i unànime.

¡No!!- vam dir tots al mateix temps.

Podria dir-se que vaig cometre una injustícia?

Sí!

Per què ningú va fer res respecte d’això? Per a què volem lleis i regles si no disposem de la valentia per a portar-les a la pràctica? Cada un de vostès té l’obligació d’actuar quan presencia una injustícia. Tots. No tornen a quedar-se callats mai més! Ves a buscar Joan —va dir mirant-me fixament.

Aquell dia vaig rebre la lliçó més pràctica de la meua classe de Dret. Quan no defenem els nostres drets perdem la dignitat, i la dignitat no es negocia.

Ordre i justícia

La brutalitat de la policia anti-avalots espanyola ha tornat a ser, desgraciadament, notícia en tot el món i la seua actuació aplaudida per la delegada del govern i el ministre d'interior doncs, segons ells, defensaven l'ordre. Atès que hem pogut veure agressions indiscriminades de la policia a ciutadans pacífics de totes les edats exercint el dret constitucional a manifestar-se, abusos, mentides, vexacions i incompliments de la llei per part de qui ha de aplicar-la, cal preguntar-se pel binomi ordre-justícia. Que és més important? Està justificada la injustícia per evitar el desordre?

L'experiència del franquisme ens diu que la justícia no és necessària per l'ordre social. La repressió a la dissidència i la força bruta van mantindre quaranta anys d’ordre i silenci. Doncs aleshores, que és l'ordre? Segons el diccionari és la disposició regular de les coses, les unes en relació a les altres, és a dir, que mantindre l'ordre social actual és mantindre als dirigents dirigint, als corruptes robant, als banquers abusant, a l'església manipulant consciències amb la panxa plena i al poble pagant, patint i callant. Aquest és l'ordre a preservar per les forces pagades amb els nostres diners? 

En canvi la justícia és una virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret i veritat. És allò que cal fer segons dret i raó. De vegades però el dret i la raó qüestionen l'ordre establert, aquest ordre que ens presenten com natural, ineludible i fatalment inexorable, que no és més que el muntatge d'unes persones per perpetuar els seus privilegis en detriment de la resta. En una societat amb grups d'interessos contraposats és difícil harmonitzar un ordre social estable, doncs el que és bo per als interessos d'uns és lesiu per als interessos dels altres. El contracte social es fa necessari i l’acord entre classes socials imprescindible. Per aconseguir-ho la justícia, és a dir, el dret i la raó, esdevé essencial. 

Els poderosos sembla que no pensen el mateix. La injustícia de les classes dominats imposada per la força és la resposta obligada, diuen, per mantindre l’ordre, oblidant que el desordre l’han provocat ells al trencar el pacte social fent abús indecent del seu poder. Com diu Joan Fuster, “el binomi «desordre-injustícia» resulta d’una fal·làcia monumental. Per poc que hi pensem, de seguida se’ns acut una primera objecció inapel·lable: la de preguntar, ingènuament, si la injustícia, qualsevol injustícia, no és ja, en si, un desordre. I, de fet, potser la injustícia és el pitjor dels desordres, perquè corca i corromp el fonament mateix de l’ordre, que és, si hem de creure el tòpic, la justícia.”

Iron Maiden

Els treballadors de Canal 9 ocupen el plató dels informatius de les 14h

Han impedit que es fes l'informatiu del migdia, per protestar contra l'ERO que afectarà 1.295 dels 1.700 treballadors


Tota la informació en aquest enllaç.

La Sexta

En La Sexta diuen les coses de manera que s'entenen i això és molt perillós per a qui està acostumat a fer i desfer d'esquenes als ciutadans. El poble és, com en temps medievals, el que treballa i genera la riquesa per a que les classes privilegiades puguen malbaratar en articles de luxe a preus astronòmics (per exemple 300.000 € per un rellotge) mentre milions de famílies pateixen la misèria provocada per l'avarícia, la corrupció i la falta drets i de justícia.

La dreta pàtria no respecta ni tan sols les normes del capitalisme que imperen a Europa i quasi tot el món. Per a que el seu sistema (el capitalista) funcione cal que funcione una justícia independent, cal que els mitjans de informació, si més no els públics, puguen realitzar la seua tasca sense interferències partidàries, cal que els diners públics estiguen controlats per evitar la corrupció per a la qual cosa calen institucions de control amb funcionaris que no depenguen del partit guanyador. El sotmetiment de les institucions als partits en el poder, la privatització galopant d'amples sectors públics, mitjançant l'externalització de serveis, afavoreix tot el contrari.

El Premi Nobel d'Economia, Finn Kydland, en una entrevista recent en La Vanguardia, donava algunes claus per a que el sistema capitalista funcione. “El único crecimiento sostenible que crea empleo a largo plazo es el que logra la innovación y, para lograrlo, se requiere que empresarios inteligentes inviertan en trabajadores bien formados.” Aquests no és, evidentment, el cas d'Espanya on es retalla i precaritza l’educació, els treballadors ben formats han d’anar-se’n fora i els empresaris intel·ligents cal cercar-los amb cresol. Kydland i Prescott van rebre el Nobel per demostrar que era essencial per a les nacions tindre institucions que garantiren l'estabilitat a llarg termini. “Una sociedad civil madura debe trascender los partidos y crear instituciones sólidas para el bien común”, diu Kydland, i afegeix: “Es importante que ustedes aprendan a preservar sus instituciones y su sistema económico de los intereses partidistas a corto plazo.”

Les reformes estructurals que calen al nostre país no són doncs les que està fent el govern sinó les encaminades a la construcció d'institucions fiables per als ciutadans que estiguen per damunt d'interessos partidistes. Institucions que funcionen de manera autònoma, governe qui governe, responent al vertader interès general: el de la immensa majoria de la població. Açò tan simple, i tan fàcil d’entendre, és vital per a la democràcia.

La ciutadania no pot consentir que la justícia permeta multar a un aturat amb 300 € per exercir el seu dret a manifestar-se pacíficament com està passant amb membres del 15M. Ni consentir el boicot publicitari a La Sexta per denunciar públicament el que realment passa i assenyalar amb el dit als corruptes i els responsables directes del malbaratament dels diners públics. Ni deixar que ni hi haja a la presó cap dels imputats pel cas Gürtel. Ni permetre gastar milions d’euros en fasts sense trellat mentre es retalla en serveis bàsics per al present i el futur de la societat.

A la justícia no li va arribar la transició i continua en mans dels poders que sostenien a Franco durant la llarga nit de la dictadura. Els intents d'administrar una justícia independent i justa han sigut avortats amb ma de ferro. Els mitjans públics de comunicació social han estat al servei del partit de torn, excepte durant el darrer període en la RTVE, amb la direcció de Fran Llorente, que ja s’ha acabat amb el nou director d’informatius. Els mitjans privats han estat al servei del capital que, posant o llevant publicitat, han fet prosperar als submisos i han enfonsat als que informaven de la veritat.

Informació i justícia, dos pilars de la democràcia, en mans partidistes. Sempre del mateix partit i amb les ràncies directrius ideològiques que olen a encens. Per això cal impedir que la gent es mobilitze i mostre al carrer el seu descontent, i per això cal acabar amb La Sexta, perquè diuen les coses de manera que s'entenen...

Iron Maiden

La cancó d'un divendres

Alguns dies l'únic que puc dir és no.

Raimon, Diguem no:





Entre les dues versions 35 anys de democràcia... en Espanya

Altra volta la (in)justícia

El veredicte d’inculpabilitat emès pel jurat que jutja a Camps i Costa per haver rebut regals en funció del seu càrrec és un nou episodi de la qüestionada equanimitat de la justícia espanyola a l’hora de processar a elements de certa posició social o política. L’afirmació de que“la justicia es igual para todos”, pronunciada per un rei amb immunitat política i penal adjudicada per la Constitució, es revela com una fal•làcia en aquesta democràcia tutelada pels nostàlgics de la dictadura.

Mantindre el control de la judicatura és tan important, per als responsables i els hereus dels responsables dels assassinats de postguerra i per als corruptes i corruptors, com mantindre el poder financer i coactiu per a les famílies poderoses. La mateixa justícia que rubricava els desitjos del generalíssim i estava al servei d’aquells que el mantenien en el poder és la que ha de fer justícia en aquesta democràcia. I així ens va.

Casos de finançament il•legal del Partit Popular, com el cas Naseiro, sobresegut per l’anul•lació de les gravacions que el van destapar; el cas Zaplana de caixó en caixó fins que ha  prescrit; la mateixa sort ha tingut Carlos Fabra en alguns dels casos en els que està imputat, que s’han sobresegut després d’estar anys passant de jutge en jutge, contrasten amb l’agilitat de la justícia per encausar i jutjar al jutge Baltasar Garzón.

Garzón és un dels pocs casos de jutges sense “pedigrí”  en la judicatura. Pocs com ell,en aquest cercle tancat, han tingut que treballar a l’obra o de cambrer per pagar-se els estudis de dret. Potser per això ha sigut l’únic que s’ha atrevit a furgar en les cunetes i foses comunes per traure a la llum els milers de víctimes de la dictadura i permetre als seus familiars expressar l’orgull pels seus avantpassats i que els donen una sepultura digna. Però una part important de la judicatura no podia permetre que es sotmeteren a judici públic greus delictes contra la humanitat dels quals eren coresponsables. Per als magistrats que jutgen a Garzón, instruments de l’actual expressió del feixisme espanyol segons Jiménez Villarejo, el delicte de Garzón és molt més important que el dels assassins que van sembrar de morts la geografia d’Espanya o el dels corruptes que roben impunement els diners públics.

Garzón ha destapat i posat a disposició judicial la xarxa corrupta més important que s’ha conegut en democràcia; ha imputat a diputats i senadors, alcaldes i consellers autonòmics per enriquir-se amb els diners públics i per finançar el Partit Popular de manera il•legal. L’anomenat cas dels trages de Camps formava part d’aquesta trama que coneguem com Gürtel fins que un jutge va decidir separar-ho i, així, descontextualitzat, acusar a Camps del delicte insignificant de “cohecho impropio”, del que finalment ha sigut exculpat.

Vergonya, indignació, ràbia i la pèrdua de la poca confiança que em mereixia una institució bàsica per a la democràcia com és la justícia.

Iron Maiden