Vivim l’època de la comunicació. Els mitjans ens fan arribar les noticies ocorregudes al racó més amagat del món de forma immediata. La radio, la televisió i els diaris ens inunden d’informació. Hi ha mitjans que defensen unes opcions polítiques, econòmiques i culturals i altres que defensen posicions diferents. Amb les expressions artístiques passa el mateix. La música, especialment, es difon amb rapidesa i escoltem una i altra vegada les cançons d’èxit. Però tots passen per un filtre on es queda retinguda la crítica a un sistema social i econòmic que deixa molt que desitjar.
Escolte per la radio una entrevista al ex membre del grup de pop-rock La Cabra Mecànica conegut per l’alies “Lichis”. La locutora pregunta on són els autors i les cançons reivindicatives, les que critiques, que no apareixen enlloc. És que ja no hi ha? I “Lichis” contesta que sí, hi ha cançó rebel, i molta, però estan als calaixos de les ràdios i les televisions d’on no les deixen eixir.
És veritat que hi ha llibertat d’expressió. Cadascú pot dir el que vullga. Però el que interessa als poderosos pot escoltar-se per tot arreu mallant-nos les orelles, mentre que, el que no els interessa no arriba a sortir d’un cercle molt limitat. El sistema de llibertats que tenim deixa en mans privades, es a dir, en mans dels poderosos que tenen diners per a controlar-ho tot, elements bàsics com la lliure circulació d’idees i expressions artístiques.
Als anys setanta el gautxo Jorge Cafrune cantava en “Coplas del payador perseguido”:
“si uno canta coplas de amor, de potros de domador,
del cielo y de las estrellas
dicen que cosa más bella, si canta que es un primor!
pero si uno, como Fierro, por ahí se larga opinando
el pobre se va acercando con las orejas alertas
y el rico vicha la puerta y se aleja reculando”
Al segle XXI el “rico” ja no recula, deixa que cante el que li done la gana i es limita a no difondre el missatge incòmode per als seus interessos perquè, el ric, controla les xarxes comercials i de difusió. Així es desactiven elements que, com la cançó, esdevenen bàsics per a criticar i jutjar els defectes de la societat i la injustícia social. La cultura i la informació, així utilitzades, es converteixen en pura propaganda per a “vendre”, entre les classes populars, els interessos dels poderosos.
Internet és, de moment, l’única finestra per on es poden difondre idees, i expressar-se amb llibertat, aquelles que no interessen als poderosos però són vitals per als treballadors. Per això cal escampar el més amplament possible tot allò que ens parega que paga la pena de fer-ho. Cal fer ressò especialment d’allò que no sol aparèixer als mitjans de comunicació que intenten, i aconsegueixen, donar forma a l’opinió pública. Sovint, per a tindre una opinió pública crítica i amb capacitat de judici, cal passar de llarg de l’opinió publicada.
Iron Maiden
