I) Definició
En un individu, la síndrome del sequaç és un comportament patològic consistent a prendre sistemàticament la defensa de les classes més afavorides en detriment de les classes d’on ell mateix ha eixit. Una síndrome que disminueix les capacitats d’anàlisi del llepó i es tradueix per un bloqueig psicològic que l’incita a actuar preferentment contra els seus propis interessos, en pro dels que l’exploten.II) Anàlisi dels símptomes
L’amor desmesurat que mostra el sequaç als seus amos, rentistes o milionaris, és l’acte de fe que que estructura el seu discurs. El sequaç actua sense discernir què podria ser bo per a ell, intel·lectualitza el debat per a intentar convéncer-nos que "pellucar als rics" és la pitjor de les solucions, encara que ell n’eixiria beneficiat. Els arguments econòmics que invoca infatigablement no han servit per a forjar la seua convicció, la síndrome del sequaç, per desgràcia, és una vocació que un porta dins des de l’edat més tendra i contra la qual no existeix cap remei. El sequaç no ha triat estimar els rics, ell estima els rics perquè és un sequaç. De tendència clarament liberal, el sequaç és aquell que vos alaba els beneficis del sistema fiscal encara que ell mateix no pague impostos. I és també el que voldria eliminar els impostos de les grans fortunes encara que sap que això a ell mai li afectarà personalment. Un descervellat víctima del síndrome del sequaç no té consciència política, ell vota instintivament segons l’interés dels que l’exploten per a atraure’s la seua benevolència. El sequaç creu que els diners que ell no té són molt més útils en el cofre d’un ric, que podrà així reinvertir-los molt més útilment perquè ell se’ls hauria gastat. El sequaç aprova tots els sacrificis i els plans d’austeritat dels quals ell pot ser objecte, com la baixada de salari o l’augment de l’edat de la jubilació, encara que el seu treball no li convinga de cap manera i els seus amos no li donen cap perspectiva de millora en la seua condició.
 |
| Foto d'ací |
Dos teories s’enfronten per a explicar-ne l'origen : la tesi genètica i la patologia mental. Després de segles d’esclavitud i de feudalitat, els sequaços podrien ser el producte d’una selecció artificial dels sotmesos pels seus amos. La transmissió genètica dels caràcters hauria afavorit la selecció d’una cepa viva de sequaços domèstics en pro d’una nova espècie de primates : "Homo larbinus" (lleponinus ?). Segons aquesta hipòtesi, el mecanisme seria similar a la selecció de gossos i cavalls, però aplicat a l’home.
Per als defensors de la patologia mental, el factor hereditari no seria tingut en compte, es tractaria més aviat d’un trastorn que es desenvoluparia des de la infància. El procès s’agravaria amb el pas a l’edat adulta, quan el subjecte pren consciència de la seua mediocritat, el sequaç desenvoluparia estratègies inconscients per a intentar restaurar un equilibri cognitiu, per a justificar l’acceptació de la seua subordinació. El sequaç acaba així identificant-se amb els seus amos, imaginant-se que pertany al cos social que l’explota.
