Ètica democràtica

El premi Nobel de literatua Bernard Shaw va escriure: “Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius”. Crec que tenia molta raó. Quan un porta molt de temps gestionant els assumptes públics es converteix en una cosa tan familiar que es fa difícil diferenciar allò públic d’allò privat. Si de les qüestions privades no cal donar comptes s’acaba per no donar comptes de la gestió pública. I l’opacitat de les institucions és l’antesala de la corrupció.

En aquest bloc s’han dit coses que mostren a les clares com els casos més greus de corrupció, com Gürtel, i l’allau ideològica neoliberal afecten als valors ètics del sistema democràtic, conformant i justificant una corrupció de baixa intensitat que, pot no ser il·legal, però no és digna ni decent. El balafiament o el clientelisme són mostres d’això.

En un sistema democràtic la corrupció dels governants és possible per la permissivitat dels ciutadans. Si admetem com normal que un polític “ajude” un familiar aprofitant un càrrec públic; si admetem, justifiquem i participem en la venda de

Manifest personal de l'escriptor valencià Manuel Baixauli

Ens envien aquest escrit per a que el publiquem anònimament:


Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. 

Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. 

La situació dels valencians durant els darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha

D'amagades

Per a una persona de carrer resulta, si més no, paradoxal que certa gent es plene la boca amb la paraula “democràcia”.

U intenta mig seguir allò que anomenen “opinió pública” i “telenotícies” i no deixa de resultar-me curiós que el vicepresident dels EUA reconega la brutalitat de l’atac d’Israel a una flota d’ajuda humanitària, alhora que el justifica al·legant que l’Estat israelià té tot el dret del món a controlar l’arribada d’armes als “terroristes de Hamàs”. No em resulta menys curiós que l’amic Rubalcaba aparega a la següent notícia explicant a una roda de premsa que els ciutadans hem d’estar satisfets perquè a partir d’ara, això que anomenen “ la política antiterrorista” dels EUA i de la Unió Europea seguirà les mateixes línies estratègiques. Haurem d’estar tranquils per què els demòcrates com Rubalcaba ens protegeixen, o no?

Tot això ho vinc a dir perquè tinc el plaer de parlar-vos dels demòcrates més democràtics del món democràtic: el Club de Bilderberg. Anem per parts.

El Club de Bilderberg és una conferència anual on el comitè organitzador convida a les elits capitalistes mundials. Es celebrà per primera vegada el 1954 a Holanda (pren el nom del luxós hotel on es celebrà), amb la intenció declarada de “desenvolupar una línia política comú entre EUA i Europa en oposició al comunisme”. I vaja si l’ha desenvolupada...que li ho pregunten al Rubalcaba!

La pregunta inevitable: qui són i què pretenen els membres del Club? Oficialment, el Club de Bilderberg no existeix; és una societat secreta, que celebra reunions secretes a les quals convida els més importants polítics, industrials, banquers, reis, grups de “comunicació”...

No n’havies sentit parlar? No t’estranyes: tot el que rodeja a l’anomenat club està sota una aura de misteri i misticisme. Però és fàcil de reconèixer: una caravana de limusines negres cara a un complex de luxe; l’espai on es junta la Coca-Cola amb el Banc Santander, el Wall Street Journal amb la reina Sofia...és el Club!

Els participants no fan “política”. Eixa tonteria la deixen als seus titelles de cada país. El seu treball està per damunt de governs, d’eleccions, de democràcies i de sobiranies. Són ells qui dissenyen, planifiquen i decideixen les grans línies econòmiques i doncs, polítiques, que es desenvoluparan arreu del Planeta. El club no necessita cap propaganda; mou els fils de les titelles (traduir per governs de cada estat) sense que ningú se’n faja ressò. Els participants són els “elegits” per a acordar una sèrie de deliberacions secretes la finalitat última de les quals és la preservació de l’hegemonia capitalista mundial.

Parlant en plata, són els qui tallen l’abadejo. I evidentment, no necessiten saber la nostra opinió...

Al Club ha participat el bò i millor de la fauna ibèrica: demòcrates de la talla del Fraga o del Felipe Gonzàlez; comunicadors professionals i imparcials com el Jesús de Polanco i el Juan Luís Cebrian (els “capos” del demòcrata i progressista grup Prisa); representants de la sobirania popular com la Reina Sofia; treballadors humils i honestos com el Rodrigo Rato, el Federico Trillo o l’Esperança Aguirre; o representants de la classe obrera com Pedro Solbes o Joaquim Almúnia, entre d’altres.

Aquest any els tenim ben a prop de casa, a Sitges. No sabem qui anirà: tot són rumors i cristalls fumats de limusines. És probable que assistisquen el Zapatero i la reina Sofia; és ben conegut el caràcter democràtic d’ambdós! No sabem res dels assistents, però ells ho saben tot sobre nosaltres. I és ben probable que del Club isca el futur del nostre treball, isquen les línies de la Reforma Laboral; isca el futur dels transports públics, de l’educació i la sanitat; si els abelleix probablement isca el nom dels nostres fills, qui sap?

Ho fan d’amagades, però es queden amb el cul a l’aire. Crec que tinc una miqueta més clar el que vol dir el Zapatero quan parla de democràcia, diàleg i respecte: en realitat supose que voldrà dir capitalisme i exèrcit, dictadura dels mercats i respecte a la l’Estat de Dret (de Dret del capital!)- però això és altre tema... Supose que el Lenin no anava tan errat quan afirmava que “la premsa són els pamflets que els rics reparteixen als pobres”; quan llisca El País o mire Cuatro o escolta la Ser, tindré en compte que estic escoltant, mirant o llegint gent que actua gairebé com els portaveus del Club.

I mirant-ho bé, també entenc perquè l’amic Rubalcaba diu que hem d’estar tranquils i satisfets: ells decidiran per nosaltres.

Amigues i amics, ens assenyalen la lluna i mirem el dit: Giner és un pobre mort de fam, un aficionat dels d’anar per casa; un titella de 3a regional.

Tot plegat, convindria que ens ho miràrem, no?

Autor: FORCAT

VALLADA, 4–VI-2010

Llibertat d'opinió

Hi ha en la nostra terra una classe d’individus emprenedors, gosats, que tenen clar el que volen i que, sense a penes formació, són capaços de triomfar en el món dels negocis, eixe món en què no es tenen escrúpols i la finalitat és únicament aconseguir el màxim benefici en el mínim termini possible.

Algun d’ells va donar el bot a la política no com a diputats, això requereix formació i dedicació i ofereix poques possibilitats triomfar en oros, sinó com a alcaldes d’un poble o ciutat i, com a molt, la Diputació. Potser el exemplar d'aquest tipus més conegut va ser Jesús Gil, alcalde de Marbella, per tots conegut. Com ell va demostrar alcaldies i diputacions ofereixen plena llibertat d’acció. Amb una majoria l’alcalde pot fer i desfer al seu capritx, inclús amb els informes en contra dels tècnics (secretari, interventor, etc.). Si després hi ha problemes ja pagarà l'ajuntament.

Un d’aquests personatges és el nostre president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva. Un home que no deixa de sorprendre per les seues declaracions acompanyades d'actuacions estel·lars. Va cridar burros als seus votants; els va qualificar de “gilipollas” als professors que utilitzen el valencià normatiu i va afegir que “a aqueixos anem a rematar-los”; diu que saluda Rubalcaba quan parla per telèfon per si ho té punxat, i l’última (crec que és l’última a 7 de març) és dir que la retirada de les fotos relacionades amb el cas Gürtel és exercir la llibertat d’opinió de la Diputació. Ell opina que les exposicions no són política i les fotos, dels fotoperiodistes valencians sobre l’any 2009, són polítiques. Així que “democràticament” les retira i en pau.

Ja veiem que la manera d’entendre la democràcia d’aquestes persones  és molt particular. En el seu món només val una forma de veure les coses: la seua. La societat diversa, la convivència de gent amb diferents formes de pensar i entendre la vida no la poden entendre si no és imposant el seu criteri. Estan en política, fan política, però diuen que està polititzat tot allò que volen desacreditar davant dels ulls dels ciutadans. Es la manera autoritària i dictatorial de fer política. I el personatge del que parlem ho va rubricar ben bé cridant “Arriba España” quan l'oposició plantejà, per tercera vegada, retirar els honors i distincions de la ciutat de Xàtiva a Franco.

Es diu que l’home està sempre disposat a negar tot allò que no comprén. També es diu que el millor castic per a un ignorant és deixar-lo parlar. Però permetre que persones amb aquestos valors i aquesta formació humana gestione milions d’euros dels nostres imposts i dirigisca la política de la nostra província és, en un sistema democràtic com el nostre, una temeritat i una indignitat.

Firma: IRON MAIDEN