Novecento: Sempre serem treballadors i hem de sentir-nos treballadors

Novecento (1900) és una nissaga que conta, amb un bell llenguatge cinematogràfic, les lluites socials ocorregudes a Itàlia entre 1900 i 1945 però que pot servir per a qualsevol lloc d'Europa. És, al meu parer, una obra d'art amb utilitat social que hauria de ser visionada cada primer de maig, com amb Ben-Hur per setmana santa, tot i la duració, potser excessiva, del film. 

La història, que uneix drama, guerra, història i romanç, es desenvolupa en una finca del Vall del Po, seguint la vida de dos xiquets que naixen el mateix dia: un el fill de patró i l'altre el fill d'un camperol. La dialèctica que s'estableix entre les realitats d'on creixen els dos menuts serveix de guia per a que Bertolucci ens mostre les lluites socials, la politització, el naixement de les organitzacions de classe i el germen i desenvolupament del feixisme. 

No és, però, una pel·lícula pamfletària. L'ambient creat per la música d'Ennio Morricone, les llums, els colors i les imatges que conformen les seqüències són una veritable obra d'art que ens embolica captant l'atenció de tots els nostres sentits. Una cosa tan simple, i tan important, com que el patriarca dels treballadors li diga al xiquet que “sempre serà i ha de sentir-se llaurador”, es converteix en una seqüència inoblidable, tant pel contingut com pel continent. Els colors, tant com la música que composen l'atmosfera de les imatges, està triat amb cura per a provocar l'emoció o l'estat d'ànim que requereix cada escena. 

Burt Lancaster, el mateix excel·lent actor d'El Gatopardo, encarna el terratinent que manté el to dialèctic amb el patriarca dels treballadors. A la mort d'aquests la narració passarà a Olmo, el camperol comunista (Gerard Depardieu) i la seua novia que ens introdueixen en les lluites socials, les primeres vagues i la solidaritat entre els treballadors front als desnonaments i a les abaixades salarials, sempre amb Alfredo, el fill del terratinent representat per Robert de Niro, de contrapunt. La Primera Guerra Mundial, les protestes i demandes socials, el sorgiment del feixisme i l'acció dels camises negres incideixen en les vides paral·leles d'Olmo i Alfredo. Entre moltes altres cal destacar la magistral seqüència en la qual Bertolucci ens conta com i per què naix el feixisme. 

La segona part de la pel·lícula es centra en el patró i la seua dona que deixen fer al capatàs feixista interpretat per Donald Sutherland. He de confessar que des de que vaig veure aquesta pel·lícula no m'he pogut empassar aquest actor, pel paper que fa, no perquè ho faça malament sinó tot el contrari. El final de la Segon Guerra Mundial és també el final de la pel·lícula. Un final que pot entendre's com realista o com el final d'una producció que han pagat els patrons i que exigeixen imposar el seu ordre. 

A pesar de que no m'agrada com acaba, crec que és un film excel·lent que ens permet gaudir i esbrinar l'origen dels moviments socials de masses, d'esquerres i de dretes, que van marcar el segle XX i sobre el qual hi ha un profund desconeixement especialment entre els joves. 

Que passeu un bon primer de maig i no oblideu que “sempre sereu treballadors i heu de “sentir-vos” treballadors.” 

Iron Maiden