Fa dies que pense que les coses mes xicotetes i pròximes son les que ens marquen en la vida, inclús les que no em viscut mai, les que no em compartit amb ningú. Els uelos son l’essència del nostre caràcter, de la nostra forma de vore la vida.
Jo no vaig tindre l’oportunitat de conèixer a ma uelo, però sent que he viscut tota la vida amb la seua presencia, constant i viva...i per aixó este poema en homenatge.
MA UELO MASIÀ I JO
Per pintar cada façana de calç blanca i arrodonir els capvespres a la teua fresca, per exaltar amb tu el contorn de la gavatxa i cremar remulla als vorals dels marges,
Per llaurar els teus matins amb la força de la rella,
per cridar-te quan estic sol i que tu em crides,
per contrarestar la distancia generacional que ens separa,
per creure’t mes prop de mi,
per fer-te un homenatge sense que em mires als ulls,
per creure’t present en cada test del meu hort urbà, en cada solc
de tarongers del pla, en el reflex de l’aigua que riu i corre per la sèquia….per tindre’t al meu costat constantment ….
Per veure les pel·lícules en 8 mil·límetres on ixes amb l’aca i ser el meu actor favorit, per menjar meló d’alger amb pa i remullar els bunyols en sucre a consciencia, per fer riure a tots, per estimar-te la terra com una part mes de tu, per ser únic…únic i irrepetible…per ser ma uelo.
Vicent G. Vallada 2009.
