Els successos d’aquest cap de setmana a Oslo i a la petita illa d’Utoia mereix una reflexió sobre algunes de les nostres pràctiques quotidianes. Estàvem preparats - el costum ens fa insensibles- per a patir atemptats d’eixos integristes islàmics que defensen la literalitat de l’Alcorà, escrit al segle VII en un món que no té res a veure amb l’actual. Però ens ha colpit d’espant saber que l’assassí confés és Anders Behring Breivik, un noruec blanc, cristià, culte, de classe mitjana, amb bons modals i conservador.
No hauria d’estranyar-nos. De la mateixa manera que passa el nostre país, a Europa l’extrema dreta va expandint l’efecte tòxic de l’odi racial, xenòfob o polític. En dotze països europeus els ultres han augmentat la força electoral en les últimes eleccions. Nosaltres no som una excepció. La intransigència i l’enrocament en postures inamovibles dels que pensen que tenen tota la raó pot dur-nos a la barbàrie. No seria la primera vegada. Només cal fer memòria del que va succeir ara fa 75 anys: l’esclat de la guerra civil com a culminació d’una espiral de violència verbal que va enverinar l’ambient polític i va tallar les possibles eixides pactades o negociades.
El discurs de l’odi cala amb facilitat en una societat maltractada per la crisi econòmica, la inseguretat social i la decepció política. Els mitjans de comunicació ultres llancen la llavor d’un discurs populista que pot germinar amb facilitat en gent ressentida, fracassada, en malalts mentals que poden sublimar les seues frustracions en accions bàrbares i assassines. Els missatges emocionals, sensacionalistes, impactants, que toquen la fibra sense donar temps a pensar, són els que triomfen. Són els missatges irreflexius que emet la dreta per a guanyar eleccions. Sense escrúpols. Sense assumir la responsabilitat dels efectes dolents.
Les passions exaltades per la propaganda pretenen debilitar els valors de la Il·lustració i el seu valor màxim: la raó. Les passions irracionals necessiten dianes contra les quals projectar-se. Les esquerres que qüestionen les bases del poder i denuncien la injustícia social, les minories ètniques i els diferents, són els enemics preferits. Integrisme religiós, racisme i nacionalisme agressiu renaixen, com l’ocell Fènix, en els moments de dificultats. Segons aquest discurs radical, si la fe, la raça i la nació són la
