El president d'Equador Rafael
Correa, en la recent visita a Espanya amb motiu de la XXII Cimera
Iberoamericana, assenyalava l'excepció històrica que suposava que el flux migratori
fora d'Amèrica cap a Europa doncs sempre, fins fa poques dècades, havia sigut
el contrari.
Efectivament, amb el descobriment
d'Amèrica va començar un desplaçament massiu d’europeus cap al nou món que
oferia oportunitats de negoci, per als adinerats, i de millora de les
condicions de vida per a les paupèrrimes classes populars d'Europa. L'èxode
rural induït per la Revolució Industrial provocava migració a l'interior dels
estats, del camp cap a la ciutat, però també va ser el motiu de la Gran Emigració
Europea que, entre 1800 i 1950, va fer que milions d'europeus sense futur
emigraren cap a Amèrica i Austràlia.
Al Tercer Món és a partir de
1950, també en paral·lel a l'èxode rural cap a les ciutats, quan milions de
persones de països no desenvolupats emigren cap a Estats Units, Europa, Canadà,
Japó i Austràlia, buscant una millora en les condicions de vida, com abans
havíem fet els europeus. Els treballadors espanyols coneixien be què és
l'emigració. Van participar en les migracions europees entre 1800 i 1950 i a més
a més, gràcies a la repressió, l'alt atur i el fosc avenir que ens regalà el
dictador, van haver se seguir emigrant fins als anys setanta cap a França,
Suïssa, Alemanya... però la memòria d’aquests
treballadors emigrants va apagant-se com les seues vides. Les darreres
generacions s’han criat en democràcia, gaudint d’un Estat de benestar,
imperfecte però suficient, amb educació i treball...
Potser perquè érem un país
emissor i no receptor d'emigrants als anys vuitanta i noranta del segle passat
no ens consideràvem racistes ni xenòfobs. Però quan ens creiem rics i el flux
migratori dirigia cap a casa nostra als treballadors d'altres estats del Tercer
Món, obligats per la necessitat a abandonar casa seua, vam començar a mirar-los
per damunt del muscle. “Sudaques, moros, negrates” o emigrants de països de
l'est eren explotats pels empresaris sense escrúpols i culpats de tots els mals
pels treballadors locals. Ens furtaven el treball; eren responsables dels
salaris baixos; s’aprofitaven de la sanitat pública, etc. etc. No culpàvem als
empresaris delinqüents i abusadors que els feien treballar sense Seguretat
Social, sense respectar cap norma laboral i pagant un salari de merda per
jornades infinites, aprofitant-se de la necessitat dels que han deixat casa,
família i amics per guanyar-se la vida. El culpable sempre era l'emigrant
treballador. Érem rics i ja havíem oblidat quan érem pobres i érem, com ells
ara, emigrants a altres països de llengua i costums diferents.
El miratge de la riquesa ens ha
durat poc, però. Ara tornem a ser un país d'emigrants que toca a la porta d'altres
estats demanant feina i, a pesar d’això, hi ha intents d’utilitzar la
immigració com a boc expiatori de la nostra frustració, indignació i
impotència. La reserva espiritual de la dreta feixista està disposada a pescar
en el riu revolt del descontent, utilitzant l’atac al diferent, per ocultar els
abusos dels privilegiats que devasten la societat construïda amb tanta sang del
poble.
Però cal ser conscients que el
període d'excepció històrica que apuntava Correa s'acaba. L'èxode ja ha
començat amb milers de joves preparats que, de sobte, han perdut tota esperança
de futur a la seua terra. I previsiblement continuarà amb l'emissió de mà
d'obra barata que haurà de buscar ocupació a altres estats. Tornem a ser un
país d'emigrants. Potser ens servisca com una lliçó d'humilitat i aprenguem a
tractar els estrangers immigrants com voldríem que tractaren als nostres fills per
altres terres.
Iron Maiden
