La brutalitat de la policia anti-avalots espanyola ha tornat
a ser, desgraciadament, notícia en tot el món i la seua actuació aplaudida per
la delegada del govern i el ministre d'interior doncs, segons ells, defensaven
l'ordre. Atès que hem pogut veure agressions indiscriminades de la policia a
ciutadans pacífics de totes les edats exercint el dret constitucional a
manifestar-se, abusos, mentides, vexacions i incompliments de la llei per part
de qui ha de aplicar-la, cal preguntar-se pel binomi ordre-justícia. Que és més
important? Està justificada la injustícia per evitar el desordre?
L'experiència del franquisme ens diu que la justícia no és
necessària per l'ordre social. La repressió a la dissidència i la força bruta
van mantindre quaranta anys d’ordre i silenci. Doncs aleshores, que és l'ordre?
Segons el diccionari és la disposició regular de les coses, les unes en relació
a les altres, és a dir, que mantindre l'ordre social actual és mantindre als
dirigents dirigint, als corruptes robant, als banquers abusant, a l'església
manipulant consciències amb la panxa plena i al poble pagant, patint i callant.
Aquest és l'ordre a preservar per les forces pagades amb els nostres diners?
En canvi la justícia és una virtut moral per la qual hom
pensa i obra segons dret i veritat. És allò que cal fer segons dret i raó. De
vegades però el dret i la raó qüestionen l'ordre establert, aquest ordre que
ens presenten com natural, ineludible i fatalment inexorable, que no és més que
el muntatge d'unes persones per perpetuar els seus privilegis en detriment de
la resta. En una societat amb grups d'interessos contraposats és difícil
harmonitzar un ordre social estable, doncs el que és bo per als interessos
d'uns és lesiu per als interessos dels altres. El contracte social es fa necessari
i l’acord entre classes socials imprescindible. Per aconseguir-ho la justícia,
és a dir, el dret i la raó, esdevé essencial.
Els poderosos sembla que no pensen el mateix. La injustícia
de les classes dominats imposada per la força és la resposta obligada, diuen, per
mantindre l’ordre, oblidant que el desordre l’han provocat ells al trencar el
pacte social fent abús indecent del seu poder. Com diu Joan Fuster, “el binomi
«desordre-injustícia» resulta d’una fal·làcia monumental. Per poc que hi
pensem, de seguida se’ns acut una primera objecció inapel·lable: la de
preguntar, ingènuament, si la injustícia, qualsevol injustícia, no és ja, en
si, un desordre. I, de fet, potser la injustícia és el pitjor dels desordres,
perquè corca i corromp el fonament mateix de l’ordre, que és, si hem de creure
el tòpic, la justícia.”
Iron Maiden
