 |
| Rectors, alcalde de Vallda i Mercedes Benz classe E (des de 41.000 €) |
Militars i eclesiàstics han sigut els tradicionals aliats de
l'oligarquia per a mantindre l'estat d'iniquitat i injustícia a les societats.
Les classes dominants necessiten el control social de l'església i la força
bruta dels militars per preservar els seus privilegis especialment quan, com
passa ara, l'abús es fa palès d'aquesta manera tan insultant.
La democràcia, tot i ser insuficient, ha debilitat el paper
decisiu, en política interior, de l'exèrcit i el poder del púlpit, doncs els
bancs de les esglésies estan buits, si més no, de joves. En canvi els carrers
s'omplin a diari de gent protestant i denunciant la política antisocial del
govern, la qual cosa provoca cert desassosseg a les classes altes. Cal doncs
mobilitzar els aliats habituals per previndre mals pitjors. La policia
antiavalots, que substitueix l'exèrcit, augmenta
el seu pressupost, i la jerarquia catòlica ha mamprès una campanya per
evangelitzar la joventut puix que la seua rebel·lia inquieta al poder.
En una mostra més d'anacronisme i pèrdua del sentit de la realitat,
l'arquebisbe de València ha dirigit una carta als joves que ha titulat “¿Quieres
ser santo?”. Sí, no és broma, és la solució de l'església als problemes de la joventut. A
l'anàlisi que va fer Rouco Varela dels joves del 15M, dient que sortien al
carrer per “les
seues vides trencades pel materialisme i el desconeixement de Crist”,
segueix l'alternativa de l’arquebisbe Carlos Osoro: fer-se sant.
L'atur superior al 50% dels joves, la desesperança de no
tindre futur, la impotència de no poder pagar-se la formació professional, el
perill de desnonament que aguaita a milers de famílies, o no tindre ni tan sols
cobertura sanitària, és voluntat de Déu. Cal doncs acceptar-ho amb humilitat. Davant
de la contestació ciutadana als abusos del govern, l'església corre a fer el seu paper
per a que els ciutadans tornen a ser súbdits sotmesos al poder, per a conduir
la rebel·lia de la indignació ciutadana cap al conformisme. Les classes
populars són i han de ser, per a la jerarquia catòlica, el que han sigut des de fa mil·lennis:
el ramat de corders que pasturen sense queixar-se fins que són conduits a
l'escorxador, on pareix que resideix la santedat.
La connivència de la jerarquia catòlica amb el poder polític
i financer augmenta en temps de crisi. L'església incrementa els seus bens
materials a canvi d'exercir el control social que conforma a la gent i resta
força als que exigeixen justícia. La
jerarquia no ha notat la crisi. Continuen rebent les assignacions estatals que
paguem tots; hi ha menys professors però els de religió són intocables; les
escoles privades de l'església tenen avui més
subvencions que abans de la crisi; no paguen imposts, etc. Poca de la caritat
i santedat que pregona hi ha en la jerarquia.
Els joves que surten al carrer lluiten per parar els
desnonaments de les famílies, per reformar una llei electoral injusta, per
mantindre l'estat de benestar que beneficia als més dèbils, per tindre un
futur, per aconseguir, en fi, un món millor, més igualitari i més just. Sense
pretendre-ho estan actuant d'acord amb l'evangeli i imitant a Crist, a aquell
home que, sense violència, lluitava contra la iniquitat establerta, contra la
injustícia i contra els abusos del poder.
Potser qui necessita evangelitzar-se és la jerarquia
catòlica, la que viu als palaus sense pagar hipoteques ni lloguers ni imposts,
la que menja amb coberts de plata, la que viatja en luxosos Mercedes-Benz conduits per xofers d'uniforme, la que
dirigeix caixes d'estalvi que fan desnonaments i deixen a les famílies al
carrer, la que predica austeritat als pobres mentre comparteix riqueses amb els
banquers. Haurien de fer-s'ho mirar.
Iron Maiden
