Ens volen humiliats

Diu Rosa Montero, en un article d'El País: “Hay que luchar contra el sentimiento de humillación, que es la peor trampa, la más destructiva”. Crec que té tota la raó, doncs la humiliació és una forma de tortura passiva, de naturalesa emocional, que denigra a les persones i que, per tant, viola els drets humans. I és, ací i ara, una pràctica habitual del poder.

Durant mil·lennis la humiliació només era possible entre persones del mateix nivell però humiliar-se davant de l'amo era el més normal. La societat d'estructura vertical tenia assumit que les persones de major jerarquia humiliaven a les persones de menor vàlua, i el que no es sotmetia i s'humiliava voluntàriament a qui estava jeràrquicament per damunt, era sotmès a la força. Era l'ordre natural i diví. Aleshores, doncs, no s'entenia com avui i no tenia el poder denigrant i destructiu que ara té. Estava assumit que hi havia sers humans amb major valor moral i dignitat que altres. 

A partir de la Declaració Americana d'Independència de 1776 i la Revolució Francesa de 1789, hi ha un canvi qualitatiu en la moral i la concepció de la societat que culmina amb la Declaració Universal Dels Drets Humans de 1948, que al primer article diu: “Tots els sers humans naixen lliures i iguals en dignitats i drets...”, és a dir, que ningun ser humà pot ser denigrat, subjugat o explotat per la força per altre ser humà, perquè tots tenim la mateixa dignitat i els mateixos drets pel fet de ser humans. Sota aquests valors la societat occidental ha assolit nivells d’igualtat i benestar social mai aconseguits abans.

La crisi econòmica està sent utilitzada per la classe dominant per tornar a una nova versió de la societat vertical, ningunejant els Drets Humans. El que garanteix la dignitat és el dret. Si perdem els drets laborals, el dret a l'educació, a la sanitat, a tindre una vellesa segura o a tindre un sostre on viure, no podrem gaudir de la dignitat ni de la llibertat inherent als humans. I ara ja no podem entendre la submissió, l'explotació i l'abús com allò natural i diví. Ara ho visquem com una humiliació que ens fa sentir depreciats, denigrats i ens fa perdre el respecte a nosaltres mateixos. 

Ara pertànyer al grup humà no té graus, no hi ha humans de primera, de segon i de tercera. Els sers humans som diferents, és clar, però aqueixes diferències no han d’implicar diferències en dret ni en dignitat. Tots pertanyem al mateix grup de forma igualitària, sense importar les nostres deferències en habilitats, mèrits, capacitats o èxits socials. Ara humiliar és violar l’expectativa que tota persona hauria de tindre de que els drets humans bàsics siguen respectats. Per això, com diu Rosa Montero, cal lluitar contra el destructiu sentiment d'humiliació, però també contra el que la fa possible: la pèrdua de drets. 

Iron Maiden

Fernández Arregui, Saulo.  Reflexiones sobre el significado social de la humillación, Psicología Política, Nº 37, 2008, 29-46

La caritat, una Espanya en blanc i negre

La casualitat va voler que estiguera escoltant la sinfonia del Nuevo Mundo  mentre llegia als diaris digitals la notícia de que més de dos milions de xiquets viuen, a Espanya, per davall del llindar de la pobresa, i em va vindre a la memòria “Ustedes son formidables”, un programa molt famós, a l’Espanya en blanc i negre, que tenia per sintonia la popular sinfonia de Dvorak. 

“Ustedes son formidables” va ser un programa radiofònic que la cadena SER va emetre als anys seixanta i setanta. El programa apel·lava a la caritat dels oients per alleugerar situacions dramàtiques col·lectives, com riuades, o situacions individuals o familiars quotidianes que mostrava les vergonyes d'una societat desigual, amb carències clamoroses en sanitat, educació, vivenda i, fins i tot, amb pobresa extrema. Una Espanya sense drets polítics, laborals, socials ni ciutadans que fomentava la caritat cristiana, l'almoina i el favor del poderós per afrontar les freqüents calamitats de la gent corrent.

Significativament el programa radiofònic va desaparèixer l’any 1977, al mateix temps que començava a implantar-se un Estat democràtic amb una Constitució que garantia la llibertat d'expressió, d'associació política i sindical, que declarava l'Estat espanyol com un “Estat social de dret” i substituïa la caritat i el favor pel dret i la solidaritat.

En la nostra cultura catòlica, dominada pel pensament políticament conservador, la caritat és una virtut, (per al cristianisme és una virtut teologal) doncs és el que permet fer el be al proïsme, ajudar a qui ho demanda de manera, formalment, desinteressada. Però tradicionalment la caritat ha impulsat i ha ajudat a consolidar situacions d'inferioritat i exclusió social de les persones assistides, mitigant temporalment la desgràcia del receptor, al temps que ha reforçat la posició dominant del que dona i ha tranquil·litzat la seua consciència davant la injustícia social generalitzada.

La caritat és un concepte anacrònic en una societat democràtica amb drets ciutadans. L'Estat té l'obligació d'atendre les necessitats bàsiques ciutadanes. Alimentació, habitatge, educació, sanitat i assistència als dependents, etc. han d'estar garantits pels poders públics mitjançant la redistribució de la riquesa, harmonitzada per una fiscalitat progressiva, indispensable per aconseguir la cohesió social.

La democràcia fa innecessària la caritat i implementa la solidaritat, entre tots els membres de la societat, on tots aportem i ens fem responsables del funcionament del conjunt i de la situació de cadascú. El valor solidaritat pretén compensar les injustícies socials afavorint els necessitats però no solucionant un cas particular o una situació determinada, sinó impedint que s'hi produïsquen. Caritat és donar un peix per a que algú menge; solidaritat és ensenyar-lo a pescar per a que no tinga fam mai més. 

Desgraciadament tot apunta que tornem a la caritat. La Creu Roja ha celebrat enguany el dia de la bandereta per arreplegar diners per a donar menjar a ciutadans espanyols, cosa que no passava des de feia més de trenta anys. A la porta de l'església hem pogut veure una panera per arreplegar menjar i donatius per als pobres. Mentre els rics continuen engrossant les seues fortunes sense pagar imposts i l'església segueix gaudint del privilegi de no pagar imposts i rebre milers de milions d'euros de diners públics, sense que li afecten les retallades. 

Ara els programes com “Ustedes son formidables” tornen amb el format de “telemaratón”, i torna la caritat, per mostrar les vergonyes d'una Espanya que està perdent els drets ciutadans, laborals i socials, amb una educació i sanitat pública descapitalitzada i precària. Tornarà la caritat de les senyores, vestides amb modelets cars, donant almoina als pobres i mirant-los des de dalt; la humiliació de qui ha d'anar als menjadors de caritat o ha de recórrer a la vergonya de demanar favors per aconseguir un treball mal pagat i precari; a la família desesperada demanant ajuda per al fill mallat... Tornem a la caritat, a una Espanya en blanc i negre.

Iron Maiden

Ni de dretes ni d'esquerres (guia per a perplexes)

És un lloc comú per a molts començar un comentari dient que no són de dretes ni d'esquerres però..., i a continuació solten les seues opinions que, normalment, reprodueixen punt per punt la ideologia conservadora pàtria que, en aquest país, és anacrònica, rància, involucionista i retrògrada, i sempre amb olor a encens. 

La majoria ho fa sense adonar-se'n, doncs la llarga nit del franquisme ens va acostumar a viure com normal la seua anormalitat. Igual que la vista s'acomoda a la foscor o deixem de ser conscients del soroll excessiu si convivim molt de temps amb ell, els valors, costums i pràctiques del nacionalcatolicisme durant més de quaranta anys, va donar forma a l'espanyol apolític que pensa, actua i reprodueix els valors tradicionals de la dreta casolana.

La cosa és molt simple, però. La dreta política és conservadora, és l'encarregada de mantindre a la immensa majoria de la població al servei de la minúscula minoria dels poderosos de sempre, de l'antiga i la nova aristocràcia, dels rics empresaris i banquers. Per a la dreta la democràcia és una imposició. Per a manar no la necessiten, els sobra amb la força. Només la lluita contínua de les classes populars i la por a perdre-ho tot, com els va passar en Rússia, els ha fet demòcrates i els ha obligat a cedir una part de la riquesa que atresoraven per construir l'estat del benestar. Els valors de la dreta són, doncs, mantindre els privilegis, la desigualtat i la injustícia mitjançant el control ideològic (educació, costums i tradicions per l'església) o exercint la força bruta (policia i exèrcit).

L'esquerra és tot el contrari, busca el progrés de la humanitat, doncs naix a la cerca d'unes mínimes condicions materials de vida per a tots, de justícia i de dignitat humana. La política d'esquerres ha de ser honesta perquè no busca l'enriquiment individual sinó el repartiment just de la riquesa. Considera a totes les persones iguals en drets i obligacions, per la qual cosa no pot admetre lleis que afavorisquen uns en perjudici d'altres ni privilegis infundats. Per a l’esquerra l'educació i la sanitat a l'abast de tothom és imprescindible per garantir la igualtat d'oportunitats, i la llibertat d'expressió i d'associació són elements bàsics per exercir els drets ciutadans.

L'atzarosa història d'Espanya està farcida d'intents progressistes per abastir una societat instruïda, treballadora, lliure i amb drets polítics i socials, que han sigut ofegats de forma violenta per la força conservadora dels privilegis injusts.  La última vegada els va costar tres anys de guerra civil i quaranta anys de cruenta repressió de la que encara no ens hem recuperat del tot. Però la dreta no descansa. Després de més de trenta anys de democràcia, quan creiem consolidades les bases de l’estat de benestar i de la convivència pacífica, els “apolítics” que voten dreta han propiciat que tot el que de bo s'ha construït per la majoria de la ciutadania siga destruït (drets laborals, sanitat, educació, serveis socials...).

 Cal obrir els ulls, posar atenció i sortir de l'ensopiment. Ser de dretes o d'esquerres no és ser “hooligan” d'un partit o d'altre, és molt més, és tindre uns valors, una concepció del món, una visió de futur per a la societat i saber quin lloc ocupem en ella. Per això, des de l’esquerra, cal ser crítics amb les polítiques antisocials, vinguen del partit que vinguen.

 Cada vegada que opinem hauríem de mirar si som dels que manen o dels obligats a obeir,  i amb quins valors ens identifiquem: en els del individualisme egoista que busca perpetuar la desigualtat social i la injustícia dels privilegis o la vida del treball digne, la igualtat d’oportunitats i la justícia social. Cal ser coherent  i actuar en conseqüència perquè política és tot i no podem, encara que vulguem, estar al marge. No podem no ser de dretes ni d’esquerres. 

Iron Maiden

Armes de destrucció massiva

La possessió d'armes de destrucció massiva, per governants irresponsables, ha sigut un argument per justificar guerres que han provocat centenars de milers de morts i la destrucció de societats estructurades i pròsperes. Ens van fer pensar que la simple sospita de que certs dirigents tingueren armes d'aquest tipus justificava una invasió, una guerra i tots els mals que comporta. Fins ara ens pillava lluny. Però el que no sospitàvem és que a casa nostra tinguérem governants tan irresponsables com per a utilitzar el poder com armes de destrucció massiva contra els ciutadans.

Les bombes d'efecte retardat que suposen les retallades d'educació i I+D+I; l'atac directe a la economia les famílies treballadores abaixant els salaris, precaritzant l'ocupació, eliminant els drets laborals i retallant la cobertura de l'atur; la mort en condicions infrahumanes que provoca, per a milers de dependents, el dràstic retall i l'abandó progressiu de la llei de dependència; junt al copagament farmacèutic, que minva les magres pensions de milions de persones majors, s'han convertit en armes de destrucció massiva que faran pols una societat que, amb molt de patiment, havia aconseguit un forma de vida decent amb unes cobertures socials relativament bones. 

Mentre escric açò escolte per la ràdio que la maleïda prima de risc supera els 640 punts, i a González Pons, desviant responsabilitats, tirant-li la culpa al Banc Central Europeu. La voladura descontrolada de l'Estat per acontentar els mercats no fa efecte. Potser perquè, com tot lo món sap, els mercats només tenen un objectiu, guanyar diners, i un estat al que han tallat totes les branques d'activitat, amb un mercat interior minvant per l'atur i els baixos salaris, no ofereix cap al·licient.

Els antisistema que ens governen diuen que cal destruir els pilars bàsics de la nostra societat perquè hem viscut per damunt les nostres possibilitats i no hi ha diners, però això no és més que un altra mentida. Vicenç Navarro ho explica molt bé: Espanya és un dels països de l'Eurozona amb menys despesa pública per habitant; un dels estats que menys ingressa en imposts, que a més són regressius, i dels menys redistributius. Sí que hi ha diners però l'Estat no els arreplega i prefereix demanar prestat, el que està provocant l'enorme deute que ens porta a la ruïna. 

L'Estat podria ingressar, per exemple: per tornar a cobrar l'impost de successions = 2.550 milions; per eliminar la reducció d'impost de societats a empreses amb més de 150 milions de facturació = 5.600 milions; per augmentar l'impost de societats al 35% per empreses que guanyen més d'un milió d'euros a l'any = 14.000 milions; per establir l'impost a les transaccions financeres = 5.000 milions; per reduir l'economia submergida en deu punts = 38.500 milions; per augmentar els imposts de les SICAV i els guanys especulatius, etc. Açò és només una mostra del que pot fer-se en compte de congelar pensions, retallar en sanitat i educació, cobrar medicines i apujar el IVA. 

Potser encara estem a temps d'evitar la demolició total de la societat. Però per aconseguir-ho cal llevar-li el poder al PP a tots els nivells perquè, en les seues mans, és un arma de destrucció massiva. 

Iron Maiden

Yo soy español, español, español...

“Podria semblar que l'esport és una reproducció inofensiva de la guerra (...) Als camps de l'estranger, els homes guanyen els seus trofeus o perden el seu honor lluitant en nom de la nació (...) com si determinessen tot l'honor nacional”. La confirmació d'aquestes paraules, de Michael Billig en “Nacionalisme banal”, les hem viscut aquesta setmana d'exaltació patriòtica espanyola. La meravellosa victòria dels “herois espanyols” ha reforçat el sentiment d'unitat de la nació. Tots “som espanyols, espanyols, espanyols” perquè hem guanyat. Hem guanyat?

La guerra sempre ha tingut eixa virtut d'unificar les nacions front a l'enemic exterior, emmascarant la lluita de classes entre compatriotes, d'ací la descomunal promoció de la “inofensiva guerra” de la selecció espanyola contra la resta d'Europa que ha debilitat el debat polític entre espanyols de primera, de segona i de tercera que la realitat s'encabota en evidenciar. Mentre açò passava València cremava en flames després d'anys sense invertir ni un euro en la prevenció d'incendis forestals; els nostres majors sortien sorpresos de la farmàcia després de pagar part de les medicines, el que minva la ja curta pensió; Rajoy, més patriota que ningú, avançava que en juliol continuarà amb “los ajustes que España necesita”. España, Una, Grande...

El que amaga el “yo soy español, español, español” és que hi ha espanyols molt patriotes que evadeixen capitals per no pagar hisenda perquè altres espanyols molt patriotes, que ens governen, ho permeten. Que gent, a la que li s'ompli la boca d'Espanya, han estat robant impunement els diners públics perquè la gent que ara ens aplica receptes “duras pero necesarias” ho ha permès. Espanyols som tots, però uns crien el pollastre i altres se'l mengen.

“Nosaltres” vam guanyar als francesos, per dos gols de Xavi Alonso, en una batalla que va reforçar el sentiment de pertinença a la nació espanyola, la nació que privilegia a les classes altes amb tractaments fiscals vergonyosos, desmunta l’estat de benestar, fa pagar la crisi a les classes mitjanes i desprotegeix a les classes més necessitades. França no ha guanyat l'eurocopa però ni la sanitat ni l'educació han patit cap retall, ha apujat el salari mínim, ha deixat l'edat de jubilació com estava abans de la reforma de Sarkozy, ha suprimit l'exempció de l'impost sobre la fortuna i ha anul·lat la apujada de l'IVA aprovada pel govern anterior, ha apujat al 75% la cotització als ingressos superiors al milió d'euros, i ha igualat els imposts del capital al nivell dels del treball. I ja no són promeses electorals, són fets. El ministre Ayrult, en anunciar les mesures, va apel·lar al patriotisme. No pot dir-se patriota aquell que evadeix capitals a paradisos fiscals, ni aquell que fuig d'arrimar el muscle quan la pàtria el necessita, doncs en moments de necessitat qui més té ha de contribuir més.

França demostra que hi ha altra manera d’afrontar la crisi repartint la càrrega. Ací, com que tots som espanyols, estem molt contents de ser els millors d’Europa i del món. Però encara no sabem si els herois de la selecció cotitzaran a hisenda ni com. Estem acostumats a que els nostres herois de l'esport tinguen els diners fora del país, que els esportistes i “figures” que venen de fora cotitzen a tipus baixos per les exorbitants quantitats que reben. Tot legal. Com a tontos, no? Així ens va.

Espanya és el país europeu amb major desigualtat, especialment agreujada els darrers dos anys de crisi per a les classes populars (que no per a les altes que han augmentat la seua riquesa). Col·leccions de cotxes de superluxe, rellotges de 300.000 € o primes milionàries pagades amb diners públics, que es neguen per a sectors bàsics, contrasten amb l'empobriment galopant de les classes populars i la desfeta del sector públic que mitigava la desigualtat injusta. Al recer de l’eufòria patriòtica s’anuncien noves mesures “necessàries”. La felicitat de la victòria actuarà com el soma del Món feliç d’Huxley.

Diu Billig que “l'esport és una reproducció inofensiva de la guerra” però, veient el que està passant, crec que no és tan inofensiva.

Iron Maiden

Dóna-li la volta al món

http://www.somosasi.org/

Negres tempestes agiten els aires...

A pesar de la intensa llum del sol i de les temperatures estivals l'ambient està tèrbol, com quan s’aproxima la tempesta i el blau del cel desapareix cobert pels negres núvols amenaçants. No hi ha alegria en les cares dels veïns que reflecteixen preocupació o resignació i les converses tenen un to pessimista que deixa entreveure el fons agre de les situacions individuals, de la incertesa del futur de famílies senceres. “Negras tormentas agitan los aires, nubes oscuras nos impiden ver”, diu la popular cançó anarquista en els primers versos, de fort poder descriptiu, que semblen escrits per a la situació actual. 

Les dos coses són certes. Per una banda des de feia moltes dècades que els aires no estaven tan negres com estan ara i, desgraciadament, pareix que en qüestió de setmanes poden estar encara més enrarits. Per altra banda la manipulació informativa, l'ocultació de les veritables intencions dels poderosos i les mentides dels polítics, ens impedeixen veure la realitat i, per tant, una eixida a l’angoixosa situació. La generació més i millor formada de la història d'Espanya pateix un atur de més del 50%. Gent amb formació, capacitat i ganes no troben solució al seu problema vital. Potser perquè el problema no és individual sinó col·lectiu i la solució, per tant, ha de ser col·lectiva i no individual.

Juantxo López de Urralde en la seua col·laboració en “Actúa” parla de la necessitat de passar de l'acció individual a la col·lectiva. “Uno de los aspectos màs repetidos en las campañas de divulgación es que la acción en defensa del medio ambiente debe ser individual” però “...si queremos ser eficaces en la lucha ecologista hay que dar un nuevo paso hacia la acción colectiva”, diu López de Urralde referint-se a l'ecologisme però també a l'acció política. La presa de consciència és forçosament individual i l'acció de cada individu és imprescindible però tant els problemes ecològics com els conflictes socials tenen l'origen en el model econòmic depredador de recursos finits i basat en l'egoisme individual. 

L'acció col·lectiva organitzada ha sigut capaç de frenar la deriva suïcida de l'energia nuclear, de construir un estat de benestar de cobertura universal i d'establir unes relacions laborals respectuoses amb empresaris i treballadors. La fal·làcia del individualisme liberal, que aplica la llei del més fort disfressada de llibertat, ha esborrat la solidaritat i la unitat d'acció de l'imaginari ciutadà i això ens ha sumit en la foscor paralitzant. Un a un no som res però junts ho som tot. Només l'acció col·lectiva organitzada dels ciutadans podrà esbrinar la llum del sol apartant els obscurs núvols que no ens deixen gaudir de les rialles de l'estiu, que ja està ací. 

Iron Maiden