Yo soy español, español, español...

“Podria semblar que l'esport és una reproducció inofensiva de la guerra (...) Als camps de l'estranger, els homes guanyen els seus trofeus o perden el seu honor lluitant en nom de la nació (...) com si determinessen tot l'honor nacional”. La confirmació d'aquestes paraules, de Michael Billig en “Nacionalisme banal”, les hem viscut aquesta setmana d'exaltació patriòtica espanyola. La meravellosa victòria dels “herois espanyols” ha reforçat el sentiment d'unitat de la nació. Tots “som espanyols, espanyols, espanyols” perquè hem guanyat. Hem guanyat?

La guerra sempre ha tingut eixa virtut d'unificar les nacions front a l'enemic exterior, emmascarant la lluita de classes entre compatriotes, d'ací la descomunal promoció de la “inofensiva guerra” de la selecció espanyola contra la resta d'Europa que ha debilitat el debat polític entre espanyols de primera, de segona i de tercera que la realitat s'encabota en evidenciar. Mentre açò passava València cremava en flames després d'anys sense invertir ni un euro en la prevenció d'incendis forestals; els nostres majors sortien sorpresos de la farmàcia després de pagar part de les medicines, el que minva la ja curta pensió; Rajoy, més patriota que ningú, avançava que en juliol continuarà amb “los ajustes que España necesita”. España, Una, Grande...

El que amaga el “yo soy español, español, español” és que hi ha espanyols molt patriotes que evadeixen capitals per no pagar hisenda perquè altres espanyols molt patriotes, que ens governen, ho permeten. Que gent, a la que li s'ompli la boca d'Espanya, han estat robant impunement els diners públics perquè la gent que ara ens aplica receptes “duras pero necesarias” ho ha permès. Espanyols som tots, però uns crien el pollastre i altres se'l mengen.

“Nosaltres” vam guanyar als francesos, per dos gols de Xavi Alonso, en una batalla que va reforçar el sentiment de pertinença a la nació espanyola, la nació que privilegia a les classes altes amb tractaments fiscals vergonyosos, desmunta l’estat de benestar, fa pagar la crisi a les classes mitjanes i desprotegeix a les classes més necessitades. França no ha guanyat l'eurocopa però ni la sanitat ni l'educació han patit cap retall, ha apujat el salari mínim, ha deixat l'edat de jubilació com estava abans de la reforma de Sarkozy, ha suprimit l'exempció de l'impost sobre la fortuna i ha anul·lat la apujada de l'IVA aprovada pel govern anterior, ha apujat al 75% la cotització als ingressos superiors al milió d'euros, i ha igualat els imposts del capital al nivell dels del treball. I ja no són promeses electorals, són fets. El ministre Ayrult, en anunciar les mesures, va apel·lar al patriotisme. No pot dir-se patriota aquell que evadeix capitals a paradisos fiscals, ni aquell que fuig d'arrimar el muscle quan la pàtria el necessita, doncs en moments de necessitat qui més té ha de contribuir més.

França demostra que hi ha altra manera d’afrontar la crisi repartint la càrrega. Ací, com que tots som espanyols, estem molt contents de ser els millors d’Europa i del món. Però encara no sabem si els herois de la selecció cotitzaran a hisenda ni com. Estem acostumats a que els nostres herois de l'esport tinguen els diners fora del país, que els esportistes i “figures” que venen de fora cotitzen a tipus baixos per les exorbitants quantitats que reben. Tot legal. Com a tontos, no? Així ens va.

Espanya és el país europeu amb major desigualtat, especialment agreujada els darrers dos anys de crisi per a les classes populars (que no per a les altes que han augmentat la seua riquesa). Col·leccions de cotxes de superluxe, rellotges de 300.000 € o primes milionàries pagades amb diners públics, que es neguen per a sectors bàsics, contrasten amb l'empobriment galopant de les classes populars i la desfeta del sector públic que mitigava la desigualtat injusta. Al recer de l’eufòria patriòtica s’anuncien noves mesures “necessàries”. La felicitat de la victòria actuarà com el soma del Món feliç d’Huxley.

Diu Billig que “l'esport és una reproducció inofensiva de la guerra” però, veient el que està passant, crec que no és tan inofensiva.

Iron Maiden

Els convençuts

La religió em dona molta por. No puc evitar-ho. I en dates tan assenyalades al calendari, com la setmana santa, em fa tremolar el fanatisme d'alguns seguidors de dirigents religiosos com el franquista i homòfob bisbe d'Alcalà d'Henares. Però encara acovardeix més que la televisió pública done veu i es faça ressò de les malalties mentals d’intolerants, com aquest bisbe, retransmetent la missa. 

He sentit aquests dies a tertulians defensant-lo en nom de la llibertat d'expressió, doncs el bisbe no feia més que dir allò del que està convençut que són, bàsicament, les certeses que l'església catòlica transmet als seus fidels sense valorar les misèries i desgràcies que la seua doctrina provoca. O potser sí sàpiguen el mal que originen i els compense perquè, a canvi, obtenen la docilitat i submissió que la culpa motiva i els poderosos valoren.

Les conviccions, transmeses per personatges de certa rellevància com pot ser un bisbe per als creients, estructuren la ment i la percepció de la realitat i resulten molt difícils de modificar, ja que es tracta de “veritats” basades en la creença en valors i sentiments, que no admeten demostració ni fonament raonat, que es converteixen en prejudicis, sense base certa, que influeixen en l’opinió i les accions dels individus. La demostració racional de la seva falsedat o no aplicabilitat no acostuma a fer-les desaparèixer, d’ací el seu perill com a font de fanàtics. 

Un ignorant convençut de posseir la veritat és una bomba de rellotgeria. És un fanàtic preparat per cometre els actes més abjectes, a matar o morir, en nom de la seua veritat. Les conviccions religioses i les nacionalistes, ventades sempre per interessos ocults, han sigut l'origen i el motor de les pitjors desgràcies de la humanitat. Al nostre Estat coneguem molt be els efectes, doncs hem patit les conseqüències del nacionalcatolicisme, la fatal unió de les dues fonts de veritats absolutes excloents i, per tant, d’intransigència i d’odi cap als que no les comparteixen. 

Els no posseïdors de la veritat absoluta intenten raonar el que diuen, argumentant des de posicions conegudes i dirigides a objectius clars i, sempre, els queda el dubte, la possibilitat de que altres arguments i raonaments els facen canviar, doncs els temps canvien, les circumstàncies no són les mateixes ni els actors solen ser-ho, però, com pot canviar i adaptar-se a l’evolució de la societat tot aquell que té el convenciment de posseir la veritat? Poden haver veritats morals i de conducta que no varien en milers d’anys en societats que valoren la llibertat i són tan canviants com la nostra? La pràctica i l’experiència del dia a dia crec que responen a les preguntes. 

Per això compartisc el punt de vista d’un dels assagistes més lúcids dels països de parla catalana, Joan Fuster, que en “Diccionari per a ociosos” descriu, de manera magistral, el perills de la convicció i dels convençuts. Diu Fuster: “Tota convicció —convicció seriosa— se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

La religió em dona molta por. No puc evitar-ho.

Iron Maiden

Per sintetitzar: tres coses.

Em sap greu polemitzar precisament amb tu, En Forcat, perquè coincidisc en moltes coses. Gràcies per l’oferiment de textos però, encara que estic de vacances i no tinc els meus a mà, crec que el important no és sols llegir, cal entendre el que els autors volen transmetre, i en eixe sentit el marxisme (i l’esquerra que pretén vertaders canvis social) és internacionalista. El nacionalisme ha sigut utilitzat per a dividir i poder vèncer al proletariat que, si actuara sense fronteres com fa el capital, seria invencible. Eixe és el sentit de: Proletaris del món ¡uniu-se! Al que va respondre el capital amb el feixisme, la màxima expressió del nacionalisme.

El federalisme republicà ha fracassat com havia fracassat fins ara la democràcia a Espanya, però ací estem gaudint d’un sistema, imperfecte i insuficient, però que ens permet un grau de llibertat sols aconseguit, abans d’ara, en el curt període republicà. Per què ha de ser impossible que Espanya evolucione cap al federalisme? Per un altra part, pots anomenar alguna revolució social lligada a la independència d’una nació?

No crec que les nacions exploten a les nacions. És la burgesia de cada nació, inclús la més miserable, la que explota als treballadors del seu propi país. La burgesia de cada poble la que explota als treballadors del seu poble. Pot ser són de Madrid els que paguen salaris de merda en el teu poble i en el meu?

Iron Maiden

Llargues i curts

Celebre amb entusiasme el debat que hem aconseguit obrir entre tots – els qui escrivim i els qui comentem -; per si mateix ja hauria valgut la pena qüestionar – cadascú, però també col•lectivament – la naturalesa d’Espanya, la relació del nostre poble amb Espanya, les relacions entre esport i interessos econòmics, polítics... Tot açò amb la possibilitat de poder mantenir un debat serè i calmat, característiques imprescindibles per a poder traure coses en clar.

És important, però, evitar caure en el debat pel debat i la crítica aïllada. És important inserir-ho tot plegat dins d’un context sociopolític, és a dir, que tot això servesca per a que analitzem i entenguem millor el poble i la realitat en la qual vivim. Més important encara és que els debats no és queden només en debats; això els transforma en estèrils, inútils i mancats d’interès per als lectors. Aquells debats i teories que no tinguen la seua concreció pràctica i la seua aposta de futur són debats tramposos i que – en última instància – no busquen altra cosa que la perpetuació de la situació establerta. Cal insistir que l’únic criteri de veritat és la pràctica social.

Després de la “Rèplica” es fa necessari aclarir algunes coses. Cal aclarir que l’article anterior – aquell d’Apunts sobre Vallada i Espanya – en cap cas tenia un sentit acadèmic ni academicista; tampoc aportava documentació històrica ni teòrica. En cap cas la meua intenció era mostrar els coneixements econòmics, històrics o polítics sobre res. L’únic propòsit era obrir un debat obert on tothom pogués participar, i pogués opinar, sense haver de tirar mà de cap biblioteca.

El company “Shedorff” no ha acabat d’entendre aquestes coses. S’ha volgut rodejar d’un aire intel•lectualoide, marcadament prepotent – se les ha volgut donar de sobrat! – i en certs punts fins i tot desagradable – tot allò de “empezar a farfullar” o “batiburrillo de frases y ocurrencias de medio pelo”, sense entrar a considerar allò de “lo tuyo tiene facil solución psiquiátrica”, m’ha resultat, si més no, poc enriquidor. Probablement no ha acabat d’entendre la naturalesa de la web ni la naturalesa del meu article.

No és la meua intenció, però, centrar-me en aquest tipus de coses, que per absurdes, no fan més que desfigurar i distorsionar la qüestió; em centraré en els arguments – sense cap ànim de “càstig” cap a ningú!-:

1.- La unitat entre marxisme – entès com a mètode en permanent evolució creativa - i alliberament nacional és innegable. El marxisme fou conscient del potencial revolucionari de la lluita nacional en l’Europa de la segona meitat del s. XIX, i des de llavors aquella embrionària certesa teòrica i política s’ha anat ampliant fins a l’actualitat. Com a fets il•lustratius cal considerar que fou En Frederic Engels qui va dir allò de “quant més nacionals siguen els polonesos més internacionals seran”; fou el mateix Lenin qui apostava pel dret de les nacions a l’autodeterminació i analitzava l’imperalisme com la fase superior del capitalisme. A la pràctica, tots els moviments d’alliberament nacional han lligat això: l’alliberament social i nacional. No m’estendré en la temàtica – perquè no ve ara al cas! - però suggeresc que revises la teua biblioteca! (m’oferesc a passar-te alguns textos si et ve de gust).

2.- M’ha donat la sensació –no sé fins a quin punt compartida- que el company Shedorff tenia una necessitat imperiosa de mostrar els seues coneixements històrics i polítics - allò que diem “fer-se el sabut”-. Els tres primers punts són crítiques quasi tretes de la màniga:
- Sobre el pacte interclassista del Pp-PsoE. Evidentment caldria afegir al PCE, mitjans de comunicació, sindicats majoritaris, patronal...tots ells entren al pacte interclassista. La omissió del paper del PCE es deu principalment a que el sistema configurat ha estat un sistema bipartidista, amb el protagonisme del Pp-PsoE que són els grans beneficiaris polítics del pacte; ha reduït a insignificant el PCE – quan és un pacte signat també per ell-: per això dic que ha estat un pacte Pp-PsoE.
Tot i això, fas bé de recordar el paper vergonyòs del PCE, que per qüestions d’espai no puc analitzar; va passar d’una pràctica revolucionària a unes pràctiques reformistes, interclassistes i inserides dins del nacionalisme espanyol – per cert! En Carrillo fou expulsat del PCE prèvia renuncia al marxisme i acceptació de la política del PSOE!-. Per a curiosos i estudiosos, us deixe l’enllaç a un text de l’Iñaki Gil de San Vicente on analitza el paper del PCE, com a agent del nacionalisme espanyol: http://www.lahaine.org/b2-img09/gil_pce.pdf

- En cap moment parle de l’origen de les doctrines feixistes; únicament faig referència al moment de màxim apogeu. Considere que els lectors entenen que quan s’escriu un text no es pot aprofundir en cada concepte citat. Tot i que la informació que dóna Shedorff és vàlida, no té res a vore amb la temàtica tractada.

- En cap cas faig referència al moviment obrer dels anys 30 ni a la composició del moviment obrer. Torne a repetir el que ja he dit: la crítica no té cap relació amb el que jo he exposat a l’article.

3.- La ideologia d’hom no és una etiqueta que es penja, ni el motiu de crítica preconcebuda.. Ja he explicat adés que les coses –i doncs, també les ideologies- es mostren en la pràctica social.

Anem, però, amb el que ens interessa: parlem d’Espanya:

4.- Evidentment, l’inici d’Espanya com a Estat-nació cal situar-lo el 1812 a la Constitució de Cadis (“la Pepa”). La Constitució tindrà una vigència molt limitada en tant que el 1814 es produeix la Restauració de l’Absolutisme que es mantindrà, amb l’excepció del trienni liberal (1820-23) fins al 1833, any a partir del qual comença la construcció de l’Estat liberal. Eixa és la raó d’haver parlat del 1833 i no de 1812.
Tot i això, pensant-ho bé, parlem de la Constitució de Cadis – 2ª constitució espanyola-. Per significatius, em prenc la llicència de posar-vos els tres primers articles:
Art.1: La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
Art.2: La nación española es libre e independiente, y no puede ser patrimonio de ninguna familia o persona.

Art.3: La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Què se’n deriva d’ells?
-Que la nació espanyola també era Cuba i la resta de colònies i territoris repartits arreu del món! Que el que hui es coneix com a “Espanya” no és res més que un reduït tros d’aquella Espanya de dos hemisferis.
- Que fins llavors, Espanya, com a subjecte polític no existia; existia un territori que era propietat i patrimoni dels reis.
- Inspirats en el constitucionalisme francés aparegut arran de la Revolució Francesa i importat per Napoleó arreu d’Europa, és eixa nova nació la única amb capacitat per a crear – i imposar – lleis, negant la pluralitat de nacions que estaven integrats en la monarquia espanyola.
- Per cert que això de sobirania nacional només donava dret a vot a menys d’un 1% de la població.


5.- Els romans anomenaren la Península Ibèrica com Hispania – “terra de conills” -; eixe nom feia referència al nom geogràfic i en cap cas al nom polític –impensable aleshores!-. Eixa és la raó per la qual Jaume I ja parla d’Espanya – Hispania – a les seues cròniques; és la raó per la qual els soldats parlaven d’Espanya a les seues cartes – fent referència a la península, perquè Espanya també eren els territoris d’Amèrica, per exemple!- i és la raó per la qual s’anomenava monarquia hispànica.

6.- El nacionalisme espanyol falsifica absolutament la història al presentar com a unió el que únicament fou un pacte dinàstic entre Castella i Aragó. La realitat és que ambdós estats continuaren sent pràctica i oficialment independents en tot durant molt de temps – fronteres, estructura econòmica diferent, lleis diferents, institucions diferents, llengua i cultura diferents (tot i la substitució de l’aragonès pel castellà) i exèrcits diferents -. De fet, feren falta conflictes armats per a imposar la Unió d’Armes – Guerra dels Segadors (que també té altres causes!) - i la unitat institucional i jurídica – Guerra de Successió -. Espanya, doncs, entra casa a nostra a sang i foc.

7.- El concepte de nació, tal i com l’entenem actualment, naix arran de les revolucions liberals del s. XVIII. De fet, al segle XV encara estem inserits de ple en el mode de producció feudal, i allà ens trobem amb imperis i estats marcats per la seua dispersió geogràfica, amb delimitacions no sempre clares, amb una idiosincràsia marcada per la diversitat econòmica i jurídica, amb diferents llengües, cultures, costums... Evidentment els soldats espanyols del terços no entenien el concepte nació en el sentit modern.

Les aportacions històriques de la rèplica estan manipulades en interès propi. Ja he explicat que el nacionalisme espanyol fa una interpretació històrica que des de l’època dels romans intenta justificar l’existència de la idea d’Espanya. Per ajustar l’espai – dins d’allò possible!- ho deixaré per a un proper article on m’estendré en parlar-vos de la construcció històrica del nacionalisme espanyol.

8.- Espanya com a primera nació europea en el sentit modern de la paraula, inventora de la nació com a forma política i social? Espanya com a “unitat de convivència”? D’altra ploma i d’altra boca sonaria a ironia – i de les bones! -. El concepte nació i sobirania nacional naixen lligades a les doctrines liberals del s. XVII i materialitzades als s. XVIII, XIX i XX; en cap cas fou Espanya la precursora del liberalisme!
A més, altre dels elements en la configuració de la identitat espanyola ha estat la victòria dels elements reaccionaris contra els elements progressistes. Aquesta unitat de contraris dins de la ideologia espanyola sempre s’ha resolt a favor dels més conservadors. És així com històricament han vençut l’aristocràcia i noblesa front la burgesia naixent, la tradició front la innovació tècnica i econòmica dels xicotets artesans, la religió catòlica front la protestant – aquesta més d’acord amb l’ètica capitalista-, , el centralisme front als intents del republicanisme federal... Per a què practicar la tolerància filosòfica i religiosa, per a que exercir la perfeccionada comptabilitat jueva, per a que innovar en les estructures de propietat, per a què estudiar i aplicar els avanços tècnics, polítics i econòmics que s’anaven difonent a Europa ? Sempre s’ha optat per el fanatisme ideològic-religiós, les respostes militars – quan feia falta reestructuracions econòmiques, polítiques i culturals- i l’opressió d’altres pobles. No aprofundiré perquè – insistisc! - m’ho guarde per al proper article.

9.- El federalisme republicà d’Iron Maiden ha estat el gran fracàs del nacionalisme espanyol progressista: el projecte d’una Espanya federal ha fracassat des dels seus orígens. El federalisme té 4 branques bàsiques: l’estrictament republicana, les llibertàries, la socialdemòcrata i la comunista (oficial, del PCE), i tot i que no correspon a aquest article aprofundir sobre la temàtica ni explicar el seu recorregut històric – promet algun article o materials diversos sobre la qüestió- el plegament de totes les branques, excepte les llibertàries, a la monarquia i l’espanyolisme des dels anys 70’ corrobora el seu fracàs i la seua derrota front al nacionalisme espanyol més conservador.

10.- L’Iñaki Gil de San Vicente ho explica tant bé – tot i que amb un llenguatge un poc més complex - que m’estalviaré el redactat: “ Una constant històrica recorre la formació del nacionalisme espanyol: accentua el seu fanatisme en la mesura que el seu poder político-econòmic retrocedeix front a l’ascens d’altres nacionalismes imperialistes, i en la mesura en que no aconsegueix xafar a les nacions que explota, i en que aquestes avancen en les seues mobilitzacions. I segons augmenta la força reaccionària d’eixe nacionalisme, decreix la del republicanisme federalista, o s’amaga en el silenci passiu i còmplice (...) “el federalisme republicà ha de pensar les raons del seu fracàs rotund i irreversible i plantejar-se la necessitat de passar a defensar el dret i la necessitat d’independència (...)” “cal saltar de les paraules litúrgiques sobre el dret abstracte a l’autodeterminació a l’explicació teòrico-política, classista i històrica de la necessitat de la independència de les nacions oprimides, per a desbloquejar i alliberar les alienades consciències de les classes explotades de l’Estat espanyol.”

Company Iron Maiden tot i l’intent d’una posició com exterior al conflicte, cal considerar que no parlem de nacionalisme abstracte, parlem del nacionalisme espanyol; no parlem de lluita de classes abstracta, parlem de la lluita de classes a Vallada i a l’Estat espanyol. Pregue que revises els teus apunts –i pràctica- sobre la lluita classes!


Vallada, 7–VIII-2010
En Forcat

Nacionalisme imperceptible

El debat apassionat que ha sorgit arrel de la proposta de Drak m'ha recordat el que un amic em contava que li va passar de xicotet. Diu que, com que era manyoset, sa mare li va donar cintes de plàstic de colors, d'aquelles que es feien servir per a fer cabassos, per a fer una cortina per al corral. I no se li va ocórrer una altra cosa que posar cintes roges a un costat, cintes grogues al mig i cintes roges al altre costat. És a dir, va fer la bandera espanyola, mostrant així el patriotisme que des de l'escola es fomentava. En eixa època d'escolanet jo volia ser “misionero y español”, recordava el meu amic.

En arribar son pare de la feina i veure allò penjat a la porta del corral, va començar a maleir i d'una sarpada va llevar la cortina i la va fer desaparèixer. Sa mare va començar a dir que amb la il·lusió que el xiquet l'havia fet i el disgust que li donava. Ambdós, pare i mare, van començar a discutir i el xiquet, que no entenia res, se'n va anar i mai més tornà a fer cap cortina. Prou anys després va entendre a son pare. La reacció davant la bandera dels que havien arruïnat la seua família i dels que havien comés impunement assassinats i actes injusts i indignes. També va entendre que no li explicaren res per por a que ho contara i hi hagueren represàlies.

M'ha vingut al cap aquesta anècdota perquè la proposta de Drak em sembla la cortina del meu amic. Amb tota la seua innocència ha proposat mostrar l'alegria de la copa del mon amb la manera que ho faria (i ho fa) el nacionalisme espanyol més ranci que ens envolta de manera imperceptible. Eixe nacionalisme espanyol que pretén ser una trituradora de llengües i cultures d'aquest territori peninsular que compartim nacions diferents. Drak ha sigut víctima d'eixe nacionalisme d'Estat nació establert que passa desapercebut per ser habitual. Eixe “nacionalisme banal”, que denuncia Michael Billig, que no es percep com a tal perquè es considera que el nacionalisme és agressiu i excloent, propi de la perifèria només. El nacionalisme de les nacions que veuen un perill en el nacionalisme dels altres.

En Forcat s'ha comportat com el pare del meu amic, amb indignació i, perquè no dir-ho, impotència davant l'evidència, però amb un discurs argumentat que, es pot compartir o no, però és respectable perquè parla respectuosament. Shedorff li ha contestat com la mare, defensant al xic i preguntant quin mal feia i ha oposat, amb bona dosi de prepotència, els arguments típics del nacionalisme espanyol, el que qualifica d'espanyol fins al homo antecessor de Atapuerca. La discussió ha sigut interessant i els comentaris correctes en general. Només algú que signava, encertadament, com “ninot” i altre que es treia els “cansonsillos” no sé perquè, han donat la nota.

Diu Billig que la mateixa universalitat del liberalisme, que va fer emergir les nacions arreu del món, va portar el nacionalisme com ideologia capitalitzada per la dreta. Pot ser per això els nacionalismes no m'encisen i les banderes em deixen indiferent. Però respecte les cultures de cada poble i crec que cada individu té dret a parlar, llegir i escriure amb la seua llengua i a regir-se per les costums, lleis i normes que lliurement elaboren els governs elegits per cada nació. D'Espanya espere que respecte a cada una de les nacions que la composen, a cada cultura, a cada llengua, a cada poble i a cada ciutadà. És a dir, espere que evolucione a una Espanya Federal. Sense nacionalismes i cultures hegemòniques construïdes sobre la derrota i destrucció d'altres nacionalismes i cultures.

Però, mentre això arribe, em sembla més important dedicar les energies a la lluita de classes. Eixa lluita que intenten fer invisible posant per davant pantalles com els nacionalismes, els bous, el futbol o Belén Esteban. La lluita que estem perdent els treballadors de totes les nacions del món i que està guanyant, per golejada, el capital que no té ni ha tingut mai cap nacionalitat.

Un article interessant de Vicenç Navarro respecte aquest tema, titulat “El tema nacional ofega el tema social”, podeu llegir-lo clicant ACÍ

Seguir a l'abanderat

“Cuando la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, que la música militar nunca me supo levantar.” Cantava Paco Ibáñez, un valencià que vivia a França perquè els seus pares s'havien exiliat per la guerra civil. Son pare va ser empresonat pels nacionalistes alemanys (nazis) en un camp de treball francès per a republicans espanyols dels quals, el patriota Franco, no va voler saber-se'n res. Paco Ibáñez també va patir la censura i les prohibicions del “nacional” Franco i sabia ben bé el que era el nacionalisme, l'himne, la bandera i tota la parafernàlia patriotera. Però sabia diferenciar-ho de la cultura i la llibertat. El govern francès li va atorgar, per dues vegades, la “Medaille des Arts et des Lettres “, i les va rebutjar dient que al acceptar els premis de l'autoritat es perdia llibertat.

Les banderes, o senyeres, han tingut sempre un sentit pràctic. S'utilitzaven preferentment a la guerra per identificar amics i enemics o per ordenar l'atac o la retirada. El mateix paper tenien els plomalls dels cascs romans o els estendards que veiem a les pel·lícules. A l'Edat Mitjana eren els senyors i els reis qui utilitzaven teles de colors per identificar els seus soldats. Les banderes, com avui les coneguem, començaren amb el nacionalisme, eixe invent modern que tanca en corralets, exclusius i excloents, als ciutadans. Per això les banderes s'utilitzen sovint com bastons per agredir a qui no pertany al mateix corralet i, de vagades, entre els membres del mateix corral, com ens passa a nosaltres.

El nacionalisme es un tema molt complicat perquè toca la fibra sensible de les persones, la cultura en la que ens em criat, les costums i la llengua. Especialment la llengua. Hi ha molt autors que estudien el nacionalisme però, té tantes vessants, que ningú ha aconseguit una definició acceptada pels demés. Jo em quede amb la teoria de Ernest Gellner perquè explica i argumenta quan, com i per què surt el nacionalisme. També argumenta que la cultura i la organització social són universals i perennes, mentre que l'estat i el nacionalisme no ho són. El nacionalisme “utilitza una cultura” estandarditzada per arrelar-se i, per això, necessita imposar-se a les demés cultures, diguem-ne dèbils, del seu àmbit territorial. Però ni el nacionalisme és la cultura ni la cultura és nacionalisme.

Per a Gellner va ser el període entre 1815 i la fi de la I Guerra Mundial, amb la unificació d'Itàlia i la d'Alemanya i l'avanç ideològic i literari del romanticisme, el que va situar el nacionalisme com a eix central del principi de legitimitat política. La literatura romàntica va exaltar el sentiment i la especificitat cultural front a la raó i la universalitat humana de la Il·lustració. La idea de les arrels culturals com a base de la identitat era molt atractiva, especialment en el moment en que l'industrialisme arrancava milions d'agricultors del seu medi rural, per a malviure i treballar a les fàbriques de les rodalies de les ciutats.

La misèria dels treballadors fabrils havia desenvolupat la idea socialista de l'internacionalisme proletari que, a més, havia triomfat a Rússia en 1917. A partir d'aleshores s'imposava dividir el moviment obrer el més possible, calia tindre una nacionalitat, cosa que fins eixe moment no era necessari. Tots, els polítics, els civils, els militars, tots, devien pertànyer a una nació i ser patriotes perquè, en cas contrari, s'era un traïdor. S'asseguren les fronteres i s'estableix la necessitat del passaport.

El nacionalisme unifica a tots els que pertanyen a un territori. Igual d'alemany era el Kàiser com el porter d'una finca, el banquer com el treballador de la fàbrica. El nacionalisme va vindre molt be per a trencar la puixant presa de consciència de classe i dificultar el moviment obrer. S'imposava la idea de que un treballador era francès, espanyol o el que fora abans que assalariat. La pàtria estava per damunt de tot i calia donar la vida per ella.

El nacionalisme burgés ha triomfat front a l'internacionalisme proletari però, paradoxalment, no hi ha res més internacionalista que la burgesia, que viatja i viu on vol sense cap impediment perquè té diners per a fer-ho, i el capital que no té fronteres, viatja sense passaport i sense pagar bitllet. La burgesia i el capital no tenen pàtria, això només és per a tindre controlat al personal dins del corralet territorial o ideològic i, si hi ha problemes, dir que la culpa és dels forasters. Per això diu Paco Ibáñez en la cançó “La mala reputación” que “en el mundo pues, no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado”. I té raó però jo, com ell, preferisc tindre mala reputació.

IRON MAIDEN