He rebut un correu que convidava a llegir un article titulat ¡Indígnense!, on es parla de l’èxit de vendes d’un llibret que fa una crida a la desobediència i la indignació pacífica davant de l’atac dels mercats i les injustícies de la civilització que promouen. I m’ha fet pensar sobre perquè els humans tenim eixa inclinació a obeir i, al contrari, ens costa tant desobeir. La obediència a l’Estat, a l’església, a la opinió pública majoritària compensa per la seguretat que proporciona. La resignació, és a dir, l’acceptació del poder, i dels arguments que el sostenen sense qüestionar-lo, fa que el resignat no tinga consciència de la falta de llibertat que suposa la seua obediència i se senta fort. L’individu respon així a la veu, interioritzada des de que érem menuts, de l’autoritat que desitgem complaure i temem desagradar.
Aquesta consciència autoritària que ens ven la resignació com un valor s’aconsegueix, en la nostra societat, mitjançant la moral transmesa per
