"El futur és un país estrany. Crisi econòmica i canvis socials" Conferència de l'historiador Josep Fontana impartida al Claustre Obert de la Universitat de València

Dijous, escoltant el professor Fontana al Paraninf de la Universitat de València, em va tornar el vell sentiment que, quan tenia trenta-cinc anys menys, em feia considerar la Història una font del major plaer intel·lectual.

Entendre el mon, quina fantasia! Però és possible, fins i tot, guanyar un poc de llum i anar esbrinat el futur, que ha d'estar, ha de tornar, sens dubte, a les nostres mans. Josep Fontana començava així:

"Permeteu-me que comenci explicant a què ve el títol que he triat per aquesta xerrada. Des de fa més de dos segles hem estat educats en una concepció de la societat que es basava en el principi que el progrés era el motor de la història. No m’estic referint a cap mena d’interpretació esquerrana, menys encara marxista, sinó a una cosa tan respectable i acceptada com el que els anglosaxons anomenen la “interpretació whig de la història”, segons la qual, cito el que diu la wikipèdia, “es representa el passat com una progressió inevitable cap a cada vegada més llibertat i il·lustració”. O sigui que es veu la història com “un progrés continuat cap a una societat millor”.

És possible que aquesta visió semblés una representació satisfactòria del que passava al món als segles XIX i XX. De fet s’havia convertit en la base de les concepcions polítiques dominants i de les previsions generals de futur. Els historiadors parlàvem d’un ascens sense interrupcions des dels orígens. Les grans etapes de la història eren la revolució neolítica que havia vist néixer l’agricultura, el descobriment del món en l’era dels grans viatgers, que havia permès d’estendre el comerç a escala planetària, i la revolució industrial, que havia multiplicat la capacitat de producció de béns. En el terreny de la societat, els mals del feudalisme i de les monarquies absolutes havien restat endarrere quan la revolució francesa va conquerir les llibertats individuals; més endavant, l’esforç del moviment obrer va ajudar a que anéssim guanyant drets i serveis socials. Tot això havia comportat que visquéssim en un món més lliure, en què havia anat millorant el nivell de vida dels ciutadans. Semblava lògic pensar que el futur seguiria aquestes mateixes pautes de progrés i llibertat.

En alguna mesura aquestes coses eren veritat, però no eren, com potser pensàvem, el fruit d’una regla interna de l’evolució humana –allò de què teníem la història del nostre costat-, sinó la conseqüència d’uns equilibris de forces en què els guanys havien estat menys el fruit de revolucions triomfants, que el resultat de pactes i concessions obtinguts dels estaments dominants a canvi d’evitar una revolució que capgirés les coses. Per dir-ho senzillament: des de la revolució francesa fins cap a 1970 les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre com a conseqüència d’un daltabaix revolucionari. Els seus enemics fantasmals van anar canviant de rostre; primer eren els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces imaginàries; però la freqüència dels atemptats, les vagues i les revoltes els donaven credibilitat i facilitaven que es poguessin negociar millores socials. Les manifestacions del primer de maig, que es van celebrar per primera vegada entre nosaltres el 1890, sabem que van produir un pànic irracional, totalment injustificat, en la nostra burgesia; però van ser la base per aconseguir, mitjançant llargues negociacions, una jornada de treball de 8 hores, contra les 10 o 12 que regien abans...."

De segur que tingueu ganes de continuar llegint:
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/05/03/valencia/1336077471_038127.html