Una vaga absurda, però necessària

Ahir va tenir lloc la vuitena vaga general de la nostra història democràtica, i la veritat a resultat  va ser d'allò més estrany. 

Crec que als sindicats els han obligat les circumstàncies. Des que va esclatar la crisi els sindicats han estat callats, gairebé sense criticar al govern, entenent que el govern s'havia trobat una situació econòmica mundial, per la qual poc o res podia fer per resoldre-la.

Però clar, hi ha el problema de l'atur, aquest si és un problema.Lo de l’atur en aquest país és estructural, per no dir antropològic.  

Cada vegada que es produeix una crisi econòmica, les llistes de l'atur comencen a engreixar fins a límits quasi insuportables, o sense el quasi. Això també ho sabien a CCOO i UGT.Si a això li sumem que l'alternativa al govern és el PP de Rajoy, la cosa està clara. El resultat, una vaga amb impacte molt calculat. 

Convençuts de tot això els sindicats van plantejar una vaga general innòcua per al govern, ha canvi aquest els atendria per "reformar les reformes". Els sindicats queden bé, Zapatero queda bé. Aquest pot suavitzar les mesures que tanta impopularitat li han donat, i que no volia adoptar, però que va haver de portar a terme per la pressió d'Europa ... i la Patronal. Mentrestant, el PP assisteix perplex a la jugada, paralitzat per la corrupció interna del seu partit i per una vaga que no ha obtingut els resultats esperats. 

Pel que fa al poble, aquest va sortir al carrer, com sempre amb més raó que ningú, encara que inconscient de que estava sent utilitzat qual conillet d'índies. Amb tot i això, nosaltres, el poble, podem donar-nos per satisfets, ja que la retallada es revisarà, Zapatero surt viu, Rajoy no està més a prop de la Moncloa ... i Camps més a prop de la banqueta d’acusats.

                                                                                                                                                                    Salva Garrido

Del dret a la vaga i al treball

No parem de sentir dir als diversos ministres “socialistes”, personatges del PP i demès bestioletes del món de les esferes –com l’amic Díaz Ferran- que, de la mateixa manera que cal garantir el dret a vaga, cal garantir el dret al treball.

Se’n deriven algunes preguntes –retòriques, evidentment!-: a quin dret al treball fan referència, al dret dels més 1.500.000 d’aturats al nostre país i més de 4.000.000 del conjunt de l’Estat? Al dret del 40% dels joves que estan a l’atur? O potser al dret al treball dels que tenen contractes de tres mesos?

Per a ser més precisos, haurien de concretar i parlar del dret de l’empresari a explotar el treballador. I al dret de les ETT a traficar amb els aturats. Sí, això és el que volen: garantir eixe dret al treball, al treball explotat del qual maximitzen beneficis.

Són – si més no volen fer-nos-ho creure- curts de mires quan no entenen que la vaga de demà és precisament pel dret al treball: pel dret a un treball digne, a un salari digne, a una vida digna. Pel dret a no ser màquines que es compren i es venen, que s’usen i es guarden, que s’utilitzen i es tiren.

Senyors, reivindicar el dret al treball just l’únic dia que els i les treballadores acordem parar de treballar té un nom: hipocresia. I deixem de treballar per a mostrar que no són els empresaris els que generen riquesa, sinó que som els i les treballadores els qui movem les màquines, conduïm els transports, venem als comerços, cavem al camp... I deixem de treballar per a mostrar que la força –el poder- de treball és nostra.

Pense, però, que ens cal aprofitar aquesta darrera vena democràtica i socialista que els ha aflorat. Caldria, doncs, que li diguérem que també cal garantir el dret a una vivenda i el dret a la democràcia, és a dir, el dret a decidir el model territorial, les infraestructures, el model productiu, el model social... el dret a decidir sobre tots els mitjans que tenim com a societat –i entre ells, els mitjans de producció-. 

Eixe és el dret a la vida, al treball i a la propietat –de totes i tots- que reclamem, senyors ministres!

En Forcat

28 – IX - 2010

Deu raons per a recolzar la Vaga General

Per al pròxim dimecres 29 de setembre la Confederació Europea de Sindicats ha fet una crida a la mobilització en tots els països de la Unió Europea. Tots els sindicats de classe de l’Estat espanyol han convocat, per tal motiu, una Vaga General per a eixe dia. Els motius són ben sabuts per tots: l’intent de fer pagar als treballadors i classes populars les destrosses de la crisi, que ha provocat la política econòmica liberal, mitjançant la reducció de salaris, la reforma laboral que deixa de genolls als treballadors front l’empresari, la minva de l’estat de benestar i l’anunciada reforma de les pensions.

Sempre que es convoca una vaga tots els treballadors tenim que optar per sumar-se o no a la convocatòria i per a fer-ho necessitem arguments i raons. He trobat aquestes “deu raons per a recolzar la Vaga General”, en una web amiga, que crec que són interessants.

1.La vaga és un dret dels treballadors i treballadores i el seu exercici ha sigut sempre molt eficaç.

2.Els treballadors, i no sols els banquers i les patronals, tenen dret també a pressionar per a defendre els seus interessos.

3.Cal dir "ja prou" a la continuada pèrdua de drets laborals i socials per no arribar a una situació insostenible.

4.És immoral i totalment rebutjable que una crisi que han provocat els bancs, les grans fortunes i els especuladors es finance ara amb retalls de drets laborals, de pensions, de gasto social i inclús abaixant els imposts que paguen els més rics, renunciant a la més mínima justícia fiscal, sense donar-li prioritat a la lluita contra el frau i amb la vergonya que suposa que els banquers i les grans fortunes espanyoles pràcticament no paguen imposts.

5.Els governs europeus, inclòs l’espanyol que va presidir la Unió Europea durant un semestre, s’han deixat véncer per la pressió dels bancs i la patronal i no han sigut capaços de fer res per a evitar les causes que van donar lloc a la crisi financera.

6.S’està dient a la gent que es prenen mesures que són per a resoldre la crisi quan en realitat no tenen res a veure amb això sinó que agreujaran les seues conseqüències.

7.No és veritat que per a crear més ocupació i evitar el treball temporal tan abusiu de la nostra economia siga necessari reduir, com es fa amb la reforma laboral aprovada, els drets dels treballadors.

8.Tampoc és veritat que per a fer front ara al deute i a la situació econòmica creada per la crisi financera siguen necessàries polítiques d’austeritat, sinó tot al contrari.

9.Cal recolzar aquesta vaga perquè la convoquen els sindicats i perquè recolzar als sindicats ara, just quan la dreta, la patronal i els poders financers volen aprofitar l’ocasió per a llevar-se’ls del mig, és més necessari que mai.

10.Les mesures que està prenent el govern, i les que prendran en els pròxims mesos no sols amenacen a l’economia sinó també als drets socials i personals i a la democràcia.

Font: http://escriurepernocallarres.blogspot.com/
Extracte de l’article de Juan Torres “Hay razones para apoyar la huelga general”

Del mateix autor podeu veure “La utilidad de la huelga general”

Podeu veure també l’article de Vicenç Navarro: “Los sindicatos europeos y españoles tienen razón”

POR QUÉ IRÉ A LA HUELGA GENERAL Por Ignacio Escolar

Han pasado sólo dos años, qué deprisa se olvida. Tal día como ayer, 15 de septiembre de 2008, la mayor bancarrota que vieron los tiempos dio la señal de salida a la peor recesión en décadas. Todo en esta historia es así, titánico, y aquel gigante naufragado se llamaba Lehman Brothers. Conviene recordar su nombre y la fecha que marcará pasa siempre nuestras vidas: 15-S. Aunque no lo parezca, no fue culpa ni de los liberados sindicales ni de los gitanos ni tampoco del precio del despido libre. Es la parte más obscena de la crisis: la desconexión entre sus causas y sus consecuencias.

Yo ya me he decidido. El 29 de septiembre iré a la huelga general por el 15-S y cuatro motivos más. El primero, por la reforma laboral; porque no creo en las recetas de esos economistas pirómanos que proponen apagar incendios con gasolina o combatir el paro abaratando el despido. El segundo, porque tengo un hijo de un año y, aunque sólo sea por él, me niego a rendirme ante la mayor estafa de la historia: que el fracaso estrepitoso de la ideología neoliberal se solucione con otras dos tazas de la misma sopa. El tercero, porque yo también conozco a sindicalistas egoístas y liberados perezosos, y creo que los sindicatos tienen mucho que mejorar. Pero me preocupa aún más que su derrota deje desarbolada la principal defensa de los trabajadores ante esos empresarios sin escrúpulos, que tampoco son todos como la caricatura de su representante, Díaz Ferrán, pero que también existen. El cuarto, porque me temo que la huelga no va a funcionar, y tengo debilidad por las causas perdidas.

Pase lo que pase, el 29 de septiembre la derecha podrá celebrar un éxito. Si la huelga triunfa, será una derrota del Gobierno. Si la huelga fracasa, será una derrota aún peor, la del sindicalismo. 

No será con mi ayuda
____________________________

Enviat per un anònim