cs dies rellegia l'article "La importància del carrer" de Joan Fuster, un tex al qual m'agrada retornar i endinsar-me de tant en tant. La lucidesa perenne del nostre assagista universal de Sueca, la visió sempre genial i punyent, la reflexió brillant, l'argument incitador, hi són presents. I em va tornar a corprendre una tristesa subtil però creixent que no sabria explicar però que darrerament m'assetja amb massa freqüència. Ahir, passejant davall d'una pluja fina pels camins i els carrers silenciosos d'un poble buit, em va tornar a passar. Hem perdut el carrer. Els carrers, les places, els jardins, els camins i les partides del terme, els assegadors, les serres i els paratges, els ponts, el riu, la Saladella, les coves, els arbres on ens féiem les cabanes, els bancals femats, els llauradors fent solcs i mirant el cel... Hem perdut el poble. I en companyia del poble, se n'ha anat la gent. Qui se'n recorda ja, del poble? Qui el coneix, ara? Qui l'ensenyarà, demà? Hui vull parlar dels carrers del poble, dels carrers de tots els pobles.Els carrers del pobles són l'espai públic de la llibertat, de les relacions socials pròximes i ètiques, del retrobament càlid que ens fa persones, del caliu del veïnat que ens acompanya, de la conversa amable, de la vida col·lectiva i cooperativa que ens abriga, ens arrela i ens crea horitzons compartits mentres recorrem camins solitaris. Al carrer enraonem els adults, els majors descansen i
