Ahir, 27 de setembre, van ser detinguts vint-i-cinc persones per estar entre els manifestants de la setmana passada contra la instal•lació del cementiri nuclear (MTC) en Zarra. Se’ls acusa de delictes contra la seguretat del tràfic, desobediència civil i desordre públic. Els van fer fotos i els van prendre les empremtes dactilars, com als delinqüents.
Malauradament aquesta manera d’actuar dels poders públics per desmobilitzar i callar protestes pacífiques, atemorint i criminalitzant els manifestants, és cada vegada més corrent en la nostra democràcia i recorda els inicis d’aquesta pràctica. La criminalització de l’activisme social consisteix en aplicar el codi penal, amb els delictes i penes, a les diferents manifestacions de l’activisme i la protesta social, amb la finalitat de desorganitzar-la i debilitar-la, sense tindre en compte el dret, consagrat en la Constitució, de la llibertat d’expressió.
Aquesta pràctica va començar al segle XIX amb la prohibició dels sindicats i de les vagues. La legislació d’aleshores negava la llibertat d’associació a l’àmbit laboral. Sacco i Vanzetti foren víctimes de l’estratègia de l’Estat que consisteix en assenyalar, fustigar, perseguir, empresonar i, en aquella època, torturar i assassinar, a qui consideraven delinqüents o terroristes per defensar opcions polítiques i socials diferents al modelo liberal.
La política repressiva és, també, la clau de l’actual Estat neoliberal que es manifesta en la judicialització i criminalització de la protesta, des de la simple pintada en la paret fins al tall pacífic d’una carretera. Els poders de l’Estat, polítics, jutges i policia, persegueixen als activistes socials i obliden el seu deure de defendre les minories sense veu que utilitzen la protesta al carrer com única forma d’expressió front a les qüestions que pretenen corregir. La protesta ciutadana és la manera d’exercir la llibertat d’expressió dels grups que no tenen altra manera de fer-se escoltar. És una forma legítima de viabilitzar les demandes de la societat i per reclamar drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals.
La protesta social no pot ser un delicte perquè és una manera de reclamar drets. La criminalització de la protesta revela que els activistes fan més que els polítics i que estan més prop dels ciutadans. Les manifestacions i talls de carreteres estan legitimats pels milers de ciutadans que reclamen. I mai es fan sense haver esgotat abans tots els canals per reclamar. Les protestes es deuen, doncs, a la manca de resposta dels poders públics a les demandes socials i han sigut, tradicionalment, un important catalitzador del progrés polític i social.
La forma violenta de protesta deslegitima les bones intencions de l’acció però no així el perjudicis per l’ocupació de carrers o carreteres o la paralització de serveis. Entre aquestos perjudicis i els beneficis legítims que poden obtindre’s hi ha, sens dubte, proporcionalitat. Preocupa, doncs, el recurs a la sanció, per resoldre problemes que no tenen res a veure amb la violació de bens jurídicament protegits, en lloc de recórrer al diàleg constructiu.
Aquesta manera de fer les coses produeix una inflació innecessària del dret penal al convertir en delictes conductes legítimes com són protestar i exercir el dret a la llibertat d’expressió. En una democràcia no és admissible la criminalització de la protesta.
