Avuí he vist a un home major passejant pel poble.
Passejava els seus gossos, si a això se li pot dir passejar…
Deuria de ser un de tans caçadors que hi ha al poble, perquè duia dos gossos, dos podencos nugats d’un cordell de plàstic. Anava estirant d’ells i marmolant-los.
Per altra banda, prop d’ell, el seguien tres podencos més. Els tres ben nugats entre si del coll i ben junts, apretats els uns contra els altres, també amb un cordell de plàstic, del que gasten per a les persianes.
Les vages, ben apretades, els oprimien els colls.
Tots molt junts, caminaven donant-se trompades els un contra els altres, sense ningú que els guiara. Els pobres patien, sobre tot el del mig, el qual sofria els estiraments dels seus “companys” a dreta i esquerra, que no sabien molt be cap on tirar. Així i tot, tots tres intentaven no retrasar-se molt, no fora que el seu “amo” els fotera una patada…
Però ací no finalitza l’espectacle.
Junt al vell, anava el seu net, d’uns 9 anys. Un jove aprenent. Una nova generació. Ell també duia un podenco nugat amb una cordeta. Aquest gos, al menys, duia un collaret, i no una vaga mal feta i estranguladora… El xiquet caminava somrient, acostumat a aquest espectacle, la qual cosa feia encara més lamentable la situació...
Em vaig quedar mirant-los mentre es creuaven amb mi, intentant reflexar en el meu rostre i la meua mirada, la meua total desaprobació front el que estava vegent… Esperant a que les nostres mirades es creuaren... i així ha sigut.
No sé si algú dels dos, vell i net, ha aconseguit adivinar el perquè de la meua mirada i gest... espere que sí, o al menys, que el xavalet m’haja comprés sense necessitat de paraules... l’home vell, per contra ja no té solució...
Un espectacle molt trist i lamentablement molt comú encara en molts llocs de la nostra Terra...
M’agradaria dir que, qui tinga un gos, comprendrà tot el que he sentit al vore tot açò, però crec que no puc gastar aquesta frase, perquè avuí en dia, molta gent te gossos com si foren trastos al seu servici, trastos que es gasten una temporada, i després es passen mesos tancats en un baix o nugats al costat d’un bidó de ferro en qualsevol indret ... Així que millor canvie la paraula GOS, per la paraula COR, SENTIMENT, RESPETE, COMPRENSIÓ, AMOR o tal vegada un poc de SENTIT COMÚ... aquell que tinga algo d’açò, segurament em comprendrà.
Ara seria un bon moment per a dir aquella frase de "Quan més conec als hòmens, més vullc al meu gos"
Sense ànim de generalitzar ni d'acusar a ningú, i per a qui no sàpiga de la trista situació dels galgos i dels podencs ací en España, en l'any 2010, vos deixe ací alguns enllaços:
Aprofite també per a que conegau dos històries amb un final feliç, la meua i la del meu gos, i la de Turco en Haití:
Kike
