Eren les huit i mitja d’un diumenge de matí. El meu company de treball romania assegut al portal de la finca on viu esperant-me amb una ombra de neguit al semblant.
-Com estàs, has dormit bé? –Li vaig preguntar.
-Més o menys. A les set m’he despertat creient que havíem fet tard.
-Tranquil. La primera vegada és normal estar un poc nerviós. Quan tot haja acabat voràs com t’envaeix l’eufòria.
Caminarem cap a la cotxera on tanque el cotxe. El matí prometia un dia assolellat i amb bones temperatures, tot i que a eixes hores feia un poc de frescor.
Arribarem al nostre destí i aparcarem.
-Espera! Al maleter porte les armes. Estes dos per a mi. T’hauràs de defendre amb una, la parella la tinc trencada.
-Me n’hauré de comprar jo també.
-Vaig a telefonar-li al Mister. Bon dia, és la pizzeria?
-Bon dia. Ei, la guàrdia civil està a punt de tallar l’accés i no podreu entrar... –Em deia amb una nota d’estrès a la veu.
-Tranquil que el cotxe l’hem deixat en un lloc apartat. Ara anem a peu cap al lloc que havíem acordat. Ens vegem després.
Em penjà el telèfon i nosaltres continuarem el nostre camí. Ens creuarem amb una dona que anava a caminar bescanviant un amable bon dia.
Una vegada arribats al punt de trobada vaig descarregar la motxilla i li vaig dir al meu company:
