Fa temps, no massa, es parlava de la televisió anomenant-la la caixa tonta, o coses per l'estil. Es mantenia una postura crítica respecte al paper d'aquest element que forma part de la nostra família i comparteix amb nosaltres les situacions més íntimes, ens fa companyia, ens mostra el món exterior i ens diu el que està be i el que està mal, el que hem de comprar, el que hem de votar, el que hem de pensar...
Ara ja no és així. Els cants de sirena que emet la televisió ens han ensarronat i anul·lat l'esperit crític. Ara puguem parlar sobre el que apareix a la televisió però ningú qüestiona el paper del mitjà en la societat. La funció de la televisió com a vehicle ideològic que ha fet perdre els valors democràtics de la igualtat i la solidaritat substituint-los pel valor únic dels diners com mesura del triomf.
Diu Eduardo Galeano que la televisió és el sinònim de “Cultura universal. Dictadura de la Imatge Única, que regeix en tots els països. Ara el món sencer té la llibertat de veure les mateixes imatges i escoltar les mateixes paraules. A diferència de l'extinta Dictadura del Partit Únic, la Dictadura de la Imatge Única treballa per la felicitat del gènere humà i el desenvolupament de la seua intel·ligència”.
En una de les històries increïblement reals que escriu Galeano, conta que “Los Escárate no tenían nada, hasta que Armando trajo esa caja a lomo de mula.
Armando Escárate había estado todo un año fuera de casa. Había trabajado en la mar, cocinando para los pescadores, y también había trabajado en el pueblo de La Lígua, haciendo lo que se ofreciera y comiendo sobras, noche i día trabajando hasta que juntó la alta pila de billetes y pagó.
Cuando Armando bajó de la mula y abrió la caja, la familia se quedó muda del susto. Nadie había visto nunca nada parecido en estas comarcas de la cordillera chilena. Desde muy lejos venía gente, como en peregrinación, a contemplar el televisor Sony, de doce pulgadas, a todo color, funcionando a fuerza de batería de camión.
Los Escárate no tenían nada. Ahora siguen durmiendo amontonados y malviviendo del queso que hacen, la lana que hilan i los rebaños de cabras que pastorean para el patrón de la hacienda. Pero el televisor se alza como un tótem en medio de su casa, una choza de barro con techo de quincha, y desde la pantalla la Coca Cola les ofrece chispas de vida y la Sprite, burbujas de juventud. Los cigarrillos Marlboro les dan virilidad. Los bombones Cadbury, comunicación humana. La tarjeta Visa, riqueza. Los perfumes Dior y las camisas Cardin, distinción. El vermut Cinzano, status social; el Martini, amor ardiente. La leche artificial Nestlé les otorga vigor eterno y el automóvil Renault, una nueva manera de vivir.” Cants de sirena que ens ensarronen.
Iron Maiden
