En aquest blog es fa referència molt sovint al fet de que molts participants ho fan de manera anònima. Els que participen a cara descoberta solen remarcar-ho i, de vegades, es dirigeixen als anònims amb certa sorna. Però no serà tan dolent l’anonimat quan el món està ple de societats anònimes. Els majors deien que la millor empresa per a treballar és aquella en la que no coneixes l’amo, és a dir, de amo anònim. Així pots pensar que treballes per a la societat i ho fas més agust que si estàs veien la cara de qui t’explota i coneixes les seues mesquineses.
Deia ma mare que quan va veure, en una pel•lícula, a una actriu asseguda al wàter li va caure el món damunt. Ella de menuda creia que els artistes eren com déus que no tenien eixes necessitats. Des d’aleshores veu als artistes com a persones que fan una feina, millor o pitjor, com qualsevol persona, sense l’aura divina que tenien abans. Per això diuen que ningú és mestre en la seu terra. Perquè en la nostra terra ens coneixen, saben com som, de quina família venim, les maldats comeses des de xicotets, els errors de joventut... És a dir, coneixen les nostres misèries.
Totes les persones tenen alguna història passada, més o menys important, de la qual no estan molt orgullosos. Totes les persones tenen una família en la qual cada membre també té les seues històries. L’anonimat evita que les opinions vessades siguen mediatitzades per aquesta càrrega negativa. Evita els atacs personals per desprestigiar les opinions quan no poden rebatre’s amb arguments.
Quan un llig un escrit anònim el valorarà per el que diga l’escrit. Quan no coneguem l’autor ens centrem en el que diu, en la idea que transmet. Però quan el coneguem sol apareixer eixe: xe, redéu, que m’ha de dir este a mi..., o, mira tu el que diu la filla de fulà... o el pare de mengà..., pues mira que son tio..., pues s’auelo era... Un escrit anònim et deixarà indiferent, t’agradarà, et servirà per alguna cosa o no, però sempre serà per el que diga l’escrit, no per que ho haja dit fulanito o menganita. No estarà devaluat per l’opinió, basada en qüestions purament personals i subjetives, que tinga qui llig de qui escriu.
Charlie Chaplin, Charlot, tenia debilitat per les xiques molt jovenetes. Karl Marx era un masclista. Lenin venia d’una família burgesa. Li lleven aquests fets importància a la seua obra? Per descomptat que no. Però els enemics d’aquests autors, que no van poder rebatre amb raonaments la seua obra, van buscar en la seua vida personal tot el que van poder per a desprestigiar-los. Qui no coneix aquests elements jutja l’obra per ella mateixa, sense estar contaminat per elements que res tenen a veure en el que exposen els autors.
Per altra banda està la por o precaució a manifestar opinions contraries a qui exerceix el poder de manera despòtica. Quan es veuen i es viuen represàlies per vessar opinions s’evita fer-ho de forma oberta. L’anonimat és, aleshores, l’única eixida que permet dir el que se pensa i mantindre el treball, l’estatus social, o simplement permet estar a l’aixopluc d’atacs personals. Hi ha gent a la que la seua posició personal li permet expressar-se amb llibertat però hi ha altra gent que és vulnerable. Fan mal aquestes persones per expressar-se anònimament? Haurien de callar i no dir el que en realitat pensen?
És de covards expressar-se de manera anònima? Potser, o potser simplement és no posar la cara, innecessàriament, per a que te la trenquen. El que és de covards i no té justificació és aprofitar l’anonimat per insultar o per fer afirmacions desagradables o ofensives, sense raonar-les o sense aportar dades. Com també és de covards, i no té justificació, insultar, ofendre i abusar de l’autoritat, emparat per la impunitat que un càrrec o una determinada posició social puga proporcionar, per molt que l’autor vaja a cara descoberta. Sol donar-se el cas de qui galleja de donar la cara quan en realitat pot fer-ho perquè té les espatlles ben guardades.
L’anonimat és una opció, tan bona com qualsevol altra, per a debatre idees en certes situacions polítiques i socials, i les aportacions anònimes són tan valuoses com les aportacions signades. Tant de bo no calguera fer-ho però les coses són com són i qui va d’anònim els seus motius tindrà, perquè tots mengem i anem al wàter.
Iron Maiden
