La casualitat va voler que estiguera escoltant la sinfonia
del Nuevo Mundo mentre llegia als diaris
digitals la notícia de que més de dos
milions de xiquets viuen, a Espanya, per davall del llindar de la pobresa,
i em va vindre a la memòria “Ustedes son
formidables”, un programa molt famós, a l’Espanya en blanc i negre, que tenia
per sintonia la popular sinfonia de Dvorak.
“Ustedes son
formidables” va ser un programa radiofònic que la cadena SER va emetre als
anys seixanta i setanta. El programa apel·lava a la caritat dels oients per
alleugerar situacions dramàtiques col·lectives, com riuades, o situacions
individuals o familiars quotidianes que mostrava les vergonyes d'una societat
desigual, amb carències clamoroses en sanitat, educació, vivenda i, fins i tot,
amb pobresa extrema. Una Espanya sense drets polítics, laborals, socials ni
ciutadans que fomentava la caritat cristiana, l'almoina i el favor del poderós
per afrontar les freqüents calamitats de la gent corrent.
Significativament el programa radiofònic va desaparèixer l’any
1977, al mateix temps que començava a implantar-se un Estat democràtic amb una
Constitució que garantia la llibertat d'expressió, d'associació política i
sindical, que declarava l'Estat espanyol com un “Estat social de dret” i
substituïa la caritat i el favor pel dret i la solidaritat.
En la nostra cultura catòlica, dominada pel pensament
políticament conservador, la caritat és una virtut, (per al cristianisme és una
virtut teologal) doncs és el que permet fer el be al proïsme, ajudar a qui ho
demanda de manera, formalment, desinteressada. Però tradicionalment la caritat
ha impulsat i ha ajudat a consolidar situacions d'inferioritat i exclusió
social de les persones assistides, mitigant temporalment la desgràcia del
receptor, al temps que ha reforçat la posició dominant del que dona i ha tranquil·litzat
la seua consciència davant la injustícia social generalitzada.
La caritat és un concepte anacrònic en una societat
democràtica amb drets ciutadans. L'Estat té l'obligació d'atendre les
necessitats bàsiques ciutadanes. Alimentació, habitatge, educació, sanitat i
assistència als dependents, etc. han d'estar garantits pels poders públics
mitjançant la redistribució de la riquesa, harmonitzada per una fiscalitat
progressiva, indispensable per aconseguir la cohesió social.
La democràcia fa innecessària la caritat i implementa la
solidaritat, entre tots els membres de la societat, on tots aportem i ens fem
responsables del funcionament del conjunt i de la situació de cadascú. El valor
solidaritat pretén compensar les injustícies socials afavorint els necessitats
però no solucionant un cas particular o una situació determinada, sinó impedint
que s'hi produïsquen. Caritat és donar un peix per a que algú menge;
solidaritat és ensenyar-lo a pescar per a que no tinga fam mai més.
Desgraciadament tot apunta que tornem a la caritat. La Creu
Roja ha celebrat enguany el dia de la bandereta per arreplegar diners per a
donar menjar a ciutadans espanyols, cosa que no passava des de feia més de
trenta anys. A la porta de l'església hem pogut veure una panera per arreplegar
menjar i donatius per als pobres. Mentre els
rics continuen engrossant les seues fortunes sense pagar imposts i
l'església segueix gaudint del privilegi de no pagar imposts i rebre milers de milions
d'euros de diners públics, sense que li afecten les retallades.
Ara els programes com “Ustedes
son formidables” tornen amb el format de “telemaratón”, i torna la caritat,
per mostrar les vergonyes d'una Espanya que està perdent els drets ciutadans,
laborals i socials, amb una educació i sanitat pública descapitalitzada i
precària. Tornarà la caritat de les senyores, vestides amb modelets cars,
donant almoina als pobres i mirant-los des de dalt; la humiliació de qui ha
d'anar als menjadors de caritat o ha de recórrer a la vergonya de demanar
favors per aconseguir un treball mal pagat i precari; a la família desesperada
demanant ajuda per al fill mallat... Tornem a la caritat, a una Espanya en
blanc i negre.
Iron Maiden
