Des dels anys setanta i durant els vuitanta, el centre i el sud d’Amèrica estava baix el poder dels militars entrenats pels Estats Units per a combatre l’enemic interior, és a dir, tot aquell que posava en qüestió el poder omnímode de les minories nacionals benestants i la misèria extrema de les classes treballadores i indígenes.
La insultant desigualtat va afavorir, en el món de la cançó, el sorgiment d’un gènere reivindicatiu de denúncia de les injustícies socials: la cançó d’autor. Els cantautors també van proliferar per les nostres terres peninsulars, perquè en aquest reducte del sud d’Europa compartíem, malauradament, la dictadura militar, els privilegis de les minories i la corrupció generalitzada inherent, amb els americans de parla castellana. Però no volia parlar ara dels cantautors espanyols.
L’assassinat de Facundo Cabral tirotejat a Guatemala, el passat 9 de juliol, porta a primer pla als cantautors i artistes compromesos amb la justícia i la lluita contra la desigualtat. Facundo Cabral va nàixer a La Plata el 1937, el mateix any que va nàixer, també en Argentina, el gautxo Jorge Cafrune, mort oficialment en un atropellament però, per als seus seguidors, assassinat per la dictadura argentina.
Ambdós cantants van ser especialment combatius contra les dictadures de tota Amèrica del Sud i extremadament
