Temps era temps

Temps era temps, no tan llunyà, que no hi havia televisió a les cases i, aleshores, quan feia fred a la vora del foc o quan feia calor a la fresca, a la porta de casa, es contaven rondalles, històries curtes que atemorien els xiquets, els transmetien valors o els posaven en contacte amb les arrels de la seua cultura. El progrés ha fet desaparèixer aquest costum. Ara sols podem conèixer algunes d'aquestes narracions al través de la lectura, per exemple, de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor. Però el fenomen rondallistic és universal. Com a mostra aquesta rondalla de Sudan:

Temps era temps, l'aguiló i el gall eren amics. Cada matí l'aguiló anava a veure el seu amic i parlaven de moltes coses. Però un dia el pollastre va decidir fer-li una broma i el va rebre amb una ala estesa que li amagava una pota.

Que tens? – Va preguntar l'aguiló – Que has perdut una pota?

Que va – li va respondre el gall – Que no saps que no hi ha carn al poble? M'he hagut d'arrencar una pota per a que els meus fills la facin servir d'esquer per pescar i així, tindre alguna cosa que bullir a l'olla.

Si? No sabia que poguérem arrencar-nos una pota – va dir l'aguiló – Doncs és bona idea. Demà ho faré jo.

L'endemà de bon matí l'aguiló va cridar als seus fills i els va explicar la nova forma de pescar.

Però pare, no et moriràs si t'ho fem això? – li va dir el fill major.

No, això no et mata. El meu amic el gall ho ha fet i està tan content – Va dir el pare aguiló.

Així que els fills van estirar-li la pota fins que la van arrencar.

Al cap d'una estona van tornar amb els peixos que havien pescat però, en arribar a casa, van trobar al pare retorçant-se de dolor i a punt de morir. Els va fer acostar-se al capçal del llit i els va dir:

Si us haguera escoltat, fills meus, ara no m'estaria morint. Tot això ha passat per fer cas de l'absurd consell del meu amic al gall. Ell és el causant de la meua mort.

En Sudan es conta aquesta rondalla per explicar per què els aguilons cada vegada que veuen un pollet l'atrapen i se'l mengen. Ací podem contar-la per a explicar que si arrenquem les potes del cos social, com són la sanitat, l'educació, els drets laborals i socials tindrem un final semblant al de l'aguiló pare. Perquè potser que quan ens referim a aquestes qüestions haurem de començar dient: Temps era temps... 

Iron Maiden

Los recortes educativos, explicados a lo bestia

per Isaac Rosa en Zona Crítica, 23 de maig de 2012 

El presidente del gobierno convoca a los medios de comunicación a La Moncloa para un mensaje a la nación. Mirando a la cámara, con tono firme, lanza la bomba: “Queridos ciudadanos, voy a ser sincero, sin eufemismos: en España sobran millones de trabajadores, y van a seguir sobrando por muchos años, porque no esperamos crear empleo en una larga temporada; más bien al contrario, se seguirá destruyendo. Así que no voy a emplear el argumentario habitual para justificar los recortes educativos. Háganse ustedes mismos esta pregunta: ¿para qué vamos a seguir formando jóvenes que no tendrán donde trabajar? ¿Para qué gastar nuestro escaso dinero en que las próximas generaciones tengan un título universitario, de Formación Profesional o de Bachillerato? ¿Para que lo cuelguen en el salón? ¡Si aquí no va a haber trabajo en condiciones más que para unos cuantos, y el resto al paro o al subempleo!”

Continuar llegint -->

L'objectiu de l'educació: la deseducació?

Noam Chomsky critica l'actual sistema d'ensenyament. Enfront de la idea que en les nostres escoles s'ensenyen els valors democràtics, el que realment existeix és un model colonial d'ensenyament dissenyat per a formar professors la dimensió intel·lectual dels quals quede devaluada i siga substituïda per un complex de procediments i tècniques; un model que impedeix el pensament crític i independent, que no permet raonar sobre el que s'oculta darrere de les explicacions i que, per això mateix, fixa aquestes explicacions com les úniques possibles.

Hui que és un dia de vaga general i ara que ens vénen al damunt tantes retallades de les polítiques socials que afectaran el professorat, els recursos destinats a l'educació i, en conseqüència, la qualitat del sistema educatiu públic, ¿què en penseu?

Qui tinga por de tindre fam avui, en tindrà demà.

Estic molt indignada. Volia escriure una entrada des de la meua indignació i això faria que poguera escriure algunes paraules desafortunades així que intentaré xafar-me la llengua i escriure amb el màxim de seny possible.
Els altercats dels últims tres dies a València per les concentracions contra les retallades a l'educació, han sigut l'empenta per fer-me escriure aquesta entrada.
Algú s'assabentat del que està passant a Grècia? Per a qui no sàpiga molt sobre la situació, pots mirar aquest vídeo i després continuar, per favor.

Per què si sabem que les mesures que han estat prenent els últims anys no són vàlides, les agarrem com a exemple i les seguim una a una? Que algú m'ho explique perquè vaig molt perduda.
Ens estan clavant por, molta por, en això es basa el nostre estat de benestar.
Per increïble que parega estic cabrejada i molt amb el professorat, i parle com a futura docent que algun dia pretenc ser. M'apleguen moltes notícies, que si els professors es reuneixen per a prendre mesures contra les retallades, que si decideixen no fer cap activitat extraescolar, que si ara no es disfressen en carnestoltes com a protesta... en fi, mesures que em pareixen molt bé, però, de veritat que no se n'adonen de la gravetat del problema? El problema fonamental no són les retallades, són les nenes i els nens que una vegada més estan perdent l'oportunitat de rebre una educació exemplar que els seues pares paguen dia a dia.
En fi, moltes vegades pense si aquestes multitudinàries concentracions són pels alumnes, o pel sou dels funcionaris. Si dic bé. Moltes altres vegades, quan la situació dels estudiants s'ha vist amenaçada per canvis al sistema educatiu, el professorat s'ha quedat a casa perquè si decidia anar a la vaga, perdia el sou d'eixe dia, més la part proporcional de pagues extra...
No pretenc cabrejar a ningú, pretenc conscienciar un poc sobre la força que pot arribar a tenir el personal educatiu, i de veritat que no estic generalitzant, que molts professors i professores estan realment conscienciats i conscienciades sobre el problema, i sempre han estat lluitant contra tota injustícia (siga contra l'alumne o contra el professorat).
Pense que ha arribat l'hora de prendre mesures més dràstiques. Penseu què passaria si tot el personal educatiu fera una vaga d'una setmana, tot el personal educatiu és tot el personal educatiu. Des dels infants fins als universitaris. Què passaria si ens ficarem d'acord, què passaria si s'adonarem de que caminem en la mateixa direcció? Es paralitzaria el sistema, els pares no podrien anar a treballar perquè no podrien deixar als fills en cap lloc, per tant no els quedaria un altra que sortir al carrer, no contra el professorat sinó a favor del sistema educatiu, i aniríem cap a una lluita conjunta que a hores d'ara no existeix perquè encara avui, i després de tot el que està passant, som una societat dormida baix el pretext d'una falsa democràcia.
Qui tinga por de tindre fam hui, en tindrà demà. Si la cosa segueix així, no cal que diga que seguiran baixant els salaris, ara per ara, ja no es contracta, quan algú es fica malalt, ningú el substitueix, però demà començaran els acomiadaments. Anem a esperar que passe això per a sortir al carrer de manera efectiva? De veritat anem a esperar a que la cosa estiga tan mal? El professorat tindrà por de cobrar menys, però ja hi ha moltíssima gent que passa fam. No ens anem a solidaritzar contra això? Quanta gent està cobrant l'atur en Vallada? A quanta gent se li ha acabat i no té feina ni en tindrà?
Demane per favor solidaritat amb el més feble. Demane mobilització. Demane que ningú tinga por i
que sempre seguisca lluitant per un món millor, sempre és sempre, i sempre es pot millorar tot.

Fa dos dies un amic va ser detingut per estar donant suport a la concentració al Lluís Vives, va passar més de 24 hores al calabós, la causa, suposat atemptat contra l'autoritat. És més greu del que sembla, doncs, ja va ser detingut fa uns any per estar al capdavant en les manifestacions i accions contra el pla Bolonya, si la cosa es fica lletja... aquest amic acabarà a la presó per reincidir, com un delinqüent per defensar un sistema públic i de qualitat senyores i senyors! I mentrestant, jo seguisc esperant desprès de 5 anys, un juí que pareix que mai arribe, un juí que tinc pendent contra personatges molt indesitjables del nostre benvolgut poble de Vallada, un juí contra una gentola que no van rebre l'educació adequada, aquestos si que són criminals.
No cal dir que no confie massa en la justícia Espanyola (sols cal donar un repàs pels últims casos, Camps, Urdangarin i tota la mandanga).
Així que, desperta i lluita!
Açò pense mentre somie desperta.

Clam a València: 'Més educació, Camps a la presó!'

Els carrers de València, Castelló i Alacant es van omplir de gom a gom ahir

Mira el vídeo en VilaWeb

Poca broma

Ací us deixe un article que em pareix interessant publicat per Enric Senabre al seu blog.

És cert que el riure és un antídot contra la depressió i les males notícies. Prendre's les coses amb humor sol ser una bona manera de passar els tràngols de la vida. Ridiculitzar els nostres problemes o fer acudits sobre situacions dramàtiques ens ajuda a superar-les i continuar vivint mentre busquem refugis de felicitat.
És cert, i no vull negar-ho, però faig aquest comentari per tal d'aplicar-lo a la nostra resposta davant els últims retalls del govern valencià. Perquè tot i que fot que et baixen el sou, tots som capaços de comprendre que quan no n'hi han diners, poca cosa més es pot fer. Fins ací, res que objectar. Si cal col•laborar per fer més gran la Comunitat de veïns (a partir d'ara CV), doncs ahí estem nosaltres.
Ara bé, el que més ens toca els nassos és saber que el deute acumulat per la nostra insigne CV ha vingut de pagar-li un Scalextric de tamany real als fills de Camps, un aeroport sense avions als nets de Fabra i un parc d'atraccions als amics de Zaplana.
Durant tot aquest temps de gloriós regnat del Partit Popular (a partir d'ara PP) a la CV, hem sabut que erem la comunitat més endeutada, que els diners estaven balafiant-se sense mesura i amb interessos obscurs, per no dir massa evidents, que augmentaven els casos de corrupció i que el suposat milacre econòmic de la CV només era una bombolla unflada de cement injectat per inversions públiques que han enriquit mans privades.
I ara ve el que volia dir realment, perquè, què hem fet nosaltres durant tots aquests anys? No vull dir els votants del PP ni els "idiotes" -en el sentit clàssic de passotes i abstencionistes-, que ja sé que n'estaven ben contents sentint-se en una CV de joguet. Vull dir nosaltres, la gent d'esquerres, nacionalista, benpensant, militant i participativa. Sí, què hem fet nosaltres? I direu, manifestar-nos, renegar entre dents, maleir, queixar-nos en veu alta a la faena i al mercat, avergonyir-nos de ser valencians identificats a tot arreu per les majories peperes i... riure'ns de nosaltres mateixos.
Perquè no em direu que la broma audiovisual a l'estil Xavi Castillo, l'acudit graciós sobre el tamany de l'acaldessa del cap i cassal i el comentari despectiu sobre la talla intel•lectual dels nostres governants no ha estat present de manera abrusadora. I no critique que en hajam refugiat en l'humor ni tan sols discutisc els seus efectes terapèutics, però no podreu negar-me que ha estat una vàlvula d'escapament ben eficaç personalment, però totalment inútil a efectes polítics. Potser hem relativitzat massa, potser no ens hem pres seriosament el talant dels senyors que ens governen i ara ens trobem que aquelles conductes tan irrisòries tenien efectes devastadors, no sols per als seus votants sinó per a tot el País (ai, perdó, CV).
Potser l´humor ens ha excusat d'intervenir políticament, o simplement ens ha fet minimitzar el problema o menysprear-lo, o qui sap, era l'únic consol que ens quedava. Però siga com siga, ara veiem clar que s'han acabat els temps dels acudits i hem de començar a actuar. Poca broma, com deia l'Stepv en referència als acudits de Font de Mora.

Doncs això, poca broma.

Font: Observatori de la ciutadania

La resposta dels estudiants és necessària

El passat dijous dia 17 de novembre, tots els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol estaven convocats a fer vaga. Estem assistint a un dels majors atacs que s’ha fet a l’ensenyament públic: sota l’excusa de la crisi, les retallades han passat a ser una constant, i en el cas de les Universitats públiques valencianes, la Generalitat manté un deute de 900 milions d’euros, mentre desvia i subvenciona amb capital públic les Universitats privades. Aquesta situació provoca que les Universitats públiques es vegen obligades a fer grans retalls pressupostaris i a compensar aquesta manca de finançament mitjançant l’entrada de capital privat a la Universitat. I és en aquest context que apareix l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015), una sèrie de canvis i reformes en l’ensenyament universitari que impliquen l’estocada final del Pla Bolonya. En la pàgina del Ministeri d’Educació exposen, de manera molt ambigua, per descomptat, en què consisteix aquesta. Amb tot, certes frases que utilitzen són reveladores, com ara:

“cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, és a dir mesurar quins estudis són rendibles econòmicament i en conseqüència quins han d’anar perdent importància ja que no generen un gran impacte econòmic en el sector privat, i dic en el sector privat ja que el Ministeri d’Educació confon i utilitza com a sinònims les necessitats socials i les necessitats econòmiques i empresarials de forma deliberada i sistemàtica;

“aseguramiento de la calidad, a través de la evaluación tanto individual como colectiva”, és a dir procediments d’avaluació externs a la Universitat portats a terme per agències com l’ANECA, amb gran influència del sector privat (com bé admeten en la pròpia pàgina), la qual cosa significa que aquest sector privat serà el que avaluarà i decidirà com és l’ensenyament i la seua qualitat d’acord amb criteris de rendiment;

o “prepararse para contribuir a la promoción del nuevo modelo social y económico”, per la qual cosa els estudiants no serem més que noves “peces”, engranatges, per continuar fent funcionar el sistema, el seu sistema.

L’ambigüitat i les mitges veritats, quan no són mentides directament, és un terreny en el qual es senten molt còmodes, però tot i el seu esforç per descriure el procés d’una forma suau, eufemitzada i fins i tot atractiva, si som un poc intel·ligents, no ens deixem enganyar i anem un poc més enllà, les intencions són