La política del futur?

El dia 12M tinguem una cita a la manifestació d'àmbit mundial  convocada per Democràcia real ja  esgrimint cinc raons: ni un euro més per als bancs; educació i sanitat públiques i de qualitat; no a la precarietat laboral, no a la reforma; per una vivenda digna garantida; renda bàsica universal. Amb motiu d’aquesta convocatòria m’ha semblat adient reproduir una petita part de la col·laboració de Juan Luís Sánchez  (un periodista de 29 anys) en “Actúa”, el llibre que continua la nissaga de “¡Indignaos!”  i “Reacciona”. 

Em pareix molt interessant el que planteja l’autor perquè el 15M provoca tantes adhesions entre els joves “no compromesos” com suspicàcies  entre els militants d’organitzacions i gent no tan jove. Atribuir l’augment de l’abstenció, que ha possibilitat la majoria absoluta del PP, al 15M, sense fer un anàlisi crític de per què la gent fuig de la política, pot ser un suïcidi. Com pot ser-ho continuar pensant que l’únic vàlid són les organitzacions tradicionals, creades en unes condicions totalment diferents, sense modificar el seu funcionament.

Partits i sindicats van nàixer dels treballadors per resoldre els seus problemes i han demostrat, fins ara, la seua eficàcia en la construcció d’una societat democràtica i un estat de benestar sostenible. Però aquesta societat ha de fer front a nous reptes amb nous instruments. No dubte que els joves treballadors, millor preparats que abans, trobaran les vies adequades per a resoldre els problemes actuals. D’ací el interès del que escriu J.L. Sànchez. 

Parla primer de “la mort de la cultura política de la Transició” construïda sobre els problemes i les pors de fa més de trenta anys. Llibertat, sanitat, educació, treball digne i evitar un nou colp d’estat que ens tornara a la foscor del franquisme van ser les metes aconseguides, però a canvi d’impunitats, silencis i de permetre martingales dels poders fàctics. Els problemes i les pors d’ara no són les mateixes, i les amenaces i els atacs venen, precisament,  d’allò que la Transició no va voler tocar.

“Sota aquest tap de la generació de la Transició s’han desenvolupat diverses promocions de joves que, fugint de la paraula política, han refugiat la seua activitat social en conceptes culturals, tecnològics o acadèmics. Això els ha fet menys identificables davant del tradicional, que els ha mirat sempre com una massa apolítica o marginal. Però en aquests marges s’han construït els nous conceptes per a la regeneració social.

S’estén la sensació que s’inaugura una realitat nova en què el 15M no pareix haver sigut una causa sinó una conseqüència, un prototip, un catalitzador. La política en xarxa desbordarà les estructures més establides, sí, però sobretot als ambients i organitzacions més crítics, que si no s’adapten poden quedar desdibuixats en una caricatura de si mateixos, responent preguntes que ja ningú planteja.

En un esquema en xarxa, la lliçó és que no hi ha límits per al pensament crític individual connectat al públic. Que la militància ja no és un valor perquè és excloent, exigent i codificada.

Si les ONG, els partits, els sindicats o els moviments socials volen continuar tenint la iniciativa en la incidència política i social, hauran d’adaptar-se, obrir-se, deixar-se travessar i fluir. Perquè la ciutadania en xarxa no sols s’obrirà pas entre els que defenen la protecció del comú i del benestar, sinó també entre els que defenen el contrari. I és en aquest encontre, en aquesta fricció, on va a construir-se el futur. On va a decidir-se en quin sentit ocorre la refundació de la democràcia.” 

Podem estar d’acord o no amb el que exposa J.L. Sánchez, però crec que cal meditar-ho, si més no els militants d’organitzacions tradicionals que veuen una amenaça en el 15M però també els partidaris de Democràcia Real Ja que ataquen als sindicats i als partits i promouen l’abstenció. Potser la política del futur no es faça com s’ha fet fins ara però, també cal dir, seria un greu error ignorar el passat i no dependre de les experiències que ens ofereix la història. Ens veiem el 12M al carrer.

Iron Maiden

Modernitat líquida

 

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al·lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.

Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que sóm els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.

Iron Maiden

Por a la política

Article de IRON MAIDEN:


Llig en un blog una frase de Fernando Savater que diu: "la paraula idiota ve del grec “idiotés”, utilitzat per a referir-se a qui no es ficava en política, preocupat tan sols pel seu, incapaç d’oferir res als altres”. La frase em resulta força interessant per que, com passa sempre que s'acosten eleccions, hi ha una intensificació de la propaganda contra la política i els polítics.


Al llarg de tota la dictadura franquista la política era cosa exclusiva dels guanyadors de la guerra. El nacionalcatolicisme imperant reprimia durament tot intent d'activitat pública. Amb el retorn a la democràcia, després de la mort del dictador, va renàixer la participació política, i tothom treia el seu pedigrí democràtic. S'encunyà allò de “yo soy demócrata de toda la vida” i la política i els polítics gaudien de prestigi, ja que ells eren qui anaven a fer d'aquest país un lloc on poder viure sense por.


En passar els primers anys de democràcia, els que durant la dictadura havien monopolitzat la política, van encetar les campanyes de desprestigi dels polítics i de la política. Si la gent participa fa trontollar el seu poder. Fent aparèixer als polítics com engalipadors i la política com a mitjà per embutxacar-se els diners públics, fomenten l'abstenció en les eleccions, que es el que busquen, per que la dreta vota sempre i voten tots. Saben que la política es el mitjà per a defensar els seus privilegis i no renuncien a ella en cap circumstància. En democràcia o en dictadura.


Participar en política es un privilegi que tenim ara gràcies al valor i la sang de molts dels nostres avantpassats que, sabien ben be, que la única manera d'eixir de la vida miserable a la que els abocava la política dels poderosos era fer una política pròpia. 

" Participar en política es un privilegi que tenim ara gràcies al valor i la sang de molts dels nostres avantpassats"

La política defineix la manera en la qual volem viure, quina educació volem per als nostres fills, com volem que siguen les relacions laborals, la sanitat, l'estat de benestar, i tantes i tantes coses més. I no es tracta, no més, de votar cada quatre anys. Es tracta de perdre la por a parlar de qualsevol assumpte, de poder escriure sobre els problemes que cadascú considera importants, es tracta de poder defensar opcions diferents sense por a que et diguen que estàs polititzant els assumptes, per que tots els assumptes que ens importen son política, i si no la fem ens la faran. Per tant no em queda més que dir, com en l'article al•ludit, ¡¡No siguem idiotés!!


L'article mencionat es pot veure en: http://escriurepernocallarres.blogspot.com/

I PERQUÈ NO COOPERATIVES?

El misteriós "IRON MAIDEN" ens envia este nou escrit:

Si Adam Smith, autor de les idees que donen suport al liberalisme, arribà a la conclusió que la riquesa d'una nació era el resultat de l'interés individual (la mà invisible que regula el mercat) i la productivitat que augmenta amb la divisió del treball, Marx va ser qui explicà com funcionava el sistema capitalista, desenvolupant l'aspecte del treball en relació amb la misèria del treballador i amb la plusvàlua (part del treball que no es paga al treballador).

Deia Marx que l'home es social, per això el liberalisme, que defensa l'egoisme individual com beneficiós, va contra l'home. A banda d'això reconeix, en "El manifest comunista", que "en el segle curt que du d'existència com a classe sobirana, la burgesia ha creat energies productives molt mes grandioses i colossals que totes les passades generacions juntes". I açò ho escrivia en 1848, que no diria ara.

Després de mes de 160 anys de lluita entre estes dues formes de concebre la societat, estem en un punt en el qual veiem que les enormes energies productives del capitalisme ens han dut a espletar el planeta, a l'amenaça del canvi climàtic, a la misèria de milions de persones en el tercer mon i en el quart mon (bosses de misèria a l'interior de països rics), l'amenaça de l'emigració de milions de persones que fugint de la misèria arriben als països rics; però en lloc de replantejar-se el sistema continuem a la mateixa.

Per això m'ha agradat veure que hi ha gent que pensa en maneres alternatives de societat. L'economia social (els interessats poden cercar aquesta entrada en Wikipedia) es una d'eixes maneres diferents de concebre la societat. Es basa, fonamentalment, en la pressa de decisions de forma democràtica i en la primacia de les persones i del treball sobre el repartiment dels beneficis.

La cooperativa es una de les formes d'economia social i a Vallada, pel tipus de producte que es treballa, es fàcil d'introduir amb èxit. Així ho han demostrat mes de quatre vegades els treballadors del poble. Però que ha passat per a que fracassaren tots els intents? Per a mi el problema ha sigut que no hi havia la formació necessària per tindre consciència cooperativista. Quan es muntava una cooperativa en realitat era un altra empresa amb mes d'un "amo", que no tardaven gens en barallar-se, i que no mes cercaven repartir els beneficis. Possiblement amb un poc mes d'educació, formació i informació foren possibles cooperatives agressives i competents, en una economia de mercat, i democràtiques, equitatives i solidaries en el seu funcionament intern.

TOTS NO SON IGUALS

En algun comentari d'aquest mateix blog
apareix l'opinió, molt estesa i compartida, que "tots els polítics son iguals",
però aquesta afirmació pot suportar un mínim raonament? Al meu parèixer no. No
totes les persones son iguals. Hi ha d'honrats i de deshonrats, de
decents i d'indecents,
de bones persones i de dolents. I els polítics, que jo sàpia, son persones i
per tant també n'hi haurà de tot.

Es pot adduir
que a la política no més es dediquen els dolents i deshonrats, però això
seria injust i fals, perquè moltes persones han donat la seua vida per
aconseguir una societat millor, i això també es política. Per tant cal
preguntar-se: qui son els polítics? D'açò es poden escriure milers de pàgines,
però be, resumint molt podem dir que a la política sempre s'han dedicat els
prohoms de cada societat, fins que l'evolució social ha dut a la participació
de tots els ciutadans mitjançant el vot i la possibilitat de cada home o dona de
ser candidats. Açò es diu democràcia, el sistema polític que fins ara presenta
mes avantatges i menys inconvenients per a facilitar la convivència entre grups
humans amb interessos confrontats. La democràcia permet que la ciutadania trie
els menys dolents dels candidats, per tant si ens governen deshonrats es perquè
els em triat. No em de queixar-nos sinò triar altres.

Dir que tots son iguals es demolidor per a la
democràcia. Porta a no participar o, el que es pitjor, a mantenir en el poder
als corruptes perquè "si son tots iguals
que mes dona...". Però es pot demostrar que això no es de veres. Es cert que no
es pot evitar que hi hagen corruptes, però sí que es pot perseguir eixes
pràctiques. En 1995 es va crear la Fiscalia Anticorrupció amb la finalitat de
perseguir pràctiques fraudulentes. El govern d'Aznar la va buidar de
contingut (l'hemeroteca
recull les queixes i demandes del fiscal Villarejo en l'època fins que el va
destituir ) el que va permetre l'expansió de xarxes corruptes per
aprofitar-se'n dels diners públics, es a dir, el diners de tots nosaltres.

Amb la victòria de Zapatero i la seua política
de "impunidad cero", la Fiscalia Anticorrupció es va dotar de personal i diners
per a fer la seua feina. El resultat no s'ha fet esperar: Gürtel, Forum,
Malaya, Palma Arena, Millet, Andratx, Estepona, Ejido i molts casos mes, sense
importar de quin partit son els corruptes, han eixit a la llum i estan en mans
de la justícia. Tots no son iguals, hi ha polítics que permeten la corrupció i
hi ha d'altres que la persegueixen. Encara que hi haja demagogs que diguen que
ara hi ha corrupció i abans no, crec que cal alegrar-se de veure com cauen a
mans dels jutges els que volen enriquir-se a costa dels diners públics. Abans
ho feien amb tranquil·litat però ara saben que l'Estat està pendent del que fan
i poden caure.

En tot cas el que no té sentit es votar a gent
manifestament corrupta quan pots triar-ne altres. Perquè tots NO son iguals, a
banda de la justícia, el corruptes deuen patir el càstig de la ciutadania. Ens
mereixem una societat decent amb polítics decents, i està a la nostra ma.

ESPERANT UN RAIG DE LLUM

En primer lloc abans de començar, esmentar que la meua veu ix de les boires de la ignorància, per la qual cosa espere que algú em done una resposta.

L’home és l’animal evolucionat que més destruix el medi ambient. Tots hauríem de tindre clar que este planeta no és una herència dels nostres pares sinó un préstec del nostres fills, per la qual cosa s’ha de cuidar.
També és cert que ningú vol al seu poble una central nuclear, una presó o un abocador, però tots som conscients que fan falta per al funcionament de la societat actual.
De tots és ben sabut que fa unes setmanes arrere al poble de Moixent es volia instal•lar un macroabocador de fem. A primera vista pareixia que l’alcalde moixentí estava a favor, però les pressions de la gent feren que canviarà d’opinió.
Ara demà dissabte hi ha una manifestació encontra de l’abocador que volen instal•lar a Llanera. Ningú no el vol tampoc ahí.
Es clar que els ingeniers que han pensat on col•locar-lo han estudiat les característiques d’impermeabilitat del terreny, les corrents d’aire pel tema dels olors i altres punts que deixen palesa la ubicació del mateix. Però clar de vegades es prou que una força política diga blanc perquè l’altre diga negre.
Un exemple clar quan es volia fer el transvasament de l’Ebre un votant de dretes em discutia que els llaurador si no tenien aigua per a regar que no posaren eixos cultius de regadiu i es limitaren a mantindre els de secà, quan ell té uns terrenys que són un pedregal i li ve ben bé regar per degoteig.
Un altre exemple és el d’un poble governat per la dreta, en el qual hi viu un votant d’esquerres defensor del medi ambient i les energies alternatives. Sent així, estava en contra que al seu poble es fera un parc eòlic a la part més alta de les serres. Molt bé, això al meu poble s’anomena hipocresia, en política no sé quina terminologia empraran.
Per tant m’agradaria que tant els defensors com els detractors de l’abocador contestaren al present escrit amb la finalitat d’il•luminar les nostres ments, així jo com altres lectors ignorants, contrastant la informació pugam forjar-nos una opinió des de la lògica i la coherència i no tindre una opinió depenent del partit polític al que li tinguem simpatia.

Gràcies de bestreta.

Santi Boix.

Un niño llamado Pepe i otro llamado Pesoe...

Hola, bueno dias a todos;

Me gustaría expresar mi opinion respecto a las continuas luchas PSOE-PP que existen en el pueblo.

Ya se que este blog no es, para nada, partidista de nada y apolítico, pero la situación contínua de tensión existente entre ambos bandos está siendo infantil.

Solo me gustaría decir dos cosas:

Al PP que se preocupe de sus ciudadanos, de sus viejos, adultos y sobre todo, de los jóvenes. Que les escuche, porque son el futuro, y también que escuche la voz de valladinos y valladinas, empezando por este blog. Que haga política ciudadana, que no idiotice a la gente ni opte por "el pan del pueblo" como hacían los romanos. TODOS contamos.

Al PSOE, que haga algo más que atacar, atacar, atacar y atacar, que deje de malgastar papel (al PP lo mismo le digo), y que si lo usa que sea para proponer reformas, para hacernos ver lo que haría frente a lo que su rival hace mal, que proponga iniciativas, reales y posibles, y que no se lo deje todo para su librito de promesas (igual que hace el PP) que se imprime cuando tocan elecciones.

Dejémonos de "pues tu has dicho que tal", "mentira, eso lo has dicho tu", "tonto, eso es mentira porque lo dice en este papelito...", POR FAVOR!!!

PD: Como no, enhorabuena por el blog, es todo un ejemplo a seguir y un gran herramienta para mejorar, acorde con nuestro tiempo