El 21 de desembre, degut a la situació del sol respecte a la terra, es produeix el dia més curt de l'any i la nit més llarga. Comença aleshores l'estació de l'hivern, a l’hemisferi nord, amb les festes de Nadal, un Nadal cristià que desborda el propi significat religiós per convertir-se en la gran festa del món occidental i fins i tot d'amplis territoris orientals. La cultura cristiana va absorbir manifestacions ancestrals i ha imposat moltes formes sense oblidar, però, que el calendari solar és el medi temporal que marca el transcórrer de la història.
El solstici d’hivern ha sigut festejat pels pobles més antics amb rituals que giren al voltant del cicle solar. Cultures com la mesopotàmica, l’egípcia, l’ària, la semita, i també les del nou món, l’asteca i la maia festejaven el solstici d’hivern com la victòria del Sol, de la llum, sobre la foscor de la nit. El Sol començava, a partir d’aquest dia, a imposar-se sobre la nit. El dia començava a allargar-se i la nit anava fent-se més curta. El déu Sol s’imposava, amb la seua llum, a la resta de déus als quals donava vida.
Els jueus amb el monoteisme sotmeten tot, inclús el calendari, a l’adoració de l’únic déu, creador del món, del cel i de les estrelles, inclòs el Sol. Continuen les celebracions en les dates marcades pel calendari però les forces de la natura, abans adorades, queden relegades quan no desapareixen subjugades pel déu únic i omnipotent.
El cristianisme, fill del judaisme, manté aquesta visió del déu únic per damunt de tot. La data del naixement de Jesús no es coneix, no era important per als primers cristians, ja que el que consideraven important era la
