De la muntanya al jardí

De la muntanya al jardí

Un recull de plantes autòctones del País Valencià per al jardí mediterrani sostenible. Pots veure-ho en

ISSUU 

https://issuu.com/m.cas…/…/de_la_muntanya_al_jard_-converted 

o en Calameo 

https://es.calameo.com/read/0054834514dd121c9ec03

Plantes d’ací: Les estepes

El inici de la primavera és l’hora de florida de moltes plantes, però entre les més cridaneres estan les estepes, que abunden pel nostre terme. Les estepes pertanyen al gènere Cistus, nom que deriva de la paraula grega “kíste”, que significa cistella o caixa, per l’aspecte de petita cistella que tenen els fruits.

La més coneguda per nosaltres és l’estepa blanca (Cistus albidus L.) dita així per les fulles d’un verd glauc, blanquinós. Les fulles de les estepes són malacofites, és a dir, que tenen la propietat de marcir-se en temps de sequera i recuperar-se quan plou. Tots coneguem les flors grans rosades tirant a violeta, amb els pètals arrugats, d’aquesta popular estepa.

Podem veure ara, també, les flors blanques de l’esteperola (Cistus clusii Dunal) amb les fulles estretes paregudes a les del romer, o les flors del l’estepa negra o mosquera (Cistus monspeliensis L.), dita així perquè les fulles estretes són glanduloses i viscoses, el que atrau les mosques i altres molts insectes. 

L’estepa negra o estepa borrera (Cistus salviifolius L.) també té les flors blanques, com les dues anteriors. S’anomena estepa negra pel color verd obscur de les fulles, arrodonides i cobertes de pèls però no viscoses.

Totes aquestes estepes podem veure-les sense allunyar-nos-en del poble, per qualsevol camí que prenguem. 

No així amb la més escassa de les estepes valladines: l’estepa crespa (Cistus crispus L.). És un arbust petit que no sol passar dels 50 cm d’alçada, de fulles aromàtiques, arrodonides com l’anterior però més rugoses i amb el marge ondulat. Les flors són de color rosa viu, semblant a l’estepa blanca, i només podem trobar-la als indrets de sòl silícic.

Menuda Natura

Plantes d’ací: Narcís

La mitologia grega nomena a Narkissos, el fill del déu Cephissus i de la nimfa Leireope, que es distingia entre els seus contemporanis per la seua bellesa i elegància. La planta que presentem ací hereta el nom llatinitzat Narcissus, precisament per això, per llur bellesa i elegància.

Es tracta d’un narcís silvestre (Narcissus dubius Gouan) un endemisme iberollevantí-occità que podem trobar ara, anunciant la primavera, en llocs tan propers com el Campello, la Vuelta, etc. en replans de roca amb poca terra i pedregars.

És una planta petita, de poc més d’un pam d’alçada, amb una mena de tija amb vàries flors, fins a sis, amb sis tèpals i una corona que tenen la particularitat de ser completament blancs, d’un blanc immaculat, que la fa única.

Menuda Natura

Plantes d’ací: Cànem de sèquia

A partir de novembre i fins la primavera si passegem pel riu veurem que està ple d’una espècie de margarida però amb les flors molt més grans. Es tracta del cànem de sèquia (Bidens aurea ) una planta procedent  d’Amèrica Central que ha vingut per a quedar-se. S’ha naturalitzat en amples zones de la mediterrània occidental, ocupant llocs humits i nitrificats per la proximitat humana.

 

Les fulles tenen un color verd obscur i creixen oposades, encarades una a l'altra, sobre una tija de secció quadrada que pot arribar als dos metres d’alçada. Quan està florida és fàcil d’identificar per les flors grans, amb el botó central groc i amb 4 a 8 lígules blanques tenyides de groc a la base, el que li dona l’aspecte daurat que l’ha batejada amb el nom d’aurea. 

El nom del gènere, Bidens, deriva del llatí “bi” que significa dos, i “dens” que significa dents, en al·lusió a les dues dents que tenen els fruits, paregudes als arpons, que serveixen per adherir-se al pèl dels mamífers i dispersar així les llavors. Una passejada a partir d’ara pel riu ens pot donar una idea de l’èxit d’aquesta estratègia. 

En  Menuda Natura  podràs gaudir descobrint els detalls ocults de les plantes d'ací

Plantes d’ací: Évol, saüc pudent

Ara, a finals de l’estiu i principis de la tardor, podem veure pel riu zones plenes d’una herba de fins un metre i mig d’alçada, grans fulles dividides en folíols, unes plantes amb flors petites i blanques agrupades en corimbes i altres que ja presenten els fruits, unes petites drupes globoses i negres. Es tracta de l’évol, matacà o saüc pudent (Sambucus ebulus L.) que no hi ha que confondre amb el saüc (Sambucus nigra L.) molt paregut i amb propietats medicinals, doncs l’évol és molt tòxic, especialment per als menuts. 

Malgrat la seua toxicitat, la medicina popular emprava les arrels per combatre la ràbia transmesa per mossegades dels gossos, i amb la bullida de les fulles arruixaven les estàncies per matar mosques, mosquits i puces.

El nom del gènere Sambucus ve del vocable grec “sambuké” que significa flauta, perquè antigament a les branques de saüc li llevaven la medul·la i feien instruments musicals amb elles. 

Menuda Natura

Plantes d’ací: Les herbes de Sant Joan

La nit de Sant Joan és la nit màgica per excel·lència, si més no per als pobles mediterranis, però també per a altres pobles com els celtes. El solstici d’estiu, que marca la nit més curta de l’any, varia entre el dia 20 o 21 de juny però és la nit entre el 23 i el 24 juny quan es celebren, des de temps immemorial, festes i berbenes, ritus i pràctiques màgiques molt sovint amb determinades plantes. 

Berbena

Una d’elles és la berbena (Verbena officinalis L.) que a l’antiguitat era una planta de cerimònies i de màgia. Com a planta màgica per aconseguir l’amor desitjat, riquesa i fortuna, havia de ser recol·lectada per la nit, coincidint amb el solstici d’estiu, és a dir, la nit de Sant Joan, i després es celebrava un ritual amb danses i lletanies. Anar de berbena (a recol·lectar la planta) era una festa i possiblement d’ací ve el nom de la festa nocturna, encara que ja ningú se’n recorda de l’humil planta.

Altra planta lligada a aquesta nit és el pericó groc o herba de sant Joan (Hypericum perforatum L.). Abans es creia que el nom feia referència a la propietat que se li atribuïa de fer fugir als esperits dolents i a les aparicions, doncs, a l’Edat Mitjana es cremava en les cases en les quals es creia que hi havia entrat el Dimoni. D’ací el nom amb el que era coneguda: Fuga daemonium (espantadimonis). En la cultura celta, es deia que les fades dolentes, els follets i mags de males intencions no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per ramets d'aquesta planta. També es diu que cura la melancolia i atrau l'amor. 

Herba de Sant Joan o pericó groc

El que si és veritat és que les virtuts del pericó groc són innumerables. Cura les cremades, mitiga el dolor que produeixen i  afavoreixen la recuperació epidèrmica. Les summitats florides s’han emprat com cicatritzants i antisèptiques, pel contingut en olis essencials. S’anomena herba dels colps perquè disminueix les inflamacions que produeixen els colps. Però, a més, són digestives, antigangrenoses, antiinflamatòries, antiequimòtiques, antipiròtiques, antidepresives, relaxants, sedants i antiartròsiques. 

Per sant Joan està en plena floració, motiu pel qual alguns noms populars fan relació a Sant Joan, doncs en les flors és on hi ha major concentració de principis actius. Potser per això la dita “Les herbes de Sant Joan tenen virtut per a tot l’any”. Però, per a que així siga, cal collir-les a mitja nit, fer-ne rams i tocar-les. Avui dia aquest costum s'ha perdut. És una llàstima doncs era una bonica tradició endinsar-se en la serra a la matinada i recórrer les senderes per anar a collir les herbes de Sant Joan.

Menuda Natura