Passeig per les ermites

Aprofitant que huí no treballava m'he quedat dilluns al poble.
El matí, fresquet i lluminòs, convidava al passeig. L'eixida per la Torre quasi guiava les meues passes: me n'he anat cap a l'ermita.
Anava amb la intensa sensació que tinc tan a sovint quan estic a Vallada, la sensació de pertanyer-hi, amb l'alegria dels cants i revols del pardals, que estan molt actius quan la primavera empeny, amb els ulls ben oberts, per tal de descobrir racons, detalls, persones, indicis, recuperar memòries i afegir-ne de noves (com m'agradaria que la meua memòria fora infinita!).
He doblat pel camí de la piscina de la Saraella. I el que m'anava trobant anava enfosquint l'ànim amb el que havia encetat el matí: deixalles, runes, cap respecte per la natura.
Em pregunte si és això el que ens porta la condició tan aplaudida de municipi turístic, quantes famílies del poble viuen d'eixos visitants dels caps de setmana que ens deixen tanta runa? de veres és açò el progrés?
Potser que no siguen els forasters qui no cuida les paratges dels que tan orgullosos estem, que siguem nosaltres els que tirem el fem, tapem amb ciment, inventem realitats...
Em ve al cap una frase que he llegit fa poc, a proposit del creixement irracional dels pobles i ciutats: "Imatges que em fan reflexionar sobre el preu que paguem per alló que en cada moment ens sembla irrenunciable o ineludible i sobre la desconfiança que tinc en la nostra capacitat col·lectiva d'escollir"
M'agradaria que al meu poble les decisions foren més acurades, més pacients, més respectuoses amb el patrimoni natural i cultural.