Qui és la primera persona en contar-nos alguna cosa o enviar-nos alguna foto?
dimarts, 8 de març del 2011
Biografia col·lectiva 2. ELENITA "LA DANIELA".
Passats els dos mesos establerts, toca nou personatge. Per tal de celebrar el dia de la dona, la proposada per a continuar amb la secció és una persona què creguem que molts han conegut i què recorden amb un somriure i una incògnita, la seua edat: Elenita "La Daniela". encara que també la coneixien per Elenita "la Joven".
Qui és la primera persona en contar-nos alguna cosa o enviar-nos alguna foto?
Cadet temporada 73-74
Qui és la primera persona en contar-nos alguna cosa o enviar-nos alguna foto?
7 comentaris:
EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.
Gràcies per opinar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Es molt interesant que pugem parlar de Elenita.
ResponEliminaJo sempre he sentit que era una persona molt activa, simpatica i ENTRENADORA del equipo de voleivol femeni de Vallada.
Se que poden contar moltes anecdotes
la recordem sempre com una dona sempre jove...!!!
animeu-se les dones que han segut les seues alumnes gacies.
I Elenita és també una llegenda. Hi ha moltes anècdotes que ho confirmaran, com aquella que diu que ningú no sabia la seua data de naixement. Ella, o algú amb connivència, s'havia encarregat de fer-la desaparéixer de tot document oficial, bé, canviar-la, fer-la il.legible,etc. De manera que quan anava a renovar el carnet d'entrenadora no li ho podien negar per més que, segons sembla, l'edat no fóra la legal, per què la data de naixement apareixia bastant borrosa. Això he sentit contar, serà veritat o llegenda?
ResponEliminaJo de xicoteta li tènia mota mania, els meus iaios vivien denfront, i mon pare que la tenia molt tractada hem va dir – Encara seras amiga d´ella” i aixi va ser.
ResponEliminaCuants records hem porta “Elenita”. Per a mi es una referencia de la meua joventut i tant de bo sobrëisca una figura com ella. Vos podría comptar moltes anècdotes pero com Lily…els done peu a totes les components dels equips.
Segur que totes la recordem en tot el carinyo que es mereix
M'explica la meua mare, que a ella la va pentinar el dia de la seua comunió, l'any 49 o 50.
ResponEliminaLa va pentinar utilitzant cable del que s'empra per a les instal·lacions electricas(fil de la llum,vamos)comsi foren pinces per al monyo,
aixi aconseguia fer els tirabuixons en el monyo.
La meua mare m'explica que solia pentinar el dia de la comunion a les xiqetes a canvi de res.
També m'explica que a ella li va deixar la mantilla per a ser festera.
La meua mare te molt bons records d'ella.
El record que tinc d'Elenita és dels anys 60, quan jo tenia 11 anys. Elenita va fer de mestra nostra, ja que no en teníem d'altra en una època de precarietat extrema i abandonament de l'ensenyament públic per l'Estat franquista. La recorde amb afecte i enyor sempre vestida de blanc, o de tonalitats clares, ben perfumada i amb collar, cosa poc habitual en un temps en què les dones vestien de fosc o de negre. La seua manera de vestir era un reflex de la personalitat alegre, vital i espiritual. Sempre la recordaré amb gratitud perquè encara que sabia que els meus pares eren (i són) republicans i mon pare havia estat tancat a la presó pel règim franquista, mai em va discriminar ni em va tractar de manera diferent: al contrari, sempre em va tindre en gran estima i apreci. I això, en una dictadura com aquella, era molt. Només vull fer menció del primer partit que vaig anar a jugar a voleibol amb Elenita. Va ser a Beniferri i de pas vam passar a visitar a la seua amiga i anterior mestra nostra, doña Pura. Va ser una gran alegria. Elenita ens va ensenyar la gran lliçó que en temps difícils també hi pot haver alegria i entusiasme, també podem ser feliços. Allà on estiga, tot el meu afecte i reconeixement.
ResponEliminaEstic totalment d'acord amb Fina Tortosa, jo també tinc un gratíssim record d'Elenita, sempre em va tractar amb molt d'afecte i això... mostrar l'afectivitat en aquells temps era molt inusual, sobretot en les persones majors. Per a mi recordar-la és recordar la meua joventut, el meu primer amor, les cançons de Mari Trini, la discoteca de Moixent, l'aigua del Carme abans del partit, senyar-se, les seues sabatilles blanques, les seues cames torçudes, la seua complicitat amb les parelles de nóvios que anaven formant-se, José Luis Expòsit, Corita, la seua neboda, totes les companyes. !!Que temps!!!
ResponEliminaEn fi... un gran encert fer-li un homenatge a Elenita.
Parlar d'Elenita (perque ella no a segut mai Elena, si la volíes fer cabrejar li díes Elena i es posava fera una fiera.) es parlar d'una dona valenta, decidida, segura d'ella mateixa, una dona adelantada al seu temps, mireu si era valenta que ella sola va fer l'equip de “Balón Bolea”, que era com es deia en la nostra época, i ara amb més instalacions, ajudes i adelantos no hi ha ningú ni ninguna que s'ho propose..¡qué llàstima!.
ResponEliminaConec a Elenita, des de que tinc us de raó, vixquent a sa casa del carrer mig, la recorde sempre igual, una dona entradeta en anys però vigorosa i ágil. El misteri de la seva edat, era algo gran ,les xiquetes feiem càbales de l'edat que podía tindre., de vegades ho preguntaven a la seva amiga la tia Amparito la Paixerella , que ens acompanyava en les competicions de intersector en les que passaven díes fora de casa però...no ho varem saber mai.
Vestía sempre impecable, en ivern amb els seus abrigets i les sabatetes de mig tacó i cordons, recorde que amb el pas dels anys cada vegada li veníen més grans, pero ella sabía portar-les amb molt d'aire.
No parlava valencià , encara que l'àntenía a la perfecció, el castellá li donava un aire més Chic i cosmopolita, per que ella venía de familia “Bé” i de Castella, algú por dir-me d'on eren els seus avantpassats?
El primer equip de voley que recorde era el de la quinta de la tía Elisín, la dona del tío Marcos el carniser, si algú sap si hiavia un equip abans que ho diga, m'agradaría saber-ho.
Sempre eren equips de dones per que pertanyíem a “ la Sección Femenina de la Falange de las Jons”, vos parle de la época en la que el “Generalíssim” manava i, coses de la vida, les xiquetes podíen jogar al Balón bolea, però guardant la compostura, les faldes els aplegaven als genolls, a nosaltres, anys després, ens van deixar la minifalda .
El meu equip el formavem les amigues de tota la vida: Rosa la de la Comare, Carmina la Xeremita, Marisol la Cascalla, Mari la del tío Sabastiá, Clara la de Sidoro, Yolanda la del Xurc, Eva la Valera, Otilia la de la Solana, Mariángeles la Rilla, Eli la carnisera , com vos he dit sa mare ja va jogar, i jo Natalia la bunyola,crec que no em deixe a ninguna.
Entre el primer equip i el nostre hagueren molts altres, tots molt bons, plens de chiques valladines, atletes, valentes amb gènit i ganes de passar-ho bé per damunt de tot.
Segur que alguna d'estes Xiques pot donar raó d'aquella época i de segur que tenen un montó d'anecdotes gracioses que contar.
Era super divertit, els entrenos eren al pati del collegi de les monges, tot plé de pedres i forats, teníem el genolls plens de rascons dels bacs... i la Bassa!...ay la bassa!... . Al costat del pati hiavía una bassa per a regar els bancals de les monges, era plena d'aigua, seno i llimacs, quand teníem la mala sort que ens caía la pilota dins Elenita enviava a algú dels xicots que sempre estaven veient-nos jogar, ente ells David el del tio Pepín el “ Sáes” a que la traguera de la bassa, el baló el treen tot mullat d'aigua pudenta i ens banyavem totes de seno...puag!... quin asco!. Quan veníen els equips de la capital o de Xàtiva es feíen creus i els faltava un pel per a plorar veient on teníen que jogar, per sort quasi tots els partits els jogavem à Xàtiva.
Jo he de dir que els primers anys del meu equip no vaig jogar, sería en part per que no sabría massa, però també era per que jo era i soc surda i com compendreu en aquella época fer alguna cosa amb la mà esquerra estaba mal vist, Elenita volía que pegara al baló amb la dreta i la veritat, no se me donava gaire bé...sort que va apareixer el meu ángel salvador, Valentí que va començar de coentrenador amb Elenita i va portar aires de renovació.... peró això ho contaré un altre ratet que ara Dolç em diu que quand peguem una volteta i ja es hora.
Saluts per a tots i que tingueu un bon diumenge de Comunions.
Natàlia Giner.