El cinema és un art eminentment visual que ha sigut, però, utilitzat per arribar als racons més amagats dels cervell de les persones. Una imatge val per mil paraules, diuen, així que una pel·lícula que és una successió d’imatges equival a milions de paraules que resten en la nostra memòria. Les imatges de “Pa negre” són especialment impactants, des del principi fins al final. Transmeten l’angoixa de les persones i l’ambient aclaparador i irrespirable de la postguerra. A la magnífica fotografia l’acompanya l’excel·lent interpretació de l’elenc que s’ha vist justament recompensat amb els nou premis Goya obtinguts.
Però a banda del brillant treball tècnic i artístic trobe que la història no és creïble. Pa negre cau en el lloc comú de l’equidistància, la lamentable equidistància que posa al mateix sac al bo i al dolent, a l’assassí i a la víctima, als genocides i als que cauen en les seues mans; la equidistància que permet, encara avui, que els franquistes, responsables del major genocidi produït en Europa en temps de pau, lluny d’avergonyir-se, vagen pel carrer amb la cara ben alta quan no sotmetent.
Aquesta lacra de la transició espanyola, que pretén que els dos bàndols eren iguals amb l’argument de que en els dos hi havia de bons i de dolents, és el que porta a la pel·lícula a l’absurd de dibuixar als rojos com éssers capaços de les pitjors barbaritats que pot cometre un home per compensar les bestieses que la història documenta que van fer els blaus.
La pretensió declarada del director, Agustí Villaronga, és plantejar exclusivament emocions, sentiments i misèries de personatges, afectats per la guerra, però sense tractar els conflictes derivats d’ella. I aquest equilibri és impossible. En 1944, any en el que està situada l’acció, van ser exterminats milers de rojos vençuts pel fet de ser rojos, sense cometre cap delicte, a mans dels vencedors que, com la història demostra, assassinaven sistemàticament per eradicar les idees contràries als seus interessos i privilegis.
No pot parlar-se amb dignitat de la postguerra sense plantejar aquest fet inqüestionable. Fins que no s’abandone l’absurda equidistància imposada en la transició no podrà plantejar-se la veritat històrica, la justícia ni la dignitat del milers d’espanyols que van morir per aspirar a un món més just. No pot dibuixar-se a les víctimes com depravats que justifique la perversió dels victimaris.
Si la pel·lícula pretenia parlar de la devastació moral que provoca la guerra podria haver-ho fet de qualsevol dels denunciants dels més de 120.000 rojos “desapareguts” després d’acabada la guerra, dels seus torturadors o botxins. Si pretenia parlar de l’apropiació de xiquests “rojos” per famílies nacionals podria haver parlar de qualsevol dels més de 30.000 nens “segrestats” a famílies de rojos per donar-los a famílies de nacionals, sense demanar opinió als pares ni als xiquets.
Però així es veuria clarament que la equidistància és injusta. Que no és cert que els dos bàndols eren iguals. Que hi havia un bàndol que lluitava per sobreviure i per dignitat i altre bàndol que exterminava sistemàticament espanyols per mantindre privilegis. No, el missatge de la pel·lícula no m’agrada’t, és tendenciós, justifica el genocidi franquista i no respon a l’evidència històrica.
Iron Maiden
Respecte el que dius, Iron Maiden, però en absolut n'estic d'acord.
ResponEliminaEl que tu anomenes "rojos" era un conglomerat de gent molt diversa, de gent que la guerra li sonava de les històries dels iaios, i com la guerra la política i els seus bandols.
El que tu anomenes "Blaus" era un conglomerat de gent molt diversa, ...( el mateix que he escrit abans).
Em referisc, clar està, als qui lluitaven al front. Havies de lluitar on et tocava, segons el teu poble fora d'una zona o d'una altra. I així és a quasi totes les guerres. Els brigadistes internacionals i els voluntaris van suposar una part ridícula del bandol republicà, i els italians, alemanys o marroquins que lluitaven amb Franco dubte molt que vingueren encantats de la vida. A uns els enviava Mussolini, als altres Franco i als tercers la fam
Desgraciadament les guerres no porten més que misèria, i no em referisc a la pobresa, sino a la misèria humana, a tot allò que fa que el gènere humà puga ser el pitjor enemic d'ell mateix. I quan veus l'horror tant fa que portes el barret d'un color o d'un altre, perque t'enfonses en la mateixa merda. I si toca matar mates, i si toca violar violes i, fins i tot, si toca cremar esglesies les cremes. El que siga per tal de fer el pitjor mal possible al teu enemic. Perque una volta lluites perds companys, guanyes odi i el descarregues contra el teu enemic. I se t'oblida el que defenses (si és que mai ho has sabut). Ja ets un monstre.
I la majoria de rojos, de blaus i de taronges que lluitaven als fronts no eren més que soldats obligats a lluitar i trets de les seues cases a la força.
Una cosa son les idees, la justícia, la política, la raó, i totes les grans paraules. I una altra, ben diferent, la guerra.
Clar que el que defensava un bàndol era just i el que defensava l'altre no, per suposat, però no dubtes que la majoria dels que portaven un fusell no en tenien ni puta idea, del que defensaven. Ni puta idea.
Sauroson
Hola Sauroson, crec que tens tota la raó en el que dius però també crec que no parlem del mateix. Igual que ens han clavat al cap la equidistància, també ens han clavat al cap un “totum revolutum” que fica en un tot la República, la guerra civil i la postguerra i van ser èpoques molt diferents, malgrat que els que van començar la guerra anaven contra la República i per evitar que tornara van cometre el genocidi de la postguerra.
ResponEliminaDurant la República hi havia rojos, de diferents tonalitats, i blaus, de diferents tonalitats també, per les idees que tenien i les actituds polítiques. Era lliure i voluntari estar ací o allà. Durant la guerra això va canviar un poc i, com tu dius, hi havia molta gent sense color que va lluitar, obligat, on li va tocar. Fins i tot hi havia gent d’un color que lluitava contra els seus perquè havia caigut en territori contrari.
Però la pel•lícula Pa negre es desenvolupa en la postguerra, a l’any 1944, quan els guanyadors imposaven el seu poder absolut sobre els vençuts indefensos perquè no podien apel•lar a la justícia, perquè també estava en mans dels vencedors, i la por i les pallisses estaven a l’ordre del dia.
Fins i tot en un poble tan tranquil com el nostre, en el qual durant la República no va passar res i durant la guerra tampoc estant en territori republicà, durant la postguerra van haver dones pelades al cero, gent a la que es va obligar a prendre oli de ricí, pallisses i el pitjor de tot, gent a la que s’enduien a Canals o Xàtiva per apallissar-los i després els tornaven a casa on morien de mort “natural”, sols per ser “rojos”, sense haver comés cap delicte. Pots preguntar als majors i te’n diran.
És per això que no m’agrada el missatge de la pel•lícula, perquè parla un poc de la misèria dels vencedors sí, però la justifica posant als vençuts com gent de lo pitjor de l’espècie humana, i no era així.
No he vist la pel·licula encara Iron Maiden, i si del que parles és de la postguerra estic totalment d'acord amb tú. Crec fins i tot que podem parlar d'una postguerra que va durar fins vora els 80, perquè el règim va fer el cafre fins el final, i fins i tot va fer el cafre molta gent del nostre poble que estava dins del regim. Per suposat. I molt despres de pelar a la dona del Sento el Dioso i altres, ja vora la democràcia.
ResponEliminaVaig a fer per veure la pel·lícula i et comente.
Un plaer,
Sauroson
la peli trobe está molt encertada,és el que porta tota guerra civil i no fa falta buscar tres peus al gat,(rojos y azules), que vergonya,clasificar pel color.................... bona vesprada.
ResponEliminaBon dia, Iron Maiden!
ResponEliminaAvui he llegit el teu comentari,i jo sí que he vist la pel·lícula.
Estic d'acord amb tu pel que fa a tot allò de la lamentable equidistància "moderniqui" d'avui en dia.
Tots sabem,(i ells també ho saben...) qui va fer què, estem farts de veure foses comunes, estem farts de veure'n les seqüeles que han deixat al progrés cultural i social de l'estat espanyol , els nombres recolzen de manera indiscutible QUI VA FER QUÈ, QUAN,I COM.
De fet, l'interès de la pel·li rau en què incideix en un aspecte al meu parer encara sense assumir realment, i sobre tot per l'esquerra. El colp del 36 va esmicolar, va aixafar, va destrossar la dignitat de milers de persones, i va retòrcer i va manipular tant la consciència de les víctimes que va arribar a "animalitzar-les", a fer-les perdre qualsevol tipus d'autoestima o d'estima pel gènere humà.
Sabíem que van afusellar, que van torturar, que van manipular, que van coaccionar, que van fer desaparèixer qualsevol espurna d'esperança.
I d'això va Pa negre.
Dels que no van ser Miguel Hernàndez, ni Lorca, ni els herois de la invasió de la vall d'Aran...va d'aquells que espentats per la desesperació més absoluta intenten sobreviure per damunt de tot, a un món injust, arbitrari i cruel.
Clar que són els rojos els qui protagonitzen totes les animalades de la pel·li. Espere, amics, que no ens posen mai a prova a ningú de nosaltres...
A més, fixeu-vos: les mentides als infants creen grans monstres. Ja ho crec. I ahí entren tot tipus de mentides...com aquelles que van portar al III Reich.
Deixem de dir mentides als nostres infants! Amunt la memòria històrica!
Una abraçada, Iron Maiden. Ja sé que no t'equivoques a posta... ;)