Una vida de colors

Fotograma de “Cinema Paradiso”

Hi ha molta gent que no sap que fins fa molt poc temps no hi havia aixetes a les cases perquè no arribava l’aigua, hi havia que dur-la en cànters des de la font. No hi havia frigorífics, ni rentadores. Les dones anaven al “llavaor” a rentar la roba que duien en “ferraes” o paneres de vímet. Els xiquets podien jugar al “fèndris”, saltar a la corda o jugar al “sambori” als carrers de terra sense por als cotxes perquè quasi no n’hi havien. Tampoc hi havia televisió però... teníem cinema.

Era una forma de... 

vida completament diferent a l’actual. La mobilitat era molt limitada. Pràcticament es reduïa al tren i a la “Paloma”, l’autobus que feia la ruta que ara fa el Chambito. La Paloma entrava fins a la plaça on l’esperava Ramonet, l’alguatzil, que dirigia la maniobra: encarava la Paloma Sant Vicent amunt i reculava fins quedar-se preparat per eixir pel carrer Mo de Gràcia (mai he sabut que significa exactament això de “Mo”, però al carrer Verge de Gràcia li diuen “Mo de Gràcia”). Ramonet arreplegava de l’autobús les medicines per a la farmàcia i, els divendres, caixes redones de llautó amb els rotllos de les pel·lícules que farien dissabte a la nit i diumenge al cine de Terol.

L’eixida professional per als joves estava clara, anar al taller a fer cabassos. Els que tenien sort anaven a treballar a ca Perolero o a la Col però, si no podia ser, hi havia altres tallers. La setmana se’n anava entre el taller i, quan el dia allargava, anar al bancal a treballar les oliveres, els ametllers, les pruneres, els albercoquers i l’hortet, qui tenia un poc d’aigua. El terme era majoritàriament de secà i a l’estiu quasi no xorraven ni les fonts de Sant Joan, de l’església, la de Santa Teresa ni la font del caso. Amb prou feines sortia un filet d’aigua. Les dones i els xiquets passaven hores en la cua per omplir cànters i botijons. Però dissabte i diumenge quasi tot el poble passava pel cine.

Era una vida molt limitada, grisa, de passar fretura, amb més penes que alegries. Si de cas gaudíem de la felicitat que es nodreix de la ignorància. Per això ens meravellava el cine ple de colors, d’amors, d’aventures en paratges llunyans, de vides vibrants, tan diferents a les nostres. La majoria de pel·lícules que ens arribava eren de les que ara s’anomenen de sèrie B però donava igual. Realment el que importava era veure altres formes de viure, els altres mons, cavalcar per l’oest americà amb John Wayne, botar d’arbre en arbre amb Johnny Weismuller i la mona Chita o enamorar-se de Cary Grant, Ava Gardner o Clark Gable. En realitat el que buscàvem al cine era viure altra vida, una vida plena d’emocions i de colors.

Iron Maiden