“V de Vendetta”

No havia vis la pel·lícula “V de Vendetta”. Recordava la publicitat que feren per la televisió quan la van estrenar i no vaig anar a veure-la perquè pareixia de còmic i després de veure-la segueix pareixent-me un còmic, amb plantejaments un poc ximples encara que compartits. Estic d’acord amb les crítiques a la manipulació informativa, que veiem que és real ara mateix; amb la corrupció empresarial que s’ha mostrat en la campanya de la grip A i abans en la grip aviar; i especialment en la utilització de la por al futur, a l’atur, als cataclismes, als diferents, a qualsevol cosa que acovardisca al personal per a fer-lo manejable.

Però no compartisc la generalització perquè no tots el polítics ni tots els empresaris són corruptes; ni les institucions que regeixen la societat democràtica que tant ens a costat construir estan podrides. La justícia i el parlament són dos elements imprescindibles per al funcionament democràtic, per a poder exercir la llibertat individual i social i, si no funcionen bé, és que cal canviar als components i no destruir les institucions.

La alternativa que proposa V és l’anarquisme, la destrucció per a que tot torne a sorgir de nou pur i immaculat. Els ciutadans sense por, lliures, que es rebel·len i... com es regirà la relació entre les persones en la nova societat? Com es resoldran els conflictes? Hi hauran normes, lleis? Qui les aplicarà? De repent serem tots de fiar? Ja no hi haurà gent que abuse d’altres persones? Diu V: “les paraules sempre conservaran el seu poder, les paraules fan possible que alguna cosa prenga significat i, si s'escolten, enuncien la veritat” però les paraules només no són suficients per molta veritat que porten, han de ser compatibles amb la realitat quotidiana.

A banda d’açò l’anàlisi de l’Estat autoritari, controlador i represor que fa la pel·lícula sembla correcte. L’essència dels sistemes autoritaris i feixistes és apoderar-se de la vida personal i social de les persones, buscant la submissió de tots els individus. El segle passat ho van aconseguir prometent “la comoditat de la rutina diària, la seguretat del que és familiar, la tranquil·litat de la monotonia” front a la incertesa de la llibertat recentment conquerida. Ni Hitler ni Mussolini ni Franco exercien el poder enganyant a la gent ni únicament per la força bruta. Els dos comptaven amb una part de la població que buscava la seguretat que oferia el dictador a canvi de perdre la seua llibertat i, si calia, de exercir la traïció, la delació i el terror.

La llibertat és més rigorosa que la submissió, exigeix responsabilitat, però la existència humana i la llibertat són inseparables des d’un principi. La humanitat comença quan la manera d’obrar de cada individu ja no és un mecanisme instintiu hereditari. La pèrdua del determinisme, que suposava el instint animal, és la condició necessària per al sorgiment de la cultura i la capacitat d’elecció davant de varies opcions, inherent a la llibertat, és el que diferència als humans dels animals.

Les amenaces més fortes per a la llibertat i la democràcia estan en les nostres actituds personals, en la por de milions de persones a la seua pròpia llibertat, en la por de la persona front a sí mateix i front a la societat. Al primer terç del segle passat milions de persones no sabien que fer amb la llibertat personal que havien aconseguit mitjançant la lluita dels seus pares. Eixir de la tutela de la societat tradicional, on tot estava reglamentat per tradicions de segles i on cadascú sabia el lloc que havia d’ocupar, els deixava davant de la inseguretat, del dubte, del risc que suposa enfrontar-se a un món incert. I, com diu V: “El temor va poder amb vosaltres i, preses del pànic, vareu acudir a l'actual líder“, als dictadors.

L’actual societat del risc ens posa de nou davant la temptació de buscar un salvador que ens assegure la tranquil·litat per al futur... a canvi de què? De la justícia, com en els casos de xenofòbia? De la llibertat, com en els casos en que es demana mà dura i lleis més restrictives? En les nostres mans està. Si tornem a caure en els errors del passat no cal buscar culpables. “Només heu de mirar-vos al mirall.”

Iron Maiden