Les veus de la memòria

La capacita d’”invocar y evocar” és, per a Eduardo Galeano, la clau de “de todo lo que somos y de todo lo que seremos, individual y colectivamente”, per això “es lógico, entonces, que haya determinadas personas que se inquieten, carraspeen y se incomoden cuando uno hace el simple ademán de ponerse a recordar”.

Efectivament hi ha sectors socials que potencien l’oblit d’allò que els és incòmode i hi ha gent corrent que fuig del passat ignorant-lo, pensant que és un llast per a la vida, una càrrega que pot impedir la seua evolució professional o personal. No se’n adonen que és tot el contrari, que la memòria és l’aliment dels sentiments i del intel·lecte. El passat i la memòria poden presentar problemes però un passat buit, una memòria inexistent, és el camí del fracàs social i de l’atròfia dels sentiments i de la ment.

Els éssers humans tenen la capacitat de viure varies vides en una. El canvi entre vides va produint-se poc a poc, de forma imperceptible, adaptant-se inconscientment al medi social que també és canviant. Primer ens resistirem als canvis però l’ambient social i la repetició insistent dels mitjans de comunicació ens convenceran de que el que pensem ara és el que em pensat sempre. Així és com els italians es van fer feixistes, així és com els alemanys van acollir el nazisme com allò més natural del món, com la forma tradicional de ser alemany. 

"Primer ens resistirem als canvis però l’ambient social i la repetició insistent dels mitjans de comunicació ens convenceran de que el que pensem ara és el que em pensat sempre"

Així és, poc a poc, sense adonar-nos-en, com passem de ser joves entusiastes, capaços d’embarcar-nos en una ONG per aportar el que puguem al benestar de la humanitat i la justícia social, a ser un professional acomodat que només pensa en el seu treball o en els beneficis de les seues inversions. Així també passem de ser joves enamorats i apassionat a ser persones que, en el millor dels casos, suportem la parella i només busquem una vida tranquil·la i l’acceptació social. I així la rebel·lia de la joventut davant la desigualtat es converteix en la justificació de la societat injusta perquè això sempre ha sigut així i no té solució.

Tot aquest procés d’adaptació i canvi, tant social com personal, és perquè contínuament aprenem i oblidem sense ser conscients de la pèrdua de memòria. Però amb l’oblit del passat se’n va el millor de nosaltres. Amb l’oblit calla la memòria d’allò que no em fet o em fet malament, els desenganys i els fracassos però també callen les nostàlgies dels nostres millors sentiments, les enyorances, els somnis, qui som, la nostra història i només queda el buit, el no res personal i, en el terreny social, negar les arrels de les coses, no voler escoltar les veus de la memòria és una manera de “usar la desmemoria para consolidar la impunidad, para convertir las infamias en hazañas”, com diu Galeano.

Iron Maiden