Ens havíem reunit en l’ermita un grup de gent de Vallada per sopar i fer una marxa nocturna. La convocatòria l’havia feta el Centre excursionista de Vallada per vore la pluja d’estreles la nit del dotze d’agost.
Jo havia anava acompanyat pel meu fill i un amiguet de la seua classe. Donàvem bon compte dels nostres entrepans al voltant d’una taula de les de la part de darrere de l’ermita quan sigil·losament s’acostava un gat per vore si li donàvem alguna vianda.
-Sssapii!-Va cridar l’amic del meu fill per espantar el gat al temps que mirava complagut com s’allunyava corrents l’espanta’t animalet.
-Sapi, je,je. Això ho deien els “auelos”. –Va comentar una xica al fer-li gràcia l’expressió que tant de temps feia que no escoltava.
Els somriures varen il·luminar el rostres de la majoria. Segurament la seua memòria volava al passat, a eixes vesprades berenant pa amb oli i sal a ca la iaia, on esta, ataviada amb un davantal teixia tireta asseguda en un tamboret. El gat juganer s’estirava les ungles en el muntó de tireta o la garba de vímet i la iaia li bramava un sapii!! Per fer-lo fugir.
Per continuar llegint fer click ací.
M'encanta l'article, jo també sóc una romàntica amant de les tradicions, i he de fer tot el possible per a que no es perdin. Ara tenim molts coneixements tecnològics, però aquests sabers tradicionals són importantíssims, i ens fan més persones. Ara sabem més? La formació acadèmica és millor? Crec que són dues preguntes molt discutibles.
ResponEliminaCarme