Misteris insondables

En el dia de tots sants passa com en festes: et trobes amb gent que feia anys que no veies. Tots acudeixen a un recinte tan xicotet, com és el cementiri, que és quasi impossible no trobar-te amb mig poble i molts dels que no viuen ací però tenen els seus avantpassat soterrats a la seua terra d’origen.

Mentre netejava la làpida de mon pare i col·locava les flor que duia vaig trobar-me amb un d’eixos coneguts que veus de tard en tard. Ens saludarem i començarem a parlar. Com ell no tenia pressa sostenia les flors mentre jo anava posant-les el millor que sabia al gerro de la làpida. El meu amic estava calent perquè li havien cobrat una barbaritat per les flors. “A l’hora de fer negoci no es salva ni la mort” deia, i prompte li va eixir la vena anticlerical que jo recordava d’ell: “El primers que van explotar la mort van ser els rectors. Per a tindre a la gent ben agarrada es van inventar l’altra vida. Quina vida xe...? Si ja ho diu la Bíblia: “pols eres i en pols et convertiràs”, i els mateixos que la prediquen ignoren açò tan elemental. Nosaltres tindrem la mateixa altra vida que els conills després de passar per la paella. Només una cosa ens diferència, que puguem deixar el record del nostre pas per esta vida en els demés, però quan la gent que t’ha conegut s’oblida de tu s’acabat tot.”

Jo vaig agafar un drap que portava de casa i vaig començar a llevar la pols de la làpida perquè lluïra mentre ell continuava: “Per ficar la por al cos al personal es van inventar l’altra vida i l’infern. Aqueix va ser l’invent més rendible. Era el que més astorava a la gent. Pensar que estarien tota l’eternitat cremant-se, amb el mal que fa una cremadeta per xicoteta que siga. Era per espantar-se. Així que els patiments d’aquesta vida pareixien no res i la gent era més fàcil de dominar i d’explotar si tenia la por al cos. Per evitar el foc imaginari del més enllà passaven l’infern real en aquesta vida”. Jo li donava la raó. Era el màxim que em deixava fer perquè continuava parlant sense donar opció a que jo diguera alguna cosa.

“És que el clero diu coses que no tenen ni peu ni cap i la gent s’ho creu tot. Com no tenen altra cosa a fer es calfen el cap per veure com ens mantenen ben agafats.” Va dir mentre jo arreplegava les branquetes que havia tirat per terra i les flors de plàstic que adornaven la tomba de mon pare tot l’any, de tots sants a tots sants. “Tu mira la tonteria del misteri de la santíssima trinitat. Que no serà misteri tres persones distintes en una sola? Cal calfar-se el cap per a fer un misteri irresoluble d’allò que portem tots al damunt. Tu eres el mateix hui que l’any passat? A que no?” Va contestar ell mateix sense donar-me oportunitat. “I demà seràs el mateix que hui? Segur que no. Ací està el misteri”. Va dir mentre em mirava als ulls i alçava les celles. “ Cadascú som el que em sigut en el passat, el que som en el present i el que serem en el futur. Tots som tres persones distintes dins d’un sol cos”.

Mentre fèiem el camí de tornada a casa va parlar del Papa, que està a punt de vindre altra vegada a Espanya, i de perquè ho feia, però açò seria massa llarg per a contar-ho en aquesta entrada.

Iron Maiden