Quedar com Camot.

A estes terres sovint s'escolta la frase "quedar com Camot", la qual vol dir quedar malament. Però no heu sentit curiositat per saber el per què d'eixa expressió per a indicar el dramàtic final d'una causa?. Si teniu interés en saber-ho doncs bé jo vos la doné. Açò ho he tret del blog de Toni Cuquerella http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/8694

El que referiré de Camot ho he amprat -manllevat- de l'article que l'any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l'Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d'una altra manera, Has quedat com "Camot".

Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. De jove va seguir l’ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena –fuig, faena, fuig!–, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.

La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, despres amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L’acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L’acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se’n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d’una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.

Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l’últim i a part. Però se’n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i "molt va patir en el trajecte, unes voltes per l’estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l’ofegaven". Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d’aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: "Que desgraciat que sóc!".

Diu Sucias, i jo li ho traduesc: "Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L’endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l’un al costat de l’altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d’aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d’un mal burro…" La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l’Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se’n planyia: "Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!".

Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s’hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l’ofici de botxí.