Què fem amb aquest mort?

El cartell que la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vallada ha posat a Valladacity és definitori de l’estat de la cultura al poble. Resa el cartell: “Tenim un Centre Cultural Juvenil. I ara què?” La flamant regidora de cultura s’ha trobat amb un problema que no tenien abans del efímer pas de l’esquerra per l’Ajuntament: té un Centre Cultural i no sap que fer-hi. El cartell m’ha recordat el programa que fa unes setmanes va emetre “Salvados” en La Sexta, el programa de Jordi Évole, en el que fa un repàs dels preciosos i caríssims contenidors de cultura que han soterrat milions d’euros públics i, ara, els responsables no saben que fer d’ells. Una enorme despesa en nom de la cultura, desviada a l’especulació i la rajola, mentre el foment de la cultura de base agonitzava. Bells edificis sense ànima que s’han convertit en mausoleus de la cultura morta.

Cultura deriva de “colere”, que vol dir cultivar, treballar la terra per a que fructifique, perquè la cultura és per a cultivar-se, per a desenvolupar el coneixement, l’enginy, el talent del humans. La cultura, si més no des de la Il·lustració, és el cultiu de l’esperit, d’allò que ens fa humans, mitjançant l’aprenentatge social i el pensament simbòlic que permet a les persones entendre el món i els dota del judici crític necessari per evolucionar i millorar. És això el que la fa poderosa i imprescindible per al progressista. És això el que la fa perillosa per al conservador.

La manera de desactivar la perillositat, per als poderosos, de la cultura és vestir-la de tradició, de valors i actituds que, segons la gent de bé, és el que caracteritza una societat. La cultura esdevé així en una contínua mirada al passat al través de les ulleres dels que han mantingut el control del poder econòmic i polític, dels que decideixen el que pertany o no a la nostra tradició. El laïcisme, la democràcia, la lluita per la llibertat o per la justícia social no formen part de la nostra cultura tradicional a pesar dels pronunciaments, lluites, patiments i milers de morts que han costat. La nostra tradició oficial, la conservadora, són processons, autoritarisme i submissió.

A pesar de l’encomiable esforç de Mayra i Jorge hem de concloure que anomenar “Semana Cultural” a aquestes activitats dóna un poc de vergonya però reflexa la trista realitat de la cultura “oficial” en Vallada. Remarque “oficial” perquè hi ha activitats culturals de qualitat que, si més no fins ara, l’Ajuntament no ha sabut aprofitar i, en alguns casos, fins i tot ha assetjat. Pense, per exemple, en les activitats marginades de Serra Grossa (teatre, excursions, danses, treballs etnològics); en el gran treball de la banda de música a la que a tot el poble implica, i que té ramificacions com les delicioses nits de jazz a l’Ermita; les comparses de moros han demostrat el potencial creatiu de la gent d’aquest poble; hi ha valladins joves, i no tan joves, que fan cultura pel País (pintura, fotografia, llibres, natura, etc.) que són desconeguts al seu poble.

Hi ha doncs material de sobra per a fer una veritable "Setmana Cultural". El problema és que la cultura viva és crítica, progressista i alliberadora, i el poder d’aquest poble ens prefereix submisos, callats i desfilant a la processó. El resultat ja el veiem: una cultura oficial morta, acrítica, acomplexada i sotmesa a l’imperi del castellà. Tan de bo encerten, abandonen els prejudicis i faciliten l’organització i l’expressió en llibertat perquè, de moment, no saben què fer amb aquest mort.

Iron Maiden