QUAN DE XIQUETS FÈIEM UNA FALLA

Quan érem xiquets, en vindre març, arreplegàvem trastos i roba vella per fer-nos la nostra pròpia falla. Aquell any, amb caixes buides del colomato i de ca carinyo, pintura i algun tros de plàstic vam mamprendre a fer la nostra primera falla. La nostra comissió estava formada per 3 fallers, els mateixos tres amics que ens ajuntàvem per jugar pels bancals i els erms...

Feia un parell d'anys, o potser mes, que la falla dels columpios ja no es feia, i nomes quedava la falla de Blasco Ibañez ( a la que els de casa havíem sigut fallers des dels inicis)però nosaltres,el que volíem, era fer la nostra.
Aquella primera falla va ser una critica, al que en aquells moments veiem per la tele: La guerra del golf i ho representava una figura que , curiosament, simbolitzava a un Saddam Hussein vestit de militar i amb una escopeta. El monument el vam muntar en un bancal erm del carrer figueretes i un 19 de març d'aquells anys noranta, li vam botar foc.

Els següents anys va anar creixent la comissió fallera, ens vam inventar un nom(falla el tio Pep), vam demanar ajuda als veïns amb fullets que repartíem porta per porta, vam anar a un taller faller a Xàtiva per demanar ajuda i a vore com ho feien i també, com no, vam sol•licitar per escrit i personalment un recolzament de l'ajuntament del poble...Això ho recorde molt, molt be...
L’últim any que vam muntar la falla al bancal erm (amb permís de propietari) la critica anava dirigida als corruptes: teníem de ninots a Roldan i algun lladregot mes. A banda, degut a que en aquells carrers no hi havia enllumenat, al fer-se fosc, per tal de que els visitants pogueren vore la falla, posàvem ciris, que això, en si, ja era una

 
critica.
Aquell any vam decidir anar a demanar diners a l'ajuntament, per comprar uns llums per la falla.
Al migdia vam anar en bloc a l'ajuntament a demanar per l'alcalde per poder exposar-li la nostra proposta...la resposta va ser:

-Ale mante, aneu a dinar,amb l'alcalde no podeu parlar!esta ocupat.

Els posteriors dies vam insistir, fins que l'alcalde ens va rebre i va escoltar les nostres demandes. Va respondre:

-A poqueta nit passaré a vore la falla.

Era una vesprada de divendres i vam decidir arreglar tot l'entorn de la falla i condicionar un accés decent per rebre l'alcalde: terra cap ací, aixaes cap allà...Perfecte!

Al fosquejar, els ciris van il•luminar la nostra falla i abatuts, vam romandre estirats en el llit de brossa del marge,contents pel resultat de la feina i a la espera de l'autoritat municipal. Des d'aquell punt, a traves de les cases veiem Montesa il•luminada i imaginàvem com seria la nostra falla, que tant d'esforç ens havia costat, amb llums com les del castell de Montesa.

Quan ja havíem perdut l'esperança, l'alcalde i la seua dona van vindre a vore la falla, atentament van llegir les nostres critiques:
-Molt be, molt be.
Es va posar la ma al pantaló i va traure la cartera i ens va donar dos mil pessetes:

-Tingueu, pa la falla.

Ens vam mirar, immòbils i silenciats...
Algú, tímidament, va allargar la ma i va agarrar aquells diners.

Al anar-se'n, vam pensar que aquells diners no eren el que nosaltres demanàvem i que ens havien pres el pèl. A mes, la manera de donar-nos els diners, com una propina per als xiquets que juguen, ens va indignar.

-Però en dos mil pessetes que vol que fem?

Automàticament, vam fer un cartell mes per la nostra falla, com a critica a les dos mil pessetes que ens havien donat.

A l'any següent, vam decidir fer una falla mes gran i plantar-la en el carrer. Vam demanar permís per escrit a l'ajuntament i ens van tancar el carrer.
Quan ja teníem la idea avançada i treballada, vam demanar una ajuda econòmica al ajuntament per fer la nostra falla, i ens la van negar...
Decebuts pel poc interès de l'ajuntament, vam canviar la idea que teníem de falla i vam fer la millor falla de tots els anys: la critica era a l'estació nova, al adoquinat de la placeta dels columpios, a la falta de parcs per als xiquets i a la corporació municipal pel poc recolzament a les iniciatives dels xiquets del poble.

Els veïns ens van ajudar a fer les critiques, ens van donar trastos i roba vella i inclús, la tia Varista, ens van fer una bunyolada pel berenar del dia 18.

El 19 de març d'aquell any, dia de sant Josep,vam fer un sopar al que vam convidar als nostres pares i mares i a altres amics. Al acabar la pirotècnia i com a colofó la cremà, que va ser multitudinària.

I els anys vam passar i ens vam fer majors, les nostres inquietuds van canviar, però les ganes de fer coses al poble i per al poble no havien canviat. Amb nosaltres van nàixer altres projectes: radio, teatre, activitats esportives, recuperació de paratges...i un llarg etc de xicotetes iniciatives.

Desprès de molts anys, hui m’he enrecordat de tot allò de les inquietuds que teníem de xiquets i que moltes vegades van ser tallades per politics i administracions poc obertes a la societat i molt instrumentalitzades.
Ara que semblava que tot canviava, tornen els mateixos que ens van tractar de ignorants, quan de xiquets fèiem una falla.