EL CAMÍ DE LES DONES CAP A LA IGUALTAT

Ahir vaig participar en uan de les activitats de l'Associació d'Ames de Casa de Vallada pel 8 de Març. Us copie el text de la meua intervenció.

En primer lloc, vull agraïr a l’Associació d’Ames de Casa de Vallada, la seua invitació per a participar en els actes de la Setmana de la Dona.
I parlant de dones i de política, agraïr també, molt especialment, en uns dies que estan resultant tan difícils, María José, regidora de l’ajuntament i, fins fa uns dies, primera tinent d’alcalde, que per a mi és una amiga a la que m’estime i a la que admire i de la que crec que moltes persones que es dediquen a la política haurien d’aprendre. Haurien d’aprendre voluntat, capacitat de treball, d’escoltar i de donar participació, i, sobre tot, haurien d’aprendre lealtat al poble. Gràcies a ella i a María Amparo, que ha segut la seua col·laboradora imprescindible.
Si parle del camí de les dones cap a la Igualtat és perquè crec que arribar fins ací que, al menys en el nostre país, tinguem els mateixos drets en les lleis, ha sigut un camí ben llarg i amb dificultats, però crec també que encara ens queda la part més difícil: que els drets es facen realitat de cada dia.
També crec que és molt important que un dia a l’any, el 8 de març, totes les dones del mon protagonitzem l’actualitat i reflexionem juntes sobre les moltes coses que hem fet i les que ens queden per fer.
El 8 de Març celebrem el Día Internacional de la Dona, una data que var sen instituida per l’ONU, arreplegant una tradició dels grups de dones de tot el mon. Una tradició que l’any passat va cumplir cent anys en pro de la Igualtat, la Justícia i la Pau.
El Dia Internacional de la Dona, diu l’ONU en la seua declaració, commemoren a les dones corrents, les que de veritat hem fet la Història, totes les dones que han alçat la seua veu per demanar llibertat, igualtat, fraternitat i dret al vot.
La primera vegada que es celebrar el Dia de la Dona va ser en 1911, ja fa 101 any, i el que es demanava a les manifestacions era el dret al vot, a ocupar càrrecs públics, al treball, a la formació professional i a no ser discriminades laboralment. Com voreu, totes les reivindicacions d’aquell primer dia de la

 
Dona encara estan vives en molts països i algunes encara les tinguem que seguir fent al nostre.
El mateix any, en Nova York van morir en l’incendi de la fábrica Triangle més de 140 dones treballadores, que treballaven en unes condicions infrahumanes. Eixe fet va ser molt important per a que es prenguera conciència.
Fa anys es parlava del Dia de la Dona treballadora, com si les que son ames de casa no ho foren. Per això ara ja parlem del Dia de les dones. A mi m’agrada més. Un dia per a les activitats a favor dels nostres drets i de la nostra participació en la vida política i econòmica, una ocasió per a que reflexionem sobre els avanços que hem aconseguit, exigir els canvis i celebrar els actes de valor i les decisions de les dones normals.
Les dones espanyoles puguem estar molt orgulloses de tot el que hem avançat. Perque no ha estat fácil, veritat?
I les dones de Vallada, també sabem molt de treball i d’esforç, de discriminació salarial, de que la pobressa té nom de dona.
Les dones de Vallada saben molt be el que és la doble jornada de treball, el que és traure’s un jornal, quasi sempre sense drets, i portar la casa endavant.
Totes les dones hauriem de vore, a més a més, reconeguda l’aportació econòmica que hem fet amb la nostra dedicación a la cura dels demés. Si es pagarà el preu del que les dones fem a la casa i per la nostra família, el Producte Interior Brut del país no seria suficient. I si no és pot pagar, sí que s’ha de dignificar i assumir com una responsabilitat compartida.
Des de que Olympia de Gouges, en plena Revolució Francesa, va redactar la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, en adonar-se que la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutada no ens incluia, han passat més de dos segles, però la seua pregunta seguís vigente: Home, eres capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta. Perquè aleshores i ara estem parlant de Justícia. També Olympia va dir que si una dona té dret a pujar al cadalse, ha de tindre dret a pujar a la tribuna i representar la ciutadania.
La Constitució Espanyola de 1978, en el seu article 14 fixa el principi d’igualtat: “Els espanyols són iguals davant de la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.
Però, a més a més, la mateixa Constiució, al seu article 9. 2 diu que “correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups en què s'integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que impedisquen o dificulten la seua plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social."
Aixó vol dir que els poders públics s’obliguen a promoure “La perfecta igualtat que no admetera poder ni privilegi per a uns ni incapacitat per altres”, en paraules escrites per John Stuart Mill.
La Igualtat troba molts obstacles: la cultura, els rols, la publicitat, la educació… I la desigualtat té molt greus conseqúencies, tan greus com la violència de gènere.
Una dona molt admirada per mi, la filósofa Amelia Valcárcel, ha escrit: “La feminización de la pobreza es un hecho. La falta de oportunidades de empleo acordes con la formación, otro. El acoso y, cuando cabe, la violencia, otro más. Todo ello para un colectivo cuyo único defecto visible parece ser el no haber tenido la previsión de nacer con otro sexo”.
Estem parlant de aconseguir una societat justa, en la que les dones que sostimguem amb el nostre treball la mitat del cel, tinguem dret a la mitat de la terra.