Necessària; imprescindible! (I)

Recentment, el president del “gobierno de españa” ha pronunciat les seues primeres paraules en relació a la vaga general del passat 29 de setembre: “no habrá rectificaciones”. I així serà: no canviarà ni un pèl el paquet reformista neoliberal que ha començat amb la reforma laboral i que tindrà la seua continuació immediata en la reforma de les pensions. No de bades, així ho va prometre en persona als capitans generals de Wall Street i al seu representant polític –l’Obama-. (Un parèntesi: per a que continuem fent tota la parafernàlia de votar si després qui decideix és Wall Street, l’FMI i el seu titella Obama?...).

Destaque, a més, la sinceritat d’en Zapatero a l’hora d’explicar les coses; diu que les mesures reaccionàries –en tant que suposen retrocessos històrics- que està portant a la pràctica són necessàries i imprescindibles. D’acord. Però, per a qui són necessàries i imprescindibles? Per a què són necessàries i imprescindibles? A quins interessos responen? Poden beneficiar a l’hora als grans inversors de Wall Street i als i les treballadores –presents i futurs- de Vallada?

Intentaré fer una panoràmica històrica –molt breu, per la naturalesa de l’article- per a que situem els esdeveniments dins els processos corresponents.

Després de la IIª Guerra Mundial –al nostre país després del Pla d’Estabilització franquista del 1959- es produeix una reestructuració del model econòmic capitalista, que dura fins als anys 70. En eixes tres dècades, el model fordista –basat en grans fàbriques, una elevada producció, mà d’obra de baixa qualificació inserida dins la famosa cadena de muntatge- impulsa un creixement econòmic basat en la plena ocupació, el consum de masses, l’alta productivitat i els beneficis empresarials reinvertits en la producció. Tot això generà una espiral d’expansió que fou possible gràcies a l’equilibri entre els dos agents del sistema: el Capital i el Treball. Eixe equilibri fou possible per la participació activa de l’Estat que promogué polítiques socials de manera que combinà l’eficàcia econòmica amb la cohesió social –l’anomenat Estat del Benestar-.

Tot eixe sistema entra en crisi oberta a partir del l’any 1973, quan es produeix l’anomenada crisi del petroli. Eixe accident històric, però, no és suficient per a explicar el col·lapse de tot el sistema fordista. Dic crisi oberta perquè abans d’eixe accident històric –l’augment dels preus del petroli- s’havien anat desenvolupant dues tendències, que expliquen aquesta crisi del model d’acumulació de capitals: la caiguda de la taxa de beneficis empresarials i la sobreproducció.

La resposta del capital a eixa crisi estructural és el neoliberalisme, que es desenvolupa a partir dels anys 80. Per a recuperar la taxa de beneficis empresarials – que és l’objectiu estructurador de tot el sistema econòmic!- eixe nou model econòmic promou les baixades salarials, la reducció de prestacions socials, la desregulació del mercat de treball, la disminució del paper de l’Estat i la limitació estricta del deute públic –si, el famós 3% de dèficit és una opció política, mai científica!-, la lliure circulació de capitals i la disminució de la inversió productiva, substituint-la per inversions amb una rendibilitat a curt termini major: inversions financeres i immobiliàries –és per això que hem patit bombolles financeres i immobiliàries-.

Eixe discurs ha estat repetit fins la sacietat i s’ha divulgat durant molts anys als “mitjans de comunicació”, mostrant-se com l’única recepta possible –necessària; imprescindible- per al bon funcionament socioeconòmic. En altres paraules, s’ha imposat via els mitjans de comunicació i el poder polític com una espècie de pensament únic inqüestionable –és per això que en Zapatero diu allò de necessària, imprescindible-.

Tot i que no correspon a l’article un anàlisi en profunditat, eixe canvi s’ha fet via quatre estratègies concretes que únicament citaré. D’una banda, la flexibilitat tecnològica, amb el desenvolupament de les anomenades Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) que han jugat un paper central en la recuperació de la taxa de beneficis. D’altra banda, la flexibilitat productiva, concretada com la descentralització –en empreses més menudes i subcontratades- i deslocalització –als Nous Països Industrials- de les grans fàbriques, amb la intenció múltiple de flexibilitzar la producció – per intentar evitar la sobreproducció- i rebaixar la capacitat d’acció dels sindicats de treballadors. Així, aquesta nova “empresa neoliberal” aconsegueix introduir la flexibilitat del treball, aprofundint en el domini i el control dels treballadors. La tercera estratègia incideix precisament en eixa flexibilitat laboral. Per a augmentar la taxa de beneficis cal reduir costos i per a això cal ajustar el nivell de treball. Això és la consideració del treball com un recurs més (al mateix nivell que les màquines, les matèries primeres o els lots de productes) que és propietat de l’empresa i que ha d’ésser utilitzat quan siga profitós per a l’empresa –és a dir, puga extreure’n benefici del treball-. Així doncs, la política de plena ocupació s’ha canviat per una política de contractes temporals i acomiadaments barats. Per últim, la darrera –però no menys important- estratègia ha estat la ideològica: no sols s’han reestructurat les empreses i les relacions laborals, sinó també la imatge de l’empresari. Així, l’empresari passa de ser una figura considerada com a explotadora de la classe treballadora –que és qui produeix i fa que tot funcione-, a ser un autèntic “heroi social”: l’empresari passa a ser el creador de riquesa social i d’ocupació, la peça bàsica de la societat. Això es plasma en el missatge amplament difós que no hi ha solucions col·lectives, sinó únicament individuals.

És, doncs, en aquest procés on situem totes les Reformes Laborals que han tingut lloc a l’Estat espanyol els darrers 30 anys. I aquesta darrera Reforma Laboral no fa si no consolidar eixe model neoliberal desenvolupat durant 30 anys per en Gonzàlez, n’Aznar i en Zapatero.

Per què és necessària i imprescindible la Reforma Laboral? Perquè si no s’aprofundeix en l’estratègia de la flexibilització i precarització del Treball, el Capital no pot continuar augmentant la taxa de benefici empresarial i aleshores, entra en crisi. És cert, doncs, que per als interessos del Capital, la reforma laboral –com a part de l’estratègia neoliberal- és imprescindible i necessària com el pa de cada dia: qüestió de vida o mort.

I és ací on arribem a l’eix central de tota la qüestió: la relació entre el Capital i el Treball és antagònica i doncs, els seus interessos són antagònics, contraris. Què vol dir això? Que per la seua formació econòmica, per a que el Capital maximitze beneficis ha de fer-ho a costa del Treball – i ara també a costa del medi ambient!-. I en altres paraules, per a que la classe treballadora –tots aquells que han de vendre la seua força de treball per a poder viure- puguem tenir una vida digna –amb tot el que això implica-, hem de fer-ho a costa del Capital.

Per a què és necessària la Reforma Laboral? Per a que el Capital recupere la tendència ascendent de la taxa de beneficis.

Per a qui és necessària la Reforma Laboral? Per a eixe Capital -multinacionals, inversors, banquers, asseguradores,etc- i tot el seu sistema -polítics, mitjans de comunicació, institucions, ideologia...-

És necessària la Reforma Laboral o és necessari un debat en profunditat sobre l’economia? És necessari que els mercats estiguen contents amb les Reformes o és necessari que siguem els i les treballadores –passades (jubilats), presents i futurs (estudiants): totes i tots- qui controlem els mercats, les fàbriques, la banca, qui controlem tots els mitjans de producció, reproducció, distribució per a gestionar-los en funció dels nostres interessos col·lectius?

En Forcat

3 – X - 2010