Els núvols estirats i immensos descansen en la solana. El sol es pon.
els gossos i els xiquets corren junts i lliures, lladren i criden pel bancal. Amb la brisa, les oliveres vinclen les seues rames plenes de fruit. Eixim a estirar les cames desprès del dinar. La fresqueta es deixa notar i les rebequetes que feia anys havíem retirat del nostre armari i havíem deixat en la caseta, hui ens fan bon paper. S'escolta lladrar un gos en la llunyania i dos dones xarrant que tornen cap a casa pel camí del pla. Les soques de les oliveres estan plenes de caragols: moros, mongetes...Ma mare i ma tia aprofiten per buscar-ne "cristians ja no se’n veuen", diu ma mare...
els gossos i els xiquets corren junts i lliures, lladren i criden pel bancal. Amb la brisa, les oliveres vinclen les seues rames plenes de fruit. Eixim a estirar les cames desprès del dinar. La fresqueta es deixa notar i les rebequetes que feia anys havíem retirat del nostre armari i havíem deixat en la caseta, hui ens fan bon paper. S'escolta lladrar un gos en la llunyania i dos dones xarrant que tornen cap a casa pel camí del pla. Les soques de les oliveres estan plenes de caragols: moros, mongetes...Ma mare i ma tia aprofiten per buscar-ne "cristians ja no se’n veuen", diu ma mare...
(per veure com segueix, fes click ací)
Home, tot i estar d'acord amb molt del que dius, pense que no n'hi ha per a tant. Això de negar tot un poble, el teu, no serà també autoodi?
ResponEliminaJo conec molt bona gent a Vallada, gent que potser no alça la veu, però que va fent, gent la vida dels quals és un autèntic testimoni del que jo reivindique com idiosincràcia del valladí.Mira, precisament a la teua família, entre els més grans, hi ha alguna d'eixes persones dignes de ser estimades. La vida m'ha ensenyat, i m'ha costat molts anys, a apreciar i aprendre de la gent que va pel mateix camí que jo, a ignorar els que cada vegada estan més lluny.Jo ja no pense gastar més energia en odiar ningú, la tinc limitada, potser qüestió d'edat.
Errada grossa.Vicent, el comentari, com pots suposar no és per al teu article, sinó per al de Simó Colomer.
ResponEliminaJoan, crec que no has entés bé la meua reflexió, que si de cas és plena a vessar de dolor i decepció, però mai d'odi ni de rancor. És el plor per un poble volgut que no arriba mai, que no es fa, que és just en l'extrem contrari del camí que jo voldria que recorreguera. És el sospir angoixat que s'exhala quan mires al teu voltant i només hi trobes desolació, injustícia i mesquinesa. Però es tracta d'una visió general, col·lectiva, sobre el poble valencià, no m'he referit a Vallada en cap moment, que mereixeria una reflexió a part. Em preguntes si no tindré jo autoodi i crec que no m'hauré d'entretindre a negar-t'ho, trobe que no caldrà. No sé ben bé de què parles quan dius això de la idiosincràsia del valladí, no vull imaginar-me a què et refereixes, estalvia-me'n la descripció. Però, en tot cas, es trcta d'una visió global sobre la imatge col·lectiva que llancem el poble valencià a l'exterior i que és producte d'un procés de degradació i de dimissió intern, com a poble, com a país. És una valoració general, una qüestió de majories i minories, de dominàncies i submissions. Clar que hi ha molts valencians que, mai millor dit, són realment excepcionals i que ens salven la dignitat i la integritat, dins i fora de Vallada. Bona gent que cada dia ens salva les paraules i l'ètica. És cert que tinc molts exemples familiars de resistència i dignitat, però t'agrairé que deixem de fer referències personals i familiars, que en cap moment jo no he fet. Vaig decidir en el seu moment participar amb el meu nom en este bloc, sense anonimats, sense pseudònims, sense pors absurdes, sense ocultacions maquiavèliques, i això no ha de ser l'excusa per a entrar en un terreny personal que no accepte. En fi, no tinc res més a dir sobre este poble -i ara sí que l'ambigüitat em permet fer referència al valencià i al valladí-, no m'agrada parlar dels difunts, i menys encara si s'han soterrat en vida. Salut.
ResponElimina